dissabte, 14 de març de 2015

En un futur no tant llunyà....

Val a dir que per a mi l'autor, en  David Castillo, m'era desconegut. Mai no havia llegit res ni tan sols n'havia sentit parlar, però el títol del llibre em va cridar l'atenció des del prestatge de la biblioteca.

Un relat breu, futurista, però d'un futur no tant llunyà com ens tenen acostumats les obres de ciència ficció. Els amants d'aquest gènere tampoc no hi cerqueu naus espacials ni visitants hostils d'altres galàxies o avançats sistemes de tele-transportació. Res de tot això, senzillament la decadència deguda a l'extorsió, el malbaratament dels recursos i una política nefasta.


La mateixa evolució de la societat s’havia fet a partir de la desvertebració del sistema, i les Milícies simplement n’havien heretat la desmemoria, tot i que veneraven una idea difusa de la cultura, cosa que no els impedia caure en una banalitat catastròfica.
(...)
El cinisme dels dirigents locals –acostumats als fastos del creixement desmesurat i del proteccionisme europeu- era proporcional a la incapacitat per solucionar res. Els fonaments d’argila del país es van dissoldre i l’edifici es va precipitar a l’abisme. 
(...)
La manca de moral, la prevaricació absoluta i la cobdícia exacerbada havien provocat no només una recessió econòmica sinó una regressió que es representava en una amalgama de conductes primitives, des dels controls parcials dels governamentals als desbocaments cavernícoles dels milicians. 

Sense tractar-se d'una gran obra, sí que és cert que en certa mesura ens pot ajudar a reflexionar respecte del mal ús què estem fent del Planeta en general i del nostre entorn més proper en particular. Ara que de forma sens dubte interessada, n'hi ha que proclamen que comencem a sortir de la crisi, es torna a posar l'èmfasi en la construcció. Sembla més que evident que no aprenem.

En la història, els resistents s'instal·len al subsòl de Barcelona, que com és sabut és molt extens; i no he pogut evitar pensar que mentre tota la política d'expansió s'adreça cada cop més amunt, amb blocs de pisos més i més alts per treure'n més profit (especular) amb el sòl, quan arriba el moment de crisi extrema, el refugi més natural que hi troben és sota terra, talment com alguns animalons.

Ningú s’havia imaginat que mentre els mercenaris i les restes de la policia controlaven la superfície del centre de Barcelona, els milicians es convertissin en amos dels subsòl, on dominaven la situació a través d’una xarxa d’antics plànols municipals del clavegueram, criptes, refugis de la guerra del 1936, soterranis, catacumbes,  mines i jaciments. Reconstruïren una ciutat subterrània on abans campaven rates i talps. 

I és clar, com sempre en temps de crisi i misèria, els qui treuen profit acostumen a ser els especuladors i els xarlatans. Només confio en què tot plegat no sigui una premonició.

A manca d’una sanitat pública mínima, hi havia infinitat de sanadors i xamans provinents de l’emigració del canvi de segle que traficaven amb substàncies prohibides. 


2 comentaris:

  1. Podria ser el futur, però espero que no ho sigui.
    Jo tinc un llibre semblant, però que dona la versió optimiste i pesimiste i podria resultar qualsevol de les dues. Al cap i a la fi depen de nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho espero; és més crec que tindrem prou seny per evitar-ho.
      M'agrada el que dius del llibre sospesant les dues alternatives. Em pots dir el títol?
      Gràcies per comentar.

      Elimina