diumenge, 22 de març de 2015

El noi sense color

Deixant de banda l'originalitat de l'argument que està en la línia del que ens té acostumats l'autor, tot i que en aquest cas i segons la meva opinió no està del tot reeixit, l'estructura del relat és força curiosa. 

Al capítol final és quan coneixem la vida i gran part de la història del protagonista, Tsukuro de 36 anys, gairebé amb pels i senyals. Fins aleshores tot el relat s'anava movent entre el present, tot cercant una resposta a un episodi del passat, però sense aprofundir en la veritable arrel de la història.

De'n Tsukuro sabem el que ell mateix veu reflectit en el mirall:

Sovint, ell mateix s’observava al mirall i trobava que la seva cara era avorrida sense remei. (...) Més aviat era callat, es posava vermell fàcilment, no sabia relacionar-se gaire amb la gent i es neguitejava quan havia de parlar amb algú que no coneixia. 
(...)
Sens dubte, en ell hi havia algun problema bàsic, alguna cosa que desil·lusionava la gent. 

Un tret característic del protagonista és la seva fascinació pels trens i les estacions, que va molt més enllà de l'interès per la seva feina i també de la necessitat del transport que mai no ha fet servir:

Semblava un miracle que es pogués transportar d’una manera tan sistemàtica, com si fos la cosa més normal del món, tantíssima gent en tantíssims vagons, i que tota aquesta gent tingués un lloc per anar o per tornar. (reflexió feta en una estació de tren)

També sabem que fa uns pocs anys que va "festejar" amb la mort, és a dir, que sense prendre cap decisió definitiva o dràstica al respecte, senzillament es deixava morir doncs la vida li era estranya, absurda i poc desitjada. I ho sabem per algunes referències pròpies o en boca d'altres personatges secundaris, d'aquests que tant agraden en Murakami:

Però, al món, són incomptables les coses que et poden arribar a agradar. La vida és llarga i de vegades cruel. Hi ha casos en què exigeix víctimes. Bé hi ha d’haver algú que faci aquest paper. I el cos és fràgil, vulnerable, i quan el talles, sagna.
(...)
Sí, la veritat és que això de viure és una murga. No em fa absolutament res morir-me. Jo no tinc prou ànim per buscar la manera d’acabar amb la meva pròpia vida, però acceptaré tranquil·lament la mort sí, que ho puc fer.

D'alguna manera pot semblar que finalment troba una explicació més o menys raonable als seus interrogants, que a partir d'aleshores tot començarà a fluir amb naturalitat, però, també com de costum, ens quedem amb la incògnita:

Tots venien fins on era ell, comprovaven fins a quin punt estava buit i, un cop ho havien comprovat, se n’anaven a alguna altra banda. Després en Tsukuru es quedava buit, o més buit que abans, i altra vegada sol.
(...)
En Tsukuro va entendre què hi havia al fons de l’ànima. No solament l’harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. Ni hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l’arrel de l’autèntica harmonia. 


I tot plegat embolcallat amb la música de Franz Liszt "Le Mal du Pays"


Franz Liszt Le Mal du Pays

Pensar en coses que no pots saber, o que encara que les sàpigues no les pots comprovar, només serveix per perdre el temps. Al final, és com en les hipòtesis que deies, que quan les desenvolupes massa es tornen perilloses. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada