TRILOGIA D'AUSCHWITZ

Primo Levi

Primo Levi ens dona la clau del per què d'aquests escrits, en aquest cas fa referència al seu primer llibre després de tornar d'Auschwitz: 

“escric allò que no sabria dir a ningú”

Vaig escriure el llibre així que vaig tornar, en pocs mesos: fins a tal punt aquells records em cremaven per dins.

He trobat una notable diferència entre els tres llibres que configuren la trilogia; a la primera "Si això és un home" que va ser escrita el 1947 poc temps després d'haver estat alliberat de l'infern del camp de concentració, fa un relat gairebé fred i distant on es limita a referir els fets i no s'hi pot intuir ni un bri d'odi.

En el segon "La Treva" al 1963 està ple del que permeteu-me que anomeni "anècdotes" referents als companys i l'exèrcit rus, responsable de l'efectiu, però desastrós alliberament del camp i el que ell anomena "Camp de Trànsit" i el posterior i complicat trasllat dels presoners cap els seus respectius llocs d'origen.  El to  m'ha semblat més amarg que quan parlava del camp. 

En el cas del tercer, "Els enfonsats i els salvats" del 1986, m'ha sobtat l'esperit de revenja vers el poble alemany, en part comprensible, però, i potser perquè jo no sóc una persona que cregui en les revenges, un tant injust.

El llibre ha fet el seu camí. S’ha traduït a vuit o nou llengües, s’ha adaptat per a la ràdio i per al teatre a Itàlia i fora d’Itàlia, s’ha comentat en innombrables escoles. (...) Recordi’s que des d’Auschwitz només havien passat quinze anys: els alemanys que em llegirien eren “aquells”, no els seus hereus. D’opressors, o d’espectadors indiferents, es convertirien en lectors: els hi obligaria, els lligaria davant d’un mirall. Havia arribat l’hora de passar comptes, d’ensenyar les cartes. 

Dels barracons dels camps de concentració, s'hi refereix com a Lager. Si ho cerquem a qualsevol enciclopèdia trobarem la definició com a "llocs d'emmagatzematge, o d'amuntegament". Simplificant un tant podríem definir-los com a immunds magatzems de persones.

Els Lager nazis van ser el cim, el coronament del feixisme a Europa, la seva manifestació més monstruosa; però el feixisme existia abans de Hitler i Mussolini, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la derrota de la Segona Guerra Mundial. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se.

M'ha sobtat la consideració que fa en referència a ser o no jueu. Ignoro la veracitat o no de les seves afirmacions, només ho recullo com quelcom, que m'ha cridat l'atenció. És clar, que ell mateix es considera un laic convençut:

Qui no ha nascut dins la tradició jueva no és un jueu, i difícilment pot arribar a ser-ho: per definició, una tradició s’hereta; és un producte de segles, no es fabrica a posteriori. 
(...)

Vaig entrar al Lager com a no creient, i com a no creient vaig ser alliberat i he viscut fins ara; més encara, l’experiència del Lager, la seva iniquitat espantosa, em fa confirmar en el meu laïcisme. 

Un cop retornat amb la família, el mateix Levi ens relata que, marcat pels temps de penúria, solia caminar amb la vista fixa al terra, cercant quelcom que es pogués menjar o amb el que d'alguna manera "comerciar".

Destruir l’home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys.

Si això és un home:

Aquí ningú no té temps, ningú no té paciència, ningú no t’escolta; els últims arribats ens apilotem instintivament als racons, contra las parets, com fan les ovelles, per sentir-nos les espatlles materialment cobertes. 

(...)

Avui, aquest veritable avui en què estic assegut en una taula i escric, jo mateix no estic convençut que aquestes coses hagin succeït realment. 
(...)

En efecte, nosaltres per als civils som els intocables. Els civils, més o menys explícitament i amb tot els matisos que hi ha entre el menyspreu i la commiseració, pensen que per haver estat condemnats a aquesta vida, per estar reduïts a aquesta condició nostra, devem estar tacats d’alguna misteriosa i gravíssima culpa. (...)

Igual com aquesta gana nostra no és la sensació de qui s’ha saltat un àpat, així la nostra manera de tenir fred exigiria un nom especial. Diem gana, diem cansament, por i dolor, diem hivern, i són altres coses. Són paraules lliures, creades i fetes servir per homes lliures que vivien, gaudint i patint, a casa seva. 

(...)

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. 

La treva:

L’ofensa és una font inexhaurible de ma: destrossa el cos i l’ànima dels enfonsats, els apaga i els fa objectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com cansament, com a renúncia. 

(...)

En canvi havia passat una cosa que només poquíssims savis d’entre nosaltres havia previst. La llibertat, la improbable, impossible llibertat, tant llunyana d’Auschwitz que només gosàvem esperar-la en somnis, havia arribat; però no ens havia portat a la Terra Promesa. Era al nostre voltant, però en forma d’una despietada plana deserta. Ens esperaven més proves, més penes, més fam, més gel, més pors. 

(...)

La vida al camp de Bogucice, -camp de trànsit- dispensari i mercat, relacions humanes rudimentàries amb els russos, polonesos i d’altres, ràpides alternances de fam i de ventre ple, d’esperances de retorn i de desil·lusions, espera i incertesa, caserna i tripijocs, quasi una forma anacrònica de vida militar en un ambient provisional i estranger, suscitava en mi malestar, nostàlgia i, sobre tot, avorriment. 

(...)

8 de maig: Victòria i Pau. Va arribar el 8 de maig: dia d’exultació per als russos, de vetlla desconfiada per als polonesos, per a nosaltres de joia amarada de nostàlgia profunda. A partir d’aquest dia, en efecte, les nostres cases ja no ens eren prohibides, cap front de guerra ja no ens separava, cap obstacle concret, només papers i oficines; sentíem que la repatriació ens era ara deguda, i que cada hora passada a l’exili ens pesava com plom; encara més ens pesava l’absoluta manca de notícies d’Itàlia [de casa]

(...)

Durant els pocs dies que vam passar a Zhmerinka ens vam veure reduïts a demanar caritat; cosa que, en aquelles condicions, no tenia res d’especialment tràgic, davant de la perspectiva molt més greu de la partença imminent cap a una destinació desconeguda. 

(...)

Era inútil adreçar-se als russos del Commandament per saber per què no tornàvem, quan tornaríem, per quin camí, quin futur ens esperava: no en sabien més que nosaltres, o bé, amb candidesa amable, ens donaven respostes fantasioses, aterridores o insensates. 

(...)

Vaig arribar a Torí el 19 d’octubre, després de trenta-cinc dies de viatge: la casa encara hi era, tots els familiars vivien, ningú no m’esperava. Jo estava inflat, barbut i espellifat, i va costar que em reconeguessin. 

Els enfonsats i els salvats:

Fins la més perfecta de les organitzacions té defectes, i l’Alemanya de Hitler, sobretot en els últims mesos abans de la caiguda, era ben lluny de ser una màquina perfecta. Moltes de les proves materials dels exterminis massius van ser destruïdes, o es van intentar destruir més o menys hàbilment. 

(...)

Cada víctima és de plànyer, com cada supervivent és digne de rebre ajuda i commiseració, però no tots els seus comportaments es poden posar com a exemple. (...) No hi ha presoner que no ho recordi, i que no recordi el seu estupor d’aleshores; les primeres amenaces, els primers insults, els primers cops no procedien dels SS, sinó d’altres presoners, de “col·legues”, d’aquells misteriosos personatges que duien la mateixa roba ratllada que ells, els nouvinguts, acabaven de posar-se.

(...)

En qui llegeix ( om escriu) avui la història dels Lager és evident la tendència, més ben dit, la necessitat, de separar el mal del bé, de poder prendre partit (...)  “nosaltres” a dins i l’enemic a fora, separats per un límit clar, geogràfic.

(...)

Cada individu és un objecte tan complex que és inútil pretendre preveure’n el comportament, encara més en situacions extremes; ni tan sols és possible endevinar el comportament propi. 

(...)

La major part dels presoners que no coneixien l’alemany, per tant gairebé tots els italians, van morir durant els primers deu o quinze dies des de la seva arribada: a primera vista, de gana, fred, cansament, malaltia; si s’examina amb més atenció, per insuficiència d’informació.

Entrée du camp d'Auschwitz II Crédit : Musée d'Auschwitz-Birkenau

La memòria humana és un instrument meravellós, però fal·laç. (...) Aquest mateix llibre està amarat de memòria: a més d’una memòria llunyana. Prové, doncs, d’una font sospitosa, i ha de ser defensat contra ell mateix. Conté més consideracions que no records, s’atura més de bon grat en l’estat actual de les coses que no pas en la crònica retroactiva. 

(...)

La guerra mundial volguda pels nazis i pels japonesos va ser una guerra suïcida: totes les guerres haurien de ser temudes com a tals.