Sense nostàlgia. 8 - Tanco la porta

Tanco el balcó i les finestres i ajusto els finestrons, apago els llums i faig una darrera ullada al meu voltant: Tot està net i endreçat, res fora de lloc.

Agafo la clau i surto al replà, aquest cop tancaré amb doble volta de clau, l'altre cop, un 17 de setembre de fa gairebé cinquanta anys, vaig deixar la clau a sobre la taula del menjador i només vaig tancar amb un cop de porta.

En aquest pis una mica atrotinat quedaran els tirabuixons i les trenes, l'enciclopèdia i els àlbums escolars, els llapis de colors Alpino, les "Rimas y Leyendas de G.A. Bécquer" i "Las 100 mejores poesías de la lengua española", els estimats vestits grocs, el no tan estimat vestit de la comunió, el tricicle, el càntir... els bons, no tan bons i mals moments, algunes rialles i moltes llàgrimes, els discs, el meu petit amic imaginari que en els meus pitjors moments m'esperava a la porta de casa i m'acompanyava fins a l'escola...

M'emporto el sentiment i la paraula, res pesat ni feixuc, quelcom valuós que no es compra ni es ven, el millor equipatge.

Baixo àgilment els més de cent esglaons que em separen del carrer sense mirar ni un cop endarrere i sento com la clau que conservo entre els meus dits es va esvaint, fins que un cop al carrer ja ha desaparegut.

Al carrer l'aire és una mica fresc i sento una esgarrifança que m'és molt agradable. Som a la tardor, la meva estació preferida, i alguns arbres comencen a perdre les fulles i agafen aquest color daurat tan càlid i reconfortant.

Ara respiro fondo, em sento lleugera i camino sense pressa mentre el sol, que es va posant,  es mig amaga entre una estel·la primorosa de núvols.

Tot està endreçat, res fora de lloc, sense nostàlgia, la porta tancada.