diumenge, 31 d’agost de 2014

El desierto de los Tártaros

Una lectura fàcil i agradable, tot i que havent llegit la seva admiració per Kafka, l'argument no ha estat el què en un principi m'esperava, ja que m'havia semblat que es decantaria més per la vessant fantàstica.

"El desierto de los Tártaros" de'n Dino Buzzati va ser publicada per primer cop el 1940. Aquesta és una dada a prendre en consideració ja que molts dels comentaris referents als militars i a tot el que envolta la formació i la vida castrense suposo que devia causar una certa commoció en la societat del seu temps.

Drogo, el protagonista, és un jove que acabada la seva formació militar, és enviat a la Fortaleza. Un lloc gairebé sinistre i fantasmal situat en el llindar d'una suposada frontera amb el "Regne del Nord" al desert que dóna nom a l'obra.

Només arribar i accedir a quedar-se quatre mesos abans de demanar una falsa baixa reflexiona abans d'enviar-li una carta a la seva mare:

Oh, hacerle comprender la desolación de aquellos muros, aquel vago aire de castigo y exilio, aquellos hombres extraños y absurdos. 

Així a la seva primera nit a la Fortaleza:

A través de una estrechísima ventanita, casi una tronera, Drogo podía echar un vistazo desde el sitio en que estaba sentado hacia el valle septentrional, aquella tierra triste, pero ahora sólo se veía oscuridad. (...) Aunque triunfara la noche, el viento empezaba a soplar entre los almenajes, si bien dentro del reducto se acumulaban, densas, las tinieblas y el aire era húmedo e ingrato. 

Un cop han passat els quatre mesos perceptius, Drogo sobtadament decideix quedar-se, però encara sense saber-ne exactament el per què, tot i que ens deixa entreveure que d'una manera un tant subconscient el que espera a l'igual que la majoria de companys és que esclati una guerra.

Drogo había decidido quedarse, presa de un deseo, pero no sólo de eso; el heroico pensamiento tal vez no habría bastado para tanto. (...) Hasta muchos meses después, al hechar la vista atrás, no reconocería las miserias que lo ataban a la Fortaleza. 

Després de quatre anys de servei sense que gairebé res no hagi trencat la monotonia, marxa amb un permís, però difícilment aconsegueix adaptar-se a la seva antiga vida:

Drogo, desde el borde de la pedregosa planicie, no se volvió a mirar, sin sombra de vacilación espoleó el caballo pendiente abajo, ni hizo ademán de volver ni siquiera un centímetro la cabeza, silbó una canción con bastante desenvoltura, aunque le costara. 
(...)
En vano intentó beber Drogo, en vano rió sin sentido, ni siquiera el vino le servía ya y la música de los violines se volvía cada vez más apagada 

És així que tot es torça i ja res no tornarà mai a ser el mateix:

El paso de un caballo remontaba el valle solitario y en el silencio de las gargantas producía un vasto eco, las matas sobre las grandes rocas no se movían, quietos estaban los amarillos hierbajos y también las nubes pasaban por el cielo con particular lentitud. El paso del caballo subía despacio por el camino blanco, era Giovanni Drogo, que regresaba. 

I sense cap més novetat passen 7 - 10 - 15 - 20 - 30 anys. I quan per fi sembla que arriba la tan esperada confrontació i es podran batre amb un enemic real, l'"aconteixement" el troba, vell, cansat i malalt:

“Aún estás a tiempo para la guerra. Ya verás, no pasarán dos años” [Comentaris d’Ortiz, un company que li ha arribat l’hora de jubilar-se i deixar la Fortaleza] 
(...)
¡La guerra,la guerra!, gritaba [Prosdocimo, el vell sastre que mai no ha sortit de la Fortaleza] 

Tot plegat m'ha fet recordar que quan era jove, entre alguns amics de la colla n'hi havia que estaven delerosos per anar a la "mili", que recordem-ho era obligatòria,  o el que és el mateix al que en aquell temps se solia dir a "fer-se homes"; també val a dir, que n'hi havia d'altres que només pensaven en la manera de deslliurar-se'n. A mi el tema de la mili em semblava una absurditat i una pèrdua de temps, però en part ho atribuïa al fet que en ser dona no tenia gens d'esperit bèl·lic, i tot allò del "enemigo" més aviat em feia riure. És clar que amb els anys no he canviat gens la meva opinió al respecte.

I acabo amb un paràgraf que al meu entendre resumeix tot el sentiment de solitud que acaba destruint física i moralment al protagonista:

Tal vez todo sea así: creemos que en derredor hay seres semejantes a nosotros y, en realidad, sólo hay hielo, piedras que hablan una lengua extranjera, estamos a punto de saludar a un amigo, pero el brazo  vuelve a quedar inerte, la sonrisa se apaga, porque nos damos cuenta de que estamos completamente solos. 


dijous, 28 d’agost de 2014

La pau no és notícia?

Després d'uns dies en què a totes les notícies es parlava del conflicte a la franja de Gaza i en què a totes les xarxes socials es publicaven fotografies esgarrifoses i es feien comentaris amb més o menys encert al respecte i en els que quedaven paleses les simpaties o preferències per un o altre "bàndol", ha arribat la notícia del cessament dels enfrontaments.

Suposo que els partidismes són inevitables, però haig de confessar que vaig arribar a escoltar i llegir autèntiques barbaritats de persones que sembla que en comptes d'aportar arguments raonats i raonables per defensar una opció no hi veuen cap manera millor de fer-ho que menystenir i fins i tot insultar l'altre sense respectar els qui pensen o opinen de manera diferent.

Però el que m'ha cridat l'atenció és la poca o escassa difusió que en les mateixes xarxes s'ha donat a un fet que per mi ha estat destacable i positiu.

Com no podria ser d'altra manera, segueixo lamentant les morts, els ferits i la destrucció, però no puc deixar de celebrar que almenys en aquesta part del planeta s'hagi arribat a un acord i em costa d'entendre que aquesta percepció estigui tant poc compartida, almenys de forma pública, de la mateixa manera que es van vessar tantes i tantes opinions al respecte quan el conflicte era viu.







dissabte, 23 d’agost de 2014

Reflexions vers el treball.

Richard Sennett va publicar aquest estudi el 1998, les seves reflexions ens poden ajudar a entendre l'evolució dels sistemes de treball i la difícil situació que estan patint els qui per diferents motius cerquen feina.

Naturalment l'estudi no contempla la situació més actual dels treballs escombraries i els contractes temporals.

No fa pas tant que es parlava dels "mileuristes", és a dir els qui cobraven un sou que no sobrepassava els mil euros mensuals, amb commiseració, eren considerats d'alguna manera, l'esglaó més baix del mon laboral i ara gairebé es consideren uns privilegiats.

El fantasma de l'atur campeja per gairebé totes les famílies, és fàcil trobar entre parents o coneguts algú que pateix les conseqüències d'aquesta difícil situació.

Però en aquest llibre que ens ocupa, es fa una mirada crítica i reflexiva , tal com en el subtítol queda reflectit, vers les conseqüències en el caràcter de les persones, d'aquestes situacions.

El treball en xarxa que en cert sentit pot semblar que té uns certs avantatges, han suposat l'inici de la incertesa. Les normes, com ara la puntualitat, la antiguitat, l'experiència... que en algun moment podien donar idea, potser falsament, d'una certa estabilitat ara pràcticament produeixen l'efecte contrari:

En lugar de organizaciones con estructura piramidal, la dirección de empresas prefiere ahora [1998] concebir las organizaciones como redes. (...) Esto significa que los ascensos y los despidos tienden a no estar estipulados en normas claras y fijas, como tampoco están rígidamente definidas las tareas: la red redefine constantemente su estructura. 
(...)
Si una organización, sea vieja o nueva, opera como una estrutura de red flexible más que con una rígida estructura de mando en la cumbre, la red también puede debilitar los vínculos sociales. 

Tampoc aquesta nova manera de treballar deixa gaire marge a la creativitat, pràcticament tot el treball és rutinari, molts cops la tasca dels empleats consisteixen a controlar una o unes màquines que són quines d'alguna manera són les "responsables" del treball, però que en el moment que tenen alguna fallada mecànica tampoc l'operari responsable en sap com resoldre-ho i cal adreçar-se al servei de manteniment, amb la qual cosa por haver un cert desinterès i/o apatia en conèixer el seu funcionament.

Una vez establecida, una rutina no permite muchas cosas en el sentido de construcción de una historia personal; para desarollar el caràcter, es necesario romper la rutina. 
(...)
Cuando las cosas nos resultan fáciles, nos volvemos débiles; nuestro compromiso con el trabajo se vuelve superficial, pues nos falta la comprensión de lo que estamos haciendo. 

Partint de la meva experiència en el món laboral de fa molts anys, puc afirmar que canviar de lloc de treball era relativament fàcil. Feina n'hi havia, només acomiadar-te d'una empresa i adreçant-te pràcticament a la del costat en podies tornar a trobar una de nova, però això sí, malgrat que potser aconseguies alguna petita millora econòmica, els sous seguien sent del tot precaris i sovint les condicions de treball no eren les més idònies.
Ara, en canvi, la precarietat és la mateixa i la possibilitat que se t'obrin noves propostes és molt remota:

El cálculo más realista que la gente quiere hacer cuando cambia de trabajo es saber si ganará más dinero; las estadísticas sobre los ingresos del cambio de la economía actual son desalentadoras. Hoy, la mayoría pierde cuando cambia de trabajo. 
(...)
El periodo de vida productiva se está reduciendo a la mitad de la vida biológica, y los trabajadores de más edad abandonan la escena mucho antes de estar mental o físicamente incapacitados. 

M'ha semblat especialment significatiu el que comenta respecte a la por per l'obertura de mercats, per la globalització i la facilitat que personal més qualificat arribat d'altres països els arrabassi el seu lloc de treball. Potser perquè en viure en un barri que en general està compost per gent treballadora, la por i el rebuig per l'immigrant segueix manifestant-se respecte al temor que els estrangers venen a prendre'ls la poca feina que hi ha:

El temor de que los extranjeros socavan los esfuerzos de los nativos es un temor profundamente arraigado. En el siglo XIX eran los inmigrantes muy pobres y sin cualificaciones los que parecían llevarse los trabajos, por su disposición para trabajar por menos. Hoy, la economía global desempeña la función de suscitar ese viejo miedo, pero aquellos amenazados en su país no parecen ser sólo los no cualificados, sino también las clases medias y los profesionales atrapados en el flujo del mercado de trabajo global. 

I pensant en les noves i no tan noves generacions, cal afegir que enmig de totes aquestes preocupacions, de no trobar una feina estable, de la dificultat de fer plans a mig o llarg termini... cal afegir la por al fracàs, perquè fracassar és una possibilitat que aterreix al ésser humà en general.:

El fracaso es el gran tabú moderno. La literatura popular está llena de recetas para triunfar, pero por lo general callan en lo que atañe a la cuestión de manejar el fracaso. Aceptar el fracaso, darle una forma y un lugar en la historia personal es algo que puede obsesionarnos internamente pero que rara vez se comenta con los demás. 
(...)
Un sentido más amplio de comunidad, y un sentido más pleno del caràcter, es lo que necesita el número creciente de personas que, en el capitalismo moderno, están condenados al fracaso. 
(...)
Estamos ante un potente mensaje doble: todos estamos remando juntos en la crisis; y, por el otro lado, si no te cuidas tú, prescindiremos de ti. 





divendres, 15 d’agost de 2014

La sempre nova i vella dicotomia del bé i el mal.

"El metabolismo es un proceso de combustión, un horno en actividad. Cuando deja de funcionar, se acaba la vida. La gente yerra por completo cuando se imagina el infierno: el infierno es un lugar frío; todo lo que hay en él es frío. El cuerpo significa peso y calor; ahora, el peso es para mí una fuerza a la que sucumbo, y el calor algo que me abandona. Y que,a menos que yo renazca, no volverá nunca a mí. Este es el destino de todo el universo, así que por lo menos no estaré solo." 

Són reflexions de Joe Chip, el protagonista principal de "Ubik" de'n Philip K. Dick

Una història estranya i complicada, pròpia del gènere de la ciència-ficció, en la que es repeteix la concepció de la lluita entre el que anomenem el bé i el mal o altrament, els fills de la llum contra els fills de les ombres.

D'entrada m'ha semblat una història interessant, però malauradament a mesura que m'hi anava endinsant l'interès s'anava diluint en una trama on cada cop s'anaven produint situacions més embolicades de les quals l'autor semblava no saber com sortir-se'n.

Els protagonistes viuen en una mena d'interregne entre el món real i un altre de paral·lel. Són morts, però es mantenen en un estat de semi vius que a més de seguir vivint d'alguna manera les seves pròpies històries i realitats, també poden intervenir o aconsellar a petició dels que podríem anomenar tutors responsables del seu repòs, en algunes qüestions de l'àmbit dels vius.

I és aquí on actuen les forces del bé que pretén facilitar a aquestes bones ànimes errants un fil d'esperança i contacte amb el món per mitjà de petites accions per ajudar-los i també amb un misteriós producte "Ubik" (potser ubicació? o ubiqüitat?) que a més de ser gairebé imprescindible per a resoldre qualsevol necessitat i/o problema domèstic, només amb una ruixada els retorna per un temps limitat la vitalitat: Això sí, és: "Inofensivo si se emplea según las instrucciones" 

I com no, les forces del mal que eviten per tots els mitjans que aquesta connexió es mantingui donat que s'alimenten de les debilitats humanes.

Si bé és cert que tot plegat ens pot portar a reflexionar vers la nostra pròpia existència en el sentit de com i quant de vius estem i si hi ha un ésser o una entitat superior que és qui mou els fils de la nostra existència, qui segons com ens comportem ens facilita petits ruixats d'Ubik, i també si hi ha algunes forces malignes que tracten de xuclar-nos porcions d'aquesta vida que coneixem..., la realitat és que es queda una mica anecdòtic sense acabar d'aprofundir en cap dels aspectes que he mencionat.

En algun moment vaig pensar que l'autor estava molt imbuït per la religió, però consultant la seva biografia, més aviat he arribat a la conclusió que es tractava d'una personalitat molt més complexa.

Una lectura entretinguda sense més. Jo em segueixo quedant amb la novel·la "Somien els androides amb ovelles mecàniques?" que va inspirar la conegudíssima pel·lícula "Blade Runner"


Més vers Ubik:

Ubik: ciència-ficció

dijous, 14 d’agost de 2014

Any Vinyoli IV

BRANQUES

Tornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
                            No s'hi fan
flors noves.
                 L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
                  No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
                     Esperem la destral
del boscater, sense por.
   

Joan Vinyoli
Ara que és tard

RUNA


Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la 
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però jo a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

Joan Vinyoli
Encara les paraules.





dimecres, 13 d’agost de 2014

El miedo a los bárbaros

L'etimología de la paraula Bàrbar procedeix del grec, sent aquesta una transcripción de la connotación en el seu origen amb la qual la hi atribueix actualment com sinònim de salvatge, brut o tosco, encara que el seu significat inicial era "estranger", en el sentit de "els quals balbucean" o de "els quals no coneixen el grec".     Wikilingua        

Segons com ho mirem potser tots serem considerats bàrbars als ulls d'uns altres, com per exemple els navegants que van arribar a Amèrica i en veure els seus habitants vestint i comportant-se de forma que ells consideraven poc civilitzades es van creure en l'obligació de fer-los "convertir" a la vertadera religió.

Però és clar, que els mateixos indígenes, en veure que els visitants els tractaven de forma despectiva i violenta, segur que van pensar que els bàrbars eren els qui els havien envaït.

Lo que unos llaman “civilización” esconde para otros la materialización de la barbarie.

 Tzvetan Todorov en aquesta obra, que porta el significatiu subtítol "Más allá del choque de civilizaciones" reflexiona vers el sentit que li donem al qualificatiu de "bàrbar" i ho fa recollint diferents testimonis i estudis que des de l'antiga Grècia s'hi han referit:

Platón se burlaba (en El político) de los que pretendían que todos los que no eran griegos formaban una población coherente, cuando esos pueblos no se parecían y, peor aún, no se entendían entre sí. (...) Sucede que, se le otorgó de repente un segundo significado y un juicio de valor, y la oposición bárbaros/griegos pasó a aludir también, por así decirlo, a la oposición entre "salvajes" y "civilizados". 

Amb el pas del temps hem anat aplicant el mot per referir-nos als "altres", als que no sempre entenem o comprenem, a tot aquell que al nostre entendre no es comporta d'acord amb els nostres principis o maneres de fer i pensar, o fins i tot, i això és encara més lamentable, als que ens molesten o, fins i tot, ens fan por.

Algunas veces [bárbaro] sirve para estigmatizar a los que nos disgustan o nos agreden, y también para hacer pasar la fuerza por derecho, para dar a entender que nuestra voluntad de poder es intervención humanitaria y lucha por la justicia. 

Tot i que aquest llibre està escrit el 2008 les seves aportacions m'han semblat del tot vigents i penso que dóna raons que conviden a la reflexió:

No debe confundirse islamismo con terrorismo. No sólo todos los terroristas no son islamistas, sino que tampoco a la inversa es cierto.  
(...)
Ninguna cultura es en sí misma bárbara, y ningún pueblo es definitivamente civilizado. Todos pueden convertirse tanto en una cosa como en la otra. Es lo propio de la especie humana. 
(...)
Sin embargo, nada ganamos presentando a “los otros” como enemigos, y los contactos con ellos como una guerra. Si la representación desvía siempre el objeto, nos arriesgamos a reforzar el mal que queríamos combatir.




dilluns, 11 d’agost de 2014

Pere Calders

No es pot resumir en poques paraules tot el volum de'n Pere Calders anomenat "Tos els contes", però se'n poden trobar petites històries delicioses. N'he triada una de les moltes que m'han cridat l'atenció per compartir-la aquí. 

De la resta no puc fer més que recomanar-les.


 L'ORDRE DELS FACTORS 


Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L'invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte: 
    
     -Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

     L'entrevistat s'obrí de cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la cambra, respongué:

     -No. M'estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.

Pere Calders
Del llibre De teves a meves, 1984
Recollit a Tots els Contes, 2008




divendres, 1 d’agost de 2014

Jordi Pujol



Avui fa just una setmana que va esclatar la notícia per mitjà d'un comunicat una mica confós. Doncs sí, ell, l'empresonat pel franquisme, el defensor del poble i la llengua catalana, el darrerament "convertit" a l'independentisme, el gran estadista, el català "com cal", resulta que ha mantingut una important quantitat de diners en un banc d'un dels anomenats "Paradisos Fiscals" i que ja no només no ha cotitzat a la Hisenda Pública, sinó que al meu entendre de manera insòlita, tampoc no s'ha acollit a cap de les amnisties fiscals que en més d'una ocasió s'han facilitat als evasors per tal de regularitzar la seva situació fiscal.

Jo vaig tenir ocasió de conèixer-lo d'una manera oficial fa gairebé una vintena d'anys, no sé quants exactament perquè per això de les dates sóc una mica desastre, quan a raó d'una remodelació i ampliació de les instal·lacions d'una Escola Pública d'Educació Especial, de la qual en aquell moment n'era la directora, ens van comunicar que vindria a inaugurar-les l'aleshores President de la Generalitat.

Va ser un matí de dissabte i deixant de banda les qüestions de protocol i seguretat que ens van tenir embolicats i ocupats uns quants dies, servo un record molt agradable d'aquell matí, malgrat que en sóc contrària a tota aquesta mena d'actes i m'estimo més el treball i els fets pràctics, però ves, representava a la Comunitat Educativa i calia mirar d'estar-ne a l'alçada.

En Pujol es va mostrar com una persona propera, entusiasta, senzilla, curiosa, molt educada i amb una gran capacitat, com ha estat palesa en nombroses ocasions, de enfilar un breu, però emotiu discurs amb quatre anotacions gargotejades en un petit paper i preses gairebé al vol del què havia vist en la (això sí) extensa i exhaustiva visita que va fer al Centre, on es va mostrar en tot moment interessat i encuriosit per tot el que veia i per la feina que hi fèiem, i de les intervencions, digueu-ne discursos si voleu,  prèvies.

Va demanar detalls de tot el que li va cridar l'atenció (un Centre Especial té alguns serveis i aparells no habituals en una escola ordinària), es va detenir davant l'aula d'ordinadors, en va fer recompte, va inspeccionar els banys i els serveis, la sala de fisioteràpia, el gimnàs, el material de psicomotricitat... tot i més, i de tot va voler saber i va comentar quelcom.


Vet aquí adreçant-me al President


I com no, la seva intervenció


En aquell moment fa ver gala d'una memòria excepcional i és així que encara m'ha sobtat més quan he llegit que havia rebut una herència del seu pare que havia cedit als seus fills i la seva esposa i que mai més no havia fet cabal d'aquell fet. Em costa pensar que aquesta quantitat de diners que se li atribueixin l'hagin passat per alt i hagin quedat en l'oblit.

De tot el que es va dir aquell matí, hi ha una frase que els qui hi vàrem assistir ens hem repetit més d'un cop i que va pronunciar com a resposta al requeriment del president de l'AMPA que li agraïa les millores del centre, però que li demanava més ajuts. El President li va dir:

"No es pot tenir tot ni tot alhora"

Cert, tenia molta raó, però vist com ha evolucionat la seva trajectòria, els ciutadans que confiàvem en el que ell representava el que sí li demanàvem era no tot, però sí coherència.

Omplint-me de verd i aigua

Amb una setmana n'hi ha hagut ben bé prou per gaudir del verd intensísim dels boscos i muntanyes de la Vall d'Aran i com no, de la frescor dels rius, rierols, salts d'aigua... Tot un mon en verd i blanc, d'aigua i de neu llunyana,  que ara vull compartir ni que només sigui amb una petita mostra:









Però m'he deixat pel final una història un tant llunyana en el temps que m'ha emocionat i és la de la Teresa, la pobre Teresa com se l'anomena a "A peu per les carenes atlàntiques de l'Aran", un llibre molt recomanable on es recullen diferents propostes de passejades i excursions amb diversos graus de dificultat i afegint-hi relats o llegendes relatives als llocs que proposa visitar i que en aquest cas es tracta de la història verídica d'una jove de Bausen i seu cosí, que a principi del segle passat van decidir casar-se, però el capellà els hi va negar el permís i només comprant la dispensa necessària ho podrien fer, però és el cas que amb prou feines amb el seu treball podien recollir-ne el necessari, així que, enamorats com estaven, van decidir de viure plegats, fins que la jove, que es va quedar embarassada, va morir de part i el capell'a inflexible li va negar poder reposar en terra sagrada.

Els veïns, contrariats per la intransigència del mossen, van adquirir un terreny fora del cementiri i li van erigir aquesta tomba on, tal i com ens relata l'autor "La Teresa segueix descansant en el seu petit clos, a redós d'un prat sota del Coret, a prop del poble, amb unes airoses vistes sobre la vall de la Garona"




La tomba es troba en un petit recinte tancat i segueix intacta i mai no li manquen les flors, sembla ser que els néts que viuen a França s'encarreguen que se'n tingui cura.

Bé, la història continua amb la guerra, l'exili de la família, el dolor persistent de vidu que mai no es va tornar a casar i que tot i el seu desig no va poder ser enterrat amb la seva estimada Teresa, però el millor ja ha quedat dit. Segur que a ningú no li pot deixar indiferent.