divendres, 1 d’agost de 2014

Jordi Pujol



Avui fa just una setmana que va esclatar la notícia per mitjà d'un comunicat una mica confós. Doncs sí, ell, l'empresonat pel franquisme, el defensor del poble i la llengua catalana, el darrerament "convertit" a l'independentisme, el gran estadista, el català "com cal", resulta que ha mantingut una important quantitat de diners en un banc d'un dels anomenats "Paradisos Fiscals" i que ja no només no ha cotitzat a la Hisenda Pública, sinó que al meu entendre de manera insòlita, tampoc no s'ha acollit a cap de les amnisties fiscals que en més d'una ocasió s'han facilitat als evasors per tal de regularitzar la seva situació fiscal.

Jo vaig tenir ocasió de conèixer-lo d'una manera oficial fa gairebé una vintena d'anys, no sé quants exactament perquè per això de les dates sóc una mica desastre, quan a raó d'una remodelació i ampliació de les instal·lacions d'una Escola Pública d'Educació Especial, de la qual en aquell moment n'era la directora, ens van comunicar que vindria a inaugurar-les l'aleshores President de la Generalitat.

Va ser un matí de dissabte i deixant de banda les qüestions de protocol i seguretat que ens van tenir embolicats i ocupats uns quants dies, servo un record molt agradable d'aquell matí, malgrat que en sóc contrària a tota aquesta mena d'actes i m'estimo més el treball i els fets pràctics, però ves, representava a la Comunitat Educativa i calia mirar d'estar-ne a l'alçada.

En Pujol es va mostrar com una persona propera, entusiasta, senzilla, curiosa, molt educada i amb una gran capacitat, com ha estat palesa en nombroses ocasions, de enfilar un breu, però emotiu discurs amb quatre anotacions gargotejades en un petit paper i preses gairebé al vol del què havia vist en la (això sí) extensa i exhaustiva visita que va fer al Centre, on es va mostrar en tot moment interessat i encuriosit per tot el que veia i per la feina que hi fèiem, i de les intervencions, digueu-ne discursos si voleu,  prèvies.

Va demanar detalls de tot el que li va cridar l'atenció (un Centre Especial té alguns serveis i aparells no habituals en una escola ordinària), es va detenir davant l'aula d'ordinadors, en va fer recompte, va inspeccionar els banys i els serveis, la sala de fisioteràpia, el gimnàs, el material de psicomotricitat... tot i més, i de tot va voler saber i va comentar quelcom.


Vet aquí adreçant-me al President


I com no, la seva intervenció


En aquell moment fa ver gala d'una memòria excepcional i és així que encara m'ha sobtat més quan he llegit que havia rebut una herència del seu pare que havia cedit als seus fills i la seva esposa i que mai més no havia fet cabal d'aquell fet. Em costa pensar que aquesta quantitat de diners que se li atribueixin l'hagin passat per alt i hagin quedat en l'oblit.

De tot el que es va dir aquell matí, hi ha una frase que els qui hi vàrem assistir ens hem repetit més d'un cop i que va pronunciar com a resposta al requeriment del president de l'AMPA que li agraïa les millores del centre, però que li demanava més ajuts. El President li va dir:

"No es pot tenir tot ni tot alhora"

Cert, tenia molta raó, però vist com ha evolucionat la seva trajectòria, els ciutadans que confiàvem en el que ell representava el que sí li demanàvem era no tot, però sí coherència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada