dimarts, 27 de novembre de 2018

Hem posat les mans a la crònica





No és el primer que llegeixo quelcom de'n  Manuel de Pedrolo i tampoc no és el primer cop que em sobta, de manera desagradable, el tracte que té vers les dones i el que em sembla una mena d'obsessió, que podríem considerar força aberrant, per dir-ho d'alguna manera, pel sexe o determinades pràctiques i relacions sexuals.

He assistit a alguna conferència on es lloava el caràcter de l'escriptor i la seva voluntat de valorar les dones, però el cert és que en les seves novel·les no m'ha donat aquesta impressió. I no en tinc prou en acceptar que va escriure en una època en què les dones en general eren poc valorades.Certament, igual que en altres ocasions, fa una valuosa i valenta defensa de la llibertat dels pobles enfrontant-se a un règim opressor i també de tant en tant, fa esment al valor de les dones que acaben lluitant al costat dels homes, però considero que ho fa com admirant-se (o potser sorprenent-se) que sigui així.

En principi m'ha resultat una història totalment kafkiana per enrevessada i inversemblant. També com en altres ocasions fa una narració precisa i detallada de dos episodis de tortura i val a dir, que amb força diferència entre ambdós segons el detingut és un home que es tracta de brutalitat o una dona, amb la qual l'acarnissament pren la dimensió de vexació sexual fins i tot incorporant-hi objectes.

Com he dit, la història comença d'una forma força confosa, amb un jove matrimoni que trobant-se al cinema, l'esposa comença a patir l'assetjament i el grapeig d'un parell d'individus sense que ni la defensa irada del marit aconsegueixi evitar-ho; és més, un cop acabada la projecció, els dos individus, que resulten ser policies de la B.I.F. "Brigada d’Investigació Familiar", que suposadament investiguen les condicions de vida de les famílies, però que a la pràctica es dediquen a explotar sexualment a les dones, els acompanyen a casa on s'instal·len amb la pretensió de ser acollits i apeixats degudament.

Els dos elements es comporten violentament i barroera i malgrat els esforços de la parella i l'ajuda d'alguns veïns amb qui mantenen una relació més estreta, no aconsegueixen foragitar-los:

Pel que veiem, aquests individus van envaint les llars obreres, i això ens interessa a tots, fins i tot a aquells que encara no els tenen a casa. 
(...)
Vivim desposseïts de tot. Sempre hi hem viscut una mica, però encara més des que es posà en vigor la llei d’impostos inversament proporcionals. 

Decideixen revoltar-se i denunciar aquest tracte a totes llums injust, però aquesta circumstància es torna en contra seu fins a límits insospitats, mentre el poder que ho controla tot s'acull a una pretesa i intocable Llei de Drets, que possiblement podríem equiparar a una mena de Constitució d'aquell indret imaginari:

Ho repeteixen (la tortura) cinc vegades, i els meus períodes de consciencia cada cop són més breus, més imperfectes. 
(...)
A ell se’l van endur l’endemà passat de la violació de la seva dona, dos dies durant els quals, mentre era a casa, els dos intrusos van viure pràcticament amb les pistoles desenfundades.
(...)
El van venir a buscar cap a les nou del vespre, i els dos agents es van mostrar molt barroers en trobar-los despullats al sofà de casa, on s’havien refugiat perquè la Lona, que es va fer un tip de plorar, no parava de dir-li que després d’allò de l’altra nit ell ja no la devia estimar.
(...)
Ella, que era una noia tan discreta, tan enamorada del seu Dom, als braços del qual havia arribat verge com va confessar-me un dia que li va donar per les confidències... Ara, darrerament, només calia veure-la per saber en què s’havia convertit. 

La història evoluciona amb algun intent poc reeixit de revolta dels oprimits que són reprimits un cop i un altre per la força de les armes, però malgrat tot amb el ferm propòsit de deslliurar-se d'aquest estat opressor: 

Ells han tancat les escoles perquè la seva generació sigui ignorant i més fàcil de dominar, però no ho hem de consentir.
(...)
Condemnen els nostres fills a la ignorància, a l’analfabetisme i, a més, malbaraten tot de diners que són del poble per pagar la formació dels nois de la casta governant
(...)
Les lleis, perquè siguin justes, s’han de fer amb el consentiment de tothom i, si no pot ser, de la majoria
(...)
Una de les possibles solucions seria reunir tots aquells que es troben en la nostra situació i formar una mena de comando... M’enteneu? 
(...)
Ja som quatre. Dos elements més s’han afegit a l’organització.
(...)
Un recompte de forces ha establert que en aquest moment som trenta-dos, vint homes i dotze dones
(...)
Durant un any hem sabotejat gairebé sistemàticament vies fèrries, serveis telefònics i centrals elèctriques.

I acabo amb un paràgraf en boca d'un cap dels rebels, amb només dinou anys, que fa referència al menyspreu a la figura femenina, com he comentat al principi i que m'ha deixat tant mal sabor:

Hi ha una mena de dona, més relativament abundant que no m’hauria pensat, que se sent atreta pels homes que ocupen llocs de prestigi, independentment que siguin joves o vells, amables o adusts, ben plantats o desnerits. Més que un home, persegueixen el representant d’una funció que atreu la fama, la popularitat o la glòria, ni que sigui circumstancialment. 

divendres, 23 de novembre de 2018

Permagel




Permagel de l'Eva Baltasar ha estat Premi Llibreter aquest 2018. I si algú té curiositat per saber a què es refereix el nom, pot trobar aquí tota la informació.

Ha estat un lectura un tant diferent que tot i que no puc dir que no m'ha agradat ni que molt menys se m'ha fet carregosa, no he acabat d'entrar-hi, i això que està escrit en una deliciosa prosa poètica, suposo que per influència de formació de la seva autora.

D'alguna manera, en acabar-la de llegir em va venir al cap que la podia comparar amb una d'aquelles antigues pel·lícules d'art i assaig en què solies sortir del cinema sense haver entès pràcticament res, però confortat amb haver gaudit d’alguna cosa que endevinaves molt culte.

És una història breu, escrita de manera molt dinàmica en capítols curts que podrien facilitar la lectura, però que donat el llenguatge molt poètic, sovint cal aturar-se i rellegir per poder copsar el missatge o senzillament per gaudir de les paraules.

La història en sí no és complicada, "només" es tracta del relat de la vida d'una dona, això sí, una dona complexa, freda en aparença, però que segurament adopta aquesta actitud com una defensa cap el món exterior.

La protagonista es defineix com a suïcida, i suposo que l'autora ha volgut incidir en aquest aspecte, però no hi estic gens d'acord; només en una ocasió fa un mena d'intent de suïcidi que més aviat sembla una "performance" sense massa sentit, tot molt folklòric, la veritat.

Se'n parla molt de sexe, sempre amb molt detall, tot i que curiosament ens afirma que: No sóc una addicta al sexe, tot i que penso en sexe moltes vegades, durant el dia. Penso en escenes de sexe, penso en com seria tenir sexe amb dones que em creuo pel carrer i em semblen atractives, em masturbo gairebé cada nit i no acostumo a estar més de dos o tres mesos sense una amant. El sexe m’allunya de la mort. 

Al llarg del relat, coneixem fonamentalment tres dones: La mateixa protagonista, la seva mare i la seva germana. Caràcters diferents, però gens lineals, a les que sembla que només suporta, però amb les que no l'uneix massa afecte:

Fer de germana comprensiva és com un prospecte d’anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d’efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona
(...)
No suporto, no su-por-to les bledes assolellades, encara que s’hi esforcin

Personalment comparteixo el seu comentari respecte els medicaments, potser no d'una manera tan radical:

No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu (...) Medicar-se és una solució provisional constant. 

Com he dit més amunt, ella es vol mostrar com una persona freda i distant, però tanmateix en moltes de les seves reflexions sembla contradir-se:

Estic sola, no sóc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor. 
(...)
No dormo, però tinc el fix desconnectat i el mòbil apagat. ¿Què passa? És la meva manera de ser humana.
(...)
Una estocada a l’amor propi fa una ferida fonda però no mortal, un forat negre capaç de digerir fragments de mort, amb el record
(...)
Sóc una humana espavilada, tan espavilada que no puc esperar, encara que un segonet de res, sempre és temptador. (...) Tinc un instint conservador tan acusat que podria haver estat científica.

Constantment contradictòria, sembla que desitja la solitud: Em vaig quedar sola al piset de soltera. (...) No hi ha res pitjor que sentir-se exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego. Però tot i això: Sempre havia cregut que els pobles més petits del món es trobaven abandonats en grans serralades. Estava equivocada, Cardona és microbià. (...) Els indrets petits són avorrits, no com a les pel·lícules. 

Acabo aquest comentari pràcticament com l'he començat: Una història diferent que tot i no ser-me pesada o avorrida, no he arribat a entrar.



diumenge, 18 de novembre de 2018

Departament d'especulacions



Un cop més, he trigat molt temps en decidir-me a publicar aquesta entrada i potser, gairebé segur, que és que la lectura de "Departament d'especulacions" de Jenny Offill tot i ser una obra molt lloada en el seu moment, no em va aportar res en cap sentit, i l'he deixada apartada en el calaix de l'oblit que ara mateix, val a dir que no sé perquè he recuperat.

La protagonista és una dona sense nom, plena d'ambicions, que en principi assegura que no pensa casar-se mai, però que finalment, acaba entrant en la dinàmica d'esposa i mare de la que tant havia renegat i així, amb un sentit de l'humor particular que té molt d'amargor, ens va descrivint el seu avorrit i anodí dia a dia:

Si tenim casa, és per guardar-hi certa gent a dins i la resta, a fora. Una casa té un perímetre.
(...)
Al col·legi sempre hi ha altres mares. Algunes arriben d’hora i és per això que són les que veuen cada dia si faig tard. Són les mateixes mares, les matineres, les que recorden sempre què cal portar cada dia

Rememora el moment que molt jove encara, es van conèixer i enamorar amb el seu home:

Encara faltaven mesos perquè ens expliquéssim totes les històries respectives. I, fins i tot llavors, algunes semblaven massa petites per perdre-hi el temps. Com és que ara em tornen? Ara que estic tan tipa de tot. 

Un dia, per casualitat, descobreix que el seu marit l'enganya i aleshores ella s'hi veu abocada a una etapa de forta crisi existencial:

Ell va enviar una carta d’amor a una noia per la ràdio. Més endavant la dona casada li troba la llista de reproducció d’aquella nit. (...) Escolta les cançons que ell va posar una per una, marcant-les l’una rere l’altre a la llista.
(...)
Aconsellen a la dona casada que llegeixi un llibre sobre l’adulteri que té un títol espantós. 

Pren la decisió, segurament equivocada, de conèixer la seva rival:

La dona casada sap per on vindrà la noia i creu que hauria d’esperar-la a l’entrada. (...) La noia és més baixeta que no s’esperava. 
(...)
Pot ser que existeixi un univers paral·lel on la dona casada i la noia serien amigues?
S’imagina dinant amb ella i escoltant la història d’aquest casat de qui creu que està enamorada. 

Ara que comprova que ha estat vivint un engany, reflexiona i dolguda, arriba a la conclusió que ella també ha tingut oportunitats per tenir relacions fora del matrimoni que no ha volgut aprofitar:

La dona casada no ha volgut mai no estar casada amb ell. Sona fals, però és veritat.
(...)
Ha volgut anar-se’n al llit amb altres persones, no cal ni dir-ho. Un o dos en particular. Però la veritat és que controla bé els impulsos. (...) Pensa en comptes d’actuar. 

De sobte, de manera inesperada, se li presenta l'oportunitat de demostrar i demostrar-se que en realitat no estima el seu marit i que la vida que porta la incomoda, quan un antic amor de joventut la localitza i vol parlar amb ella. Naturalment ella viu un moment d'incertesa i neguit amb un punt d'emoció i vanitat, però, ai, les coses no resultaran tal com ella s'ha imaginat:

Li truca el xicot que tenia abans. Diu que vol parlar amb ella. (...) Ella ha vetllat tota la nit, rumiant, provant converses. (...) És espavilat i divertit com sempre i avui dia, un plus dels grossos, ja no és addicte a la velocitat. (...) El veu com arriba a la conclusió que la dona no és el que pensava ell que seria. Li travessa la cara alguna cosa. Por? Llàstima? (...) Cuida’t, li diu ell quan ella marxa incòmoda, a empentes i rodolons. 

En conclusió, amb alguna lleugera excepció, tot segueix pràcticament igual en la seva monòtona vida:

Ara l’home i la dona tenen les seves baralles en veu baixa, tal com han pactat, sense guants. 


dissabte, 17 de novembre de 2018

Mantícora




Una mantícora es un animal fabuloso, con cuerpo de león, cabeza de hombre y un agujón en la cola. 
(...)
La mantícora puede ser sumamente peligrosa. A veces se ha dicho que lanza dardos con la cola, como también se creía que podía hacer el puercoespín

Mantícora de'n Robertson Davies és la segona part de la Trilogia de Deptford la primera de les quals és "El cinqué en joc" que vaig comentar.

En aquest cas, el protagonista que ens narra la seva experiència, és Edward, el fill del magnat mort en estranyes circumstàncies:

Boy Staunton era mi padre (…) No exagero si digo que su asesinato fue una noticia con repercusión mundial
(...)
Nací el 2 de septiembre de 1928. Me bautizaron con el nombre de Edward David porque mi padre había sido ayuda de campo, y amigo en realidad, del príncipe de Gales.

Edward, ara un advocat de prestigi, té un peculiar i violent episodi en una sessió de teatre, on un suposat cap parlant guiat per en Einsengrim, un mag, que ja hem conegut en la primera entrega, i del que avanço que seguirem parlant en la tercera part, admet i respon preguntes del públic i ell, totalment fora de sí, reclama saber el nom de l'assassí del seu pare:

Einsengrim, el mago: No me apetecía que fuera tan bueno como era. (…) El espectáculo era muy inteligente, eso debo reconocerlo. Tenía misterio de verdad, y sabía cómo mostrar sabiamente y con muy buen gusto unas cuantas y muy bellas señoritas.

Davant de l'evident crisi nerviosa que pateix, és atès pel públic i els mateixos actors, mentre que, gairebé avergonyit, decideix sotmetre's a tractament psiquiàtric:

Yo no sabía qué esperar de todo aquello, pero estaba bastante seguro de que me indicaría que me tendiera en un diván y me preguntaría por cuestiones sexuales. 
(...)
La psicología tiene un papel destacado en mi profesión. Soy un abogado especializado en derecho penal, y bastante reconocido, por cierto.
(...)
La ley da a todos los acusados una oportunidad y ha de haber alguien capaz de hacer por el acusado lo que éste no puede hacer por sí solo. Yo era uno de ellos. (…) Demostré una consumada destreza, estaba muy bien pagado, era un astuto mercenario implicado en una batalla tan antigua como el hombre, y más grande que cualquier hombre. He sido con plena conciencia el abogado del diablo y debo decir que he disfrutado siéndolo.
(...)
Fue un sobresalto mayúsculo descubrir que el doctor J, von Haller era una mujer. 

Amb un exhaustiu examen mèdic, detecten que la seva salut no és massa bona, que presenta un més que notable alt grau d'alcoholisme, malgrat que ell es nega a reconèixer-ho:

Digamos que se encuentra usted en un estado de ánimo que no es satisfactorio, y que desea ponerle fin ¿Le parece?
(...)
Es que yo no me considero un alcohólico. Ser alcohólico es un predicamento de la clase media. 

Després d'alguns dubtes, decideix seguir endavant amb la teràpia. De fet, necessita parlar, aclarir les seves idees, ser escoltat i potser, conèixer-se una mica millor, tot i que, com per altra banda no és estrany, li desagradi i negui el que pugui arribar a descobrir.
Amb una sexualitat confusa, arriba a sentir-se atret per la terapeuta:

Nunca di en pensar que la masturbación fuese a acabar conmigo, ni tampoco ninguna estupidez por el estilo, aunque hice todo lo posible por controlarlo, porque… en fin, porque me parecía algo muy chapucero. 
(...)
La idea de dejar el sexo al margen de mi vida ni siquiera se me llegó a ocurrir. Fue algo que sucedió sin más, y ni siquiera supe que había pasado a ser parte de mi manera de vivir hasta que ya estuvo firmemente establecida
(...)
Las cuestiones de la iglesia, que no llamaré yo “religiosas”, desempeñaron un papel de bastante importancia en mi proceso de maduración.
(...)
Descubrir que estaba enamorado de la doctora von Haller fue una sorpresa que no me produjo ningún placer.

No hi manca el recurrent record del pare i les circumstàncies de la seva mort:

Creo que lo que más me sobresaltó fue su terrible desaliño. Siempre había sido un hombre sumamente elegante. (El pare mort) 
(...)
Pobre madre. Siempre me sentí culpable por ella, porque tendría que haberla querido más, tendría que haberle dado más apoyo del que le di, pero siempre estuve bajo el hechizo de mi padre. 
(...)
Él no había estudiado en una universidad porque combatió en la primera guerra mundial -obtuvo la Orden de la Distinción en el Servicio-. 

I arribant al final d'aquesta segona entrega encara no aconseguim aclarir qui va matar a en Boy Staunton. Potser en la tercera?:

¿Quien mató a Boy Staunton? (…) ¿Fue asesinado por sí mismo? 
(...)
Boy ha muerto. Ha muerto por su propia voluntad, aunque no del todo por su propia mano.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Por



Por:
 PSIQ Torbament de l'ànima, sentiment d'inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat. 

Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja.    Diccionari.cat


Aquesta novel·la curta però intensa, de'n Stefan Zweig, que es pot llegir en una tarda, va ser escrita el 1913, però no va ser publicada fins deu anys més tard, tot i que en desconec el motiu.

Té un fort component psicològic amb un final que potser en el seu moment va resultar inesperat, però que al llarg de l'evolució del relat, entenc que ens dona força pistes del desenllaç.

La protagonista, Irene, encara jove i bonica, feliçment casada amb un advocat de prestigi, amb dos fills dels què bàsicament se n'ocupen les minyones, sense cap preocupació ni ocupació aparent, té un amant, però més que res per la simplicitat de sentir-se desitjada i per trencar la monotonia d'una vida regalada:

Havia conegut el jove, un pianista que començava a gaudir d’un cert renom en cercles restringits, en una vetllada en què van mantenir una conversa casual. (...) A vegades, però, un ambient relaxat excita la sensualitat més que la xafogor o la tempesta.

Tot i això, en el fons se sent insegura cada cop que cedeix al desig i el visita:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. (...) No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut, sempre sucumbia a aquests atacs de por absurda i ridícula cada vegada que tornava a casa. 

Però arriba un dia que les seves pors resulten confirmar-se i en sortir del portal, es topa de cara amb una dona que la increpa iradament:

Et roben tot el que tens, aquestes dones decents.
(...)
La dona no sabia com es deia ni on vivia, i no havia de témer que la reconegués amb certesa, car la imatge de la cara que s’havia endut era molt imprecisa. 

El desafortunat incident no queda només en aquest ensurt, doncs contràriament al que Irene suposava, la desconeguda coneix el seu nom, la seva cara i fins i tot el seu domicili, i així comença el pitjor mal son d'una implacable persecució i xantatge:

La dona sabia com es deia, sabia on vivia. Ara tot estava perdut, estava sense remei a mercè d’aquella dona.
(...)
Calculava que podria mantenir allunyada la fatalitat un mes o dos, després l’edifici artificial de la seva felicitat domèstica s’esfondraria, i poca satisfacció li oferia la certesa que arrossegaria la xantatgista en la seva caiguda.

De poc li serveix penedir-se de la seva aventura, el mal ja estava fet, la por l'havia envaït:

¿Què l’havia empès als seus braços? ¿Quina terrible follia l’havia llançat a una aventura que el seu cor ja no entenia i els seus sentits amb prou feines? Ja no en sabia res de tot plegat, i el fet en sí li semblava estrany, ella mateixa se’n sentia estranya
(...)
No en va la senyora Irene era l’esposa d’un dels advocats més coneguts de la capital, i ella sabia prou bé, per les converses del seu home amb altres col·legues, que el xantatge s’havia de frenar a l’acte i amb tota la sang freda, puix que qualsevol vacil·lació, qualsevol ombra d’inquietud per part de la víctima, reforçava la superioritat del seu adversari. 

Així les coses, perd l'interès per tot, no surt de casa, té un seguit de mal sons i amb una creixent por, té la percepció que el seu marit l'observa dia i nit. La Irene tem que sàpiga alguna cosa, que d'alguna manera li hagi arribat la seva aventura.
Les exigències per part de la xantatgista són cada cop més importants i sense cap mena de capteniment l'assetja fins i tot al seu propi domicili:

Feia tres dies que no sortia de casa. I notà amb neguit que la seva presència, tot d’una tan persistent, ja començava a cridar l’atenció als altres
(...)
Des de feia uns dies amb la mirada li feia sentir aquests cops sobtats de desconfiança que la feien estremir en el més profund del seu ésser i que ella no sabia com parar. 
(...)
Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió.
(...)
Ara no volia pensar en res, tan sols viure, atordir-se, omplir el cor amb ocupacions vàcues i insignificants. Ja no suportava la casa, sentia la necessitat de sortir al carrer, d’estar amb altres persones, per no embogir de terror. 

Presa del pànic, conscient del què ha perdut la Irene acabarà prenent un decisió transcendental i irreversible, res no la consola:

A poc a poc la seva vida es transformà i adquirí un sentit nou, descobrí els lligams que hi havia entre totes les coses, que de sobte li oferien un rostre alhora greu i profund. 

I és que cal tenir present que...:

La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera. 

dimarts, 13 de novembre de 2018

EL SOPAR DE CENDRA



Em preguntaren: quin simposi, quin convit és aquest? És un sopar. Quin sopar? De cendra. Què vol dir sopar de cendra? Potser us van posar això al davant per menjar? (...) No; és un convit celebrat, després de post el sol, el primer dia de quaresma, que els nostres capellans anomenen dies cinerum (Dia de cendra, dimecres de cendra), i de vegades “dia del memento”. De què tracta aquest convit, aquest sopar? (...) Sobre la intenció de veure tot el que tanmateix pot fer la natura en dues breus quartanes. 

Pràcticament així comença aquesta breu obra en què amb el suposat sopar i el posterior debat de quatre filòsofs ens endinsa en complexes reflexions respecte al moviment de la terra vers la visió immobilista dels qui defensen que és el sol el que gira mentre la terra es manté quieta.

Val a dir que l'autor, Giordano Bruno, va defensar aquesta tesi fins al final de la seva vida. Un final que va ser impulsat per la Inquisició que el va fer cremar a la foguera acusat d'heretgia.

No hi ha cap paraula ociosa: perquè a tot arreu es poden arreplegar i desenterrar coses que no tenen una importància mediocre, i potser sobretot allà on menys ho sembla (...) Els que si sentin ferits o punxats, potser obriran els ulls i, en veure la seva nuesa, pobresa i indignitat, si no per amor, almenys per vergonya podran corregir-se o cobrir-se, si no volen confessar. 

És gairebé impossible de presentar un resum de l'obra escrita, com altres de semblants a l'època en forma de diàlegs entre diversos comensals.
Giordano és conscient que tot i haver estat ordenat sacerdot, la Inquisició l'observa i tanmateix sembla que les dificultats l'esperonin, segons queda recollit en aquest paràgraf:

Que venci doncs la perseverança, ja que si l’esforç és tan gran, el premi no serà mediocre. Totes les coses de vàlua es troben en la dificultat. El camí de la felicitat és estret i espinós. El cel potser ens promet grans coses. 


diumenge, 11 de novembre de 2018

Una mosca...



Memòries de'n Charles Simic que a més de situar-nos en episodis de la seva vida com a refugiat, de molta i trista actualitat a hores d'ara, també ens indica les claus per les quals es va dedicar a la poesia i llur manera de confegir-la:

A estas alturas de siglo la historia de mi vida no parece tener nada de particular. (…) Sobre todo si se tiene en cuenta que lo que me sucedió a mí hace cincuenta años sigue ocurriendo en la actualidad en Ruanda, en Bosnia, en Afganistán, en Kosovo, entre los kurdos, humillados hasta la saciedad, y en muchos otros lugares. En 1945 nos llamaban “personas desplazadas”, y eso era precisamente lo que éramos
(...)
Hasta los romanos lo sabían. Tener un hijo poeta es una mala noticia. Tomé precauciones. Me fui de casa a los dieciocho años.

Un dels trets que més m'ha copsat d'aquesta lectura és la senzillesa amb que narra fets que a mi em resulten molt durs:

Desde niño comprendí que humillar a los débiles provoca una sensación muy placentera. El ideal de los burócratas es el Estado policial.
(...)
Comprobar que en Chicago también había pobres fue muy tranquilizador. En algunos barrios las calles estaban cubiertas de basura y la gente tendía la colada en las escaleras de incendios. En las esquinas había viejos que se tambaleaban y bebían de una bolsa de papel marrón. Los niños se peleaban a puñetazos en el patio del colegio. Se veían muchos mendigos. (…) En los años cincuenta Chicago era todavía una ciudad industrial. La fealdad y la miseria de la ciudad recordaban a los barrios de Moscú y San Petersburgo que describía Dostoievski.

Dedica una bona part del llibre a parlar de la seva etapa del que ell anomena "aventures de guerra":

En realidad, mis aventuras de guerra comenzaron el día que los rusos liberaron Belgrado. 
(...)
Cuando nos detuvieron en la frontera llevaba pantalones cortos. Se me llenaron las piernas de arañazos de arrastrarme por aquellos bosques espesos durante toda la noche.  (…) Las bombas que caían del cielo azul, las ciudades llenas de humo, los cadáveres dispersos o amontonados por todas partes…
(...)
Es sorprendente lo rápido que se convierte uno en un esclavo obediente en el ejército o en una empresa grande. 
(...)
Después de seis semanas en el ejército era difícil recordar que había tenido una vida anterior a aquella. Cuando pensaba que antes yo mismo decidía a qué hora me acostaba y me despertaba me parecía inverosímil

Durant un temps va dubtar entre dedicar-se a la pintura o a la poesia. Finalment va guanyar aquest segona opció i ens dona les raons:

Mi infancia es una película en blanco y negro. (…) Escribir ayuda a recordar. La lógica de la cronología obliga a pensar en lo que viene después. Pero también entra en juego la lógica de la imaginación. Una imagen genera otra que no tiene nada que ver con ella –o que, quizá, tiene mucho que ver, aunque no lo parezca. 
(...)
Esta necesidad de leer me ha acompañado el resto de mi vida. Sigo leyendo toda clase de libros y no hay ningún tema que escape a mi interés. 
(...)
Lo cierto es que empecé a escribir para impresionar a mis amigos, pero después, en el proceso de escritura, descubrí una parte de mí mismo, una imaginación y una necesidad de articular determinados sentimientos que fui incapaz de olvidar.

Com ha succeït amb altres escriptors i poetes, no sempre tota la producció ha transcendit i no podrem saber si realment era o no digna de conservar-se, però el mateix autor va prendre en el seu moment la decisió de desfer-se'n i haurem d'acceptar els seus motius:

He tirado a la basura cientos de poemas a lo largo de mi vida, cuatro capítulos de una novela, el primer acto de una obra de teatro y unas cincuenta páginas de un libro sobre Joseph Cornell. Escribir poesía es el mayor de los placeres, pero también lo es hacer borrón y cuenta nueva. 
(...)
Todas las artes tienen que ver con el callejón sin salida en el que nos encontramos. (…) Todo poema es un acto de desesperación o, si lo prefiere, una tirada de dados.  (…) El poeta se sienta ante el papel en blanco con la necesidad de decir muchas cosas en el espacio limitado del poema. (…) Los poemas son instantáneas de otras personas en las que nos reconocemos a nosotros mismos. (…) Hay una verdad que se percibe con los ojos abiertos y otra a la que se accede con los ojos cerrados, y a veces estas dos verdades no se reconocen cuando se cruzan por la calle. 

Aquest llibre fa força temps que el vaig llegir i de manera un tant incomprensible l'he tingut mig oblidat fins que avui, repassat antics esborranys m'he decidit a compartir les impressions que en el seu moment em va causar.



dissabte, 10 de novembre de 2018

La dona a la finestra




Segur que ja ho he dit algun altre cop: No sóc afeccionada a les novel·les del gènere dit "negre", tret d'alguna excepció.

Tenia a la meva llarga llista de títols per llegir, aplegada d'aquí i allà, "La dona a la finestra" de A.J. Finn i en recollir-lo de la biblioteca em va sorprendre la qualificació com a novel·la policíaca, i a la contracoberta parlava de thriller psicològic; tot i això vaig decidir donar-li una oportunitat i val a dir que no m'he penedit en absolut.

Anna, la protagonista del relat i psicòloga de professió, pateix d'agorafòbia. D'alguna manera l'autor ha volgut reivindicar el tema dels trastorns mentals donat que ell mateix, segons confessa, n'ha patit de depressió mal diagnosticada, al llarg de molts anys. Així mateix, tal com ell mateix reconeix,  ret homenatge al gran Alfred Hitchcock i la seva famosa "Ventana indiscreta":

Fa gairebé un any que no he sortit de casa 
(...)
A mig febrer -després de setmanes pansint-me dins de casa, quan em vaig adonar que no millorava-, em vaig posar en contacte amb un psiquiatre de qui havia assistit a unes conferències.
(...)
És com si tingués una cruïlla de quatre camins al cervell, on tothom intenta passar alhora.
(...)
Penso en el meu disc dur, ple a vessar d’imatges robades. (...) No sóc invisible. No estic morta. Estic viva, i a la vista, i avergonyida. 

Tota la història està molt ben travada, quan es necessari les frases són curtes per la qual cosa s'imprimeix una gran intensitat al relat i fins el final, ens reporta més d'una sorpresa.

A més de l'indiscutible protagonisme de l'Anna, els altres protagonistes són:
La família veïna composada per la Jane, l'Etham i l'Alistair.
El detectiu, Little, i en David, el llogater
I molt rellevants també en el desenvolupament del relat, la filla, Olívia i el marit, l'Ed, dels quals sabem per la mateixa Anna, que fa uns anys van patir un greu accident de cotxe en el que era ella la conductora, que ara estan lluny, i que només en sentirem parlar amb referències i alguna estranya conversa no sabem ben bé si per telèfon.

La Anna, pren fortes medicacions, beu massa i massa sovint Dormo massa, bec massa i rumio massa; massa, massa. i es distreu navegant per internet on té obert un grup d'ajuda per altres usuaris amb el seu mateix problema als qui assessora com a professional de psiquiatria que és Com a doctora firmo que el malalt busca un entorn que pugui controlar. Aquesta és l’opinió clínica. Com a afectada (i aquesta és la paraula correcta), dic que no és que l’agorafòbia m’hagi destrossat la vida, sinó més aviat que s’ha convertit en la meva vida. I la resta d'estones, que són moltes, mirant per la finestra i fent fotografies. És així que descobreix o creu descobrir una estranya història de violència domèstica amb una agressió inclosa:

La casa del número 212 mira al buit des de l’altra banda del carrer (...) Què li passa, a aquesta casa? És el lloc on va morir l’amor. 
(...)
Qui sap què passa en una família? (...) “Pots passar anys amb un pacient, i encara et sorprèn”

La seva vida, ja de per sí força difícil, es complica cada cop més. Ella n'és conscient i tracta de mantenir-se sòbria i serena per tal de trobar una sortida, però n'és incapaç:

No vull beure. Vull tenir el cap clar; vull pensar. Vull analitzar. (...) Necessito una copa.
(...)
O sigui: que ha passat.
(...)
Estic tancada per dins. I tancada per fora. 

I és que en realitat...

Tot això va començar quan vaig veure que apunyalaven la seva dona i la seva mare. (...) I no diguin que no ho vaig veure, perquè sé perfectament què vaig veure. 

dijous, 8 de novembre de 2018

Els ulls dels homes mentiders




Francament, "Els ulls dels homes mentiders" de'n Jordi Coca no m'ha semblat una gran història, però sí que té quelcom que la fa diferent, i és que forma part d'un projecte innovador que sota el títol comú de Matar el monstre publica set novel·les independents escrites per set autors diferents i totes ambientades entre el 1818 i el 2018 a Barcelona.

Podeu consultar la proposta complerta aquí 

En aquest cas, Ernest, el protagonista, a través de les seves vivències ens condueix vers un enfilall de fets i records històrics del moment que viu. Però deixem que ell mateix es presenti:

Em dic Ernest, sóc ros i no gaire alt, tinc bona salut i, segons diuen, em relaciono bé amb la gent. Vaig fugir de Barcelona el febrer de l’any passat a causa de l’onada de detencions que el van produir el gener del 1969 pels fets del rectorat.
(...)
Fa un any que sóc a París (...) Hi vaig arribar el febrer del 1969 (...) Començava atemorit la meva fugida a França, i potser per això mateix em sentia lliure i alhora em veia perdut. 
(...)
Havia fugit de Barcelona arran de l’assalt al rectorat i perquè em podien relacionar amb uns bascos que, mesos després dels atemptats d’ETA, havien passat per Barcelona -però amb els quals no hi tenia res a veure. 

L'Ernest és fill únic en una família benestant i té un secret inconfessable, que no és altre que la inclinació sexual morbosa vers la seva mare:

El meu pare és metge, té una consulta privada, i la mare no ha treballat mai fora de casa.
(...)
El pare, es refugia en el consultori i en la seriositat imposada i distant dels metges, que no volen perdre una cereta aura de misteri.
(...)
Tanmateix, quan ell marxava a la consulta i ens quedàvem sols, jo no sabia com comportar-me amb la mare. (...) Era bellíssima, i jo tenia unes ganes boges d’acostar-m’hi i de descobrir amb les mans el cos madur que hi havia a sota de la bata.
(...)
Sentia una estranya fascinació culpable per ella quan la veia allisar-se la faldilla abans de sortir de casa, o quan acabava de cordar-se un botó de la brusa. Però, del cert, res d’això no sé quan va començar

I mentre rememora la detenció i les morts en circumstàncies confoses d'alguns dels seus antics companys, des de París, valora els fets del maig del 68:

Aquí, el Maig del 68 és una èpica que ha gelat la sang dels burgesos que havien guanyat la revolució del 1789. Es van desorientar, van tenir por, tats van córrer cap a la dreta, sense estar segurs de res, amagant el seu temor, i sabent que també hi ha Txecoslovàquia esclafada pels tancs russos, la repressió brutal a Mèxic, la lluita pels drets civils als Estats Units que posa a l’altar Martin Luther King, els atemptats d’ETA -que a mi em van afectar... 
(...)
La rebel·lió del maig del 68 havia estat el final d’un procés llargament gruat, calia tenir present la brutal repressió francesa a Algèria, la guerra que hi havia esclatat, l’estratègia suïcida que els francesos hi van aplicar, amb tortures indiscriminades, o els fets bàrbars i sagnants com per exemple l’assassinat l’any 1961 de més de dos-cents algerians que participaven en una manifestació pacífica a París

L'Ernest no és comunista, i tot i participar d'algunes trobades clandestines i col·laborar en la fugida cap a França d'uns presumptes terroristes, ni tan sols està segur de simpatitzar amb els companys més revolucionaris:

A casa sempre es parlava dels comunistes com si fossin autèntics diables que actuaven en nom d’una suposada justícia social que després no s’aplicava.
(...)
Jo el comunisme no l’acabava de veure clar. M’ofenia la dictadura de Franco, la trobava embrutidora, era evident que no teníem cap llibertat fonamental, que els sindicats verticals eren una merda, però el comunisme em frenava i tampoc no sabia res de les anomenades Comissions Obreres que s’acabaven de fundar. 
(...)
L’exili, si això meu és un exili, tampoc no em sembla cap perfecció; aquí hi ha moltes rancúnies, massa nostàlgies, una tendència errònia a idealitzar determinades ideologies o el període d’abans de la guerra (...) Les poques reunions a què he assistit amb els exiliats, sigui al casal català o bé al semisoterrani de la cafeteria on es troben, se m’han fet avorrides i no he acabat de veure-hi cap horitzó.
(...)
Això no és  Barcelona, aquí l’esclat violent i caòtic del maig de fa dos anys encara batega, i, malgrat que costa d’entendre el resultat de les eleccions de juny que van donar la victòria a De Gaulle, la veritat és que després el general va haver dimitir...

No sabem què serà de l'Ernest en un futur. De moment, el deixem a París considerant matricular-se en començar el nou curs i gairebé en pau amb ell mateix:

Aquest any llarg que fa que sóc a París, i tot el que he escrit, m’ha permès entendre alguna d’aquestes coses que vaig viure a Barcelona. 


dilluns, 5 de novembre de 2018

La força d'un destí





"La Força d'un destí" de Martí Gironell narra de manera novel·lada la vida de Jean Leon, el creador i propietari de l'exclusiu restaurant La Scala a Beverly Hills i que va arribar a obrir la seva pròpia bodega al Penedès. 

Tot i que aquest llibre ha estat guanyador del Premi Ramon Llull 2018 no m'ha resultat en absolut interessant i si he arribat fins al final de la història ha estat més que res perquè difícilment deixo un llibre sense concloure.

La història de'n Jean Leon, en realitat Ceferino Carrión, és la típica que es podria resumir com del triomfador que s'ha fet a sí mateix partint del no res, i que tant s'aprecia a Amèrica:

Els Carrión eren una família que creia en els valors de la República i s’havia significat per defensar aquests ideals. 
(...)
Duia a l’esquena set intens frustrats d’embarcar-se clandestinament i feia moltes setmanes que voltava per la rodalia del port de Le Havre amb els seus companys de viatge, en Pedro i en Jaime, a la recerca d’una oportunitat per introduir-se en un d’aquells grans pailebots i traçar el seu rumb a Nova York.
(...)
El viatge va durar dues setmanes. 
(...)
Aquella nit de desembre del 1949 en Ceferino Carrión va prendre una decisió. O, més aviat, un compromís amb el seu destí.

Mentre anava ascendint de manera vertiginosa en el mon dels negocis, la seva vida privada se'n ressentia, perquè poc o gens  que no tingués relació amb el restaurant i amb anar amassant una considerable fortuna i a sustentar el seu ego, semblava importar-li:

El dia 1 d’abril de 1956 (...) obria les portes el restaurant La Scala. Era a Santa Mònica. (...) Feia la sensació d’un club privat, però decorat amb una exuberància més aviat barroca, que recordava el temple operístic de Milà del qual havia pres el nom. 
(...)
En Leon dirigia el seu establiment amb mà de ferro i guant de seda a parts iguals -cosa que moltes vegades provocava desconcert- 

El seu comportament manifestament egoista fa que la seva esposa, que s'havia sacrificat per tal que ell aconseguís el seu somni, acabi divorciant-se perquè: 

Després del temps que li havia dedicat, del suport incondicional que li havia ofert, després d’aparcar les seves prioritats personals... es veia assumint un paper secundari.
(...)
Hi havia una mena de mecanisme dins d’en Jean que no fallava: com més presència li reclamava la seva dona, més defugia ell la seva responsabilitat.
(...)
Hi tenia la mà trencada, en això de repetir una mateixa història una vegada i una altra.