Els ulls dels homes mentiders

Francament, "Els ulls dels homes mentiders" de'n Jordi Coca no m'ha semblat una gran història, però sí que té quelcom que la fa diferent, i és que forma part d'un projecte innovador que sota el títol comú de “Matar el monstre” publica set novel·les independents escrites per set autors diferents i totes ambientades entre el 1818 i el 2018 a Barcelona.

Podeu consultar la proposta complerta aquí 

En aquest cas, Ernest, el protagonista, a través de les seves vivències ens condueix vers un enfilall de fets i records històrics del moment que viu. Però deixem que ell mateix es presenti:

Em dic Ernest, sóc ros i no gaire alt, tinc bona salut i, segons diuen, em relaciono bé amb la gent. Vaig fugir de Barcelona el febrer de l’any passat a causa de l’onada de detencions que el van produir el gener del 1969 pels fets del rectorat.

(...)

Fa un any que sóc a París (...) Hi vaig arribar el febrer del 1969 (...) Començava atemorit la meva fugida a França, i potser per això mateix em sentia lliure i alhora em veia perdut. 

(...)

Havia fugit de Barcelona arran de l’assalt al rectorat i perquè em podien relacionar amb uns bascos que, mesos després dels atemptats d’ETA, havien passat per Barcelona -però amb els quals no hi tenia res a veure. 

L'Ernest és fill únic en una família benestant i té un secret inconfessable, que no és altre que la inclinació sexual morbosa vers la seva mare:

El meu pare és metge, té una consulta privada, i la mare no ha treballat mai fora de casa.

(...)

El pare, es refugia en el consultori i en la seriositat imposada i distant dels metges, que no volen perdre una cereta aura de misteri.

(...)

Tanmateix, quan ell marxava a la consulta i ens quedàvem sols, jo no sabia com comportar-me amb la mare. (...) Era bellíssima, i jo tenia unes ganes boges d’acostar-m’hi i de descobrir amb les mans el cos madur que hi havia a sota de la bata.

(...)

Sentia una estranya fascinació culpable per ella quan la veia allisar-se la faldilla abans de sortir de casa, o quan acabava de cordar-se un botó de la brusa. Però, del cert, res d’això no sé quan va començar

I mentre rememora la detenció i les morts en circumstàncies confoses d'alguns dels seus antics companys, des de París, valora els fets del maig del 68:

Aquí, el Maig del 68 és una èpica que ha gelat la sang dels burgesos que havien guanyat la revolució del 1789. Es van desorientar, van tenir por, tats van córrer cap a la dreta, sense estar segurs de res, amagant el seu temor, i sabent que també hi ha Txecoslovàquia esclafada pels tancs russos, la repressió brutal a Mèxic, la lluita pels drets civils als Estats Units que posa a l’altar Martin Luther King, els atemptats d’ETA -que a mi em van afectar... 

(...)

La rebel·lió del maig del 68 havia estat el final d’un procés llargament gruat, calia tenir present la brutal repressió francesa a Algèria, la guerra que hi havia esclatat, l’estratègia suïcida que els francesos hi van aplicar, amb tortures indiscriminades, o els fets bàrbars i sagnants com per exemple l’assassinat l’any 1961 de més de dos-cents algerians que participaven en una manifestació pacífica a París

L'Ernest no és comunista, i tot i participar d'algunes trobades clandestines i col·laborar en la fugida cap a França d'uns presumptes terroristes, ni tan sols està segur de simpatitzar amb els companys més revolucionaris:

A casa sempre es parlava dels comunistes com si fossin autèntics diables que actuaven en nom d’una suposada justícia social que després no s’aplicava.

(...)

Jo el comunisme no l’acabava de veure clar. M’ofenia la dictadura de Franco, la trobava embrutidora, era evident que no teníem cap llibertat fonamental, que els sindicats verticals eren una merda, però el comunisme em frenava i tampoc no sabia res de les anomenades Comissions Obreres que s’acabaven de fundar. 

(...)

L’exili, si això meu és un exili, tampoc no em sembla cap perfecció; aquí hi ha moltes rancúnies, massa nostàlgies, una tendència errònia a idealitzar determinades ideologies o el període d’abans de la guerra (...) Les poques reunions a què he assistit amb els exiliats, sigui al casal català o bé al semisoterrani de la cafeteria on es troben, se m’han fet avorrides i no he acabat de veure-hi cap horitzó.

(...)

Això no és  Barcelona, aquí l’esclat violent i caòtic del maig de fa dos anys encara batega, i, malgrat que costa d’entendre el resultat de les eleccions de juny que van donar la victòria a De Gaulle, la veritat és que després el general va haver dimitir...

No sabem què serà de l'Ernest en un futur. De moment, el deixem a París considerant matricular-se en començar el nou curs i gairebé en pau amb ell mateix:

Aquest any llarg que fa que sóc a París, i tot el que he escrit, m’ha permès entendre alguna d’aquestes coses que vaig viure a Barcelona.