Permagel

Permagel de l'Eva Baltasar ha estat Premi Llibreter aquest 2018. I si algú té curiositat per saber a què es refereix el nom, pot trobar aquí tota la informació.

Ha estat un lectura un tant diferent que tot i que no puc dir que no m'ha agradat ni que molt menys se m'ha fet carregosa, no he acabat d'entrar-hi, i això que està escrit en una deliciosa prosa poètica, suposo que per influència de formació de la seva autora.

D'alguna manera, en acabar-la de llegir em va venir al cap que la podia comparar amb una d'aquelles antigues pel·lícules d'art i assaig en què solies sortir del cinema sense haver entès pràcticament res, però confortat amb haver gaudit d’alguna cosa que endevinaves molt culte.

És una història breu, escrita de manera molt dinàmica en capítols curts que podrien facilitar la lectura, però que donat el llenguatge molt poètic, sovint cal aturar-se i rellegir per poder copsar el missatge o senzillament per gaudir de les paraules.

La història en sí no és complicada, "només" es tracta del relat de la vida d'una dona, això sí, una dona complexa, freda en aparença, però que segurament adopta aquesta actitud com una defensa cap el món exterior.

La protagonista es defineix com a suïcida, i suposo que l'autora ha volgut incidir en aquest aspecte, però no hi estic gens d'acord; només en una ocasió fa un mena d'intent de suïcidi que més aviat sembla una "performance" sense massa sentit, tot molt folklòric, la veritat.

Se'n parla molt de sexe, sempre amb molt detall, tot i que curiosament ens afirma que: No sóc una addicta al sexe, tot i que penso en sexe moltes vegades, durant el dia. Penso en escenes de sexe, penso en com seria tenir sexe amb dones que em creuo pel carrer i em semblen atractives, em masturbo gairebé cada nit i no acostumo a estar més de dos o tres mesos sense una amant. El sexe m’allunya de la mort. 

Al llarg del relat, coneixem fonamentalment tres dones: La mateixa protagonista, la seva mare i la seva germana. Caràcters diferents, però gens lineals, a les que sembla que només suporta, però amb les que no l'uneix massa afecte:

Fer de germana comprensiva és com un prospecte d’anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d’efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona

(...)

No suporto, no su-por-to les bledes assolellades, encara que s’hi esforcin

Personalment comparteixo el seu comentari respecte els medicaments, potser no d'una manera tan radical:

No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu (...) Medicar-se és una solució provisional constant. 

Com he dit més amunt, ella es vol mostrar com una persona freda i distant, però tanmateix en moltes de les seves reflexions sembla contradir-se:

Estic sola, no sóc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor. 
(...)
No dormo, però tinc el fix desconnectat i el mòbil apagat. ¿Què passa? És la meva manera de ser humana.
(...)
Una estocada a l’amor propi fa una ferida fonda però no mortal, un forat negre capaç de digerir fragments de mort, amb el record
(...)
Sóc una humana espavilada, tan espavilada que no puc esperar, encara que un segonet de res, sempre és temptador. (...) Tinc un instint conservador tan acusat que podria haver estat científica.

Constantment contradictòria, sembla que desitja la solitud: Em vaig quedar sola al piset de soltera. (...) No hi ha res pitjor que sentir-se exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego. Però tot i això: Sempre havia cregut que els pobles més petits del món es trobaven abandonats en grans serralades. Estava equivocada, Cardona és microbià. (...) Els indrets petits són avorrits, no com a les pel·lícules. 

Acabo aquest comentari pràcticament com l'he començat: Una història diferent que tot i no ser-me pesada o avorrida, no he arribat a entrar.