La força d'un destí

"La Força d'un destí" de Martí Gironell narra de manera novel·lada la vida de Jean Leon, el creador i propietari de l'exclusiu restaurant La Scala a Beverly Hills i que va arribar a obrir la seva pròpia bodega al Penedès. 

Tot i que aquest llibre ha estat guanyador del Premi Ramon Llull 2018 no m'ha resultat en absolut interessant i si he arribat fins al final de la història ha estat més que res perquè difícilment deixo un llibre sense concloure.

La història de'n Jean Leon, en realitat Ceferino Carrión, és la típica que es podria resumir com del triomfador que s'ha fet a sí mateix partint del no res, i que tant s'aprecia a Amèrica:

Els Carrión eren una família que creia en els valors de la República i s’havia significat per defensar aquests ideals. 
(...)
Duia a l’esquena set intens frustrats d’embarcar-se clandestinament i feia moltes setmanes que voltava per la rodalia del port de Le Havre amb els seus companys de viatge, en Pedro i en Jaime, a la recerca d’una oportunitat per introduir-se en un d’aquells grans pailebots i traçar el seu rumb a Nova York.
(...)

El viatge va durar dues setmanes. 
(...)
Aquella nit de desembre del 1949 en Ceferino Carrión va prendre una decisió. O, més aviat, un compromís amb el seu destí.

Mentre anava ascendint de manera vertiginosa en el mon dels negocis, la seva vida privada se'n ressentia, perquè poc o gens  que no tingués relació amb el restaurant i amb anar amassant una considerable fortuna i a sustentar el seu ego, semblava importar-li:

El dia 1 d’abril de 1956 (...) obria les portes el restaurant La Scala. Era a Santa Mònica. (...) Feia la sensació d’un club privat, però decorat amb una exuberància més aviat barroca, que recordava el temple operístic de Milà del qual havia pres el nom. 
(...)

En Leon dirigia el seu establiment amb mà de ferro i guant de seda a parts iguals -cosa que moltes vegades provocava desconcert- 

El seu comportament manifestament egoista fa que la seva esposa, que s'havia sacrificat per tal que ell aconseguís el seu somni, acabi divorciant-se perquè: 

Després del temps que li havia dedicat, del suport incondicional que li havia ofert, després d’aparcar les seves prioritats personals... es veia assumint un paper secundari.
(...)

Hi havia una mena de mecanisme dins d’en Jean que no fallava: com més presència li reclamava la seva dona, més defugia ell la seva responsabilitat.
(...)

Hi tenia la mà trencada, en això de repetir una mateixa història una vegada i una altra.