Por

Por:

1 PSIQ Torbament de l'ànima, sentiment d'inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat.
	2 Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja.    Diccionari.cat

Aquesta novel·la curta però intensa, de'n Stefan Zweig, que es pot llegir en una tarda, va ser escrita el 1913, però no va ser publicada fins deu anys més tard, tot i que en desconec el motiu.

Té un fort component psicològic amb un final que potser en el seu moment va resultar inesperat, però que al llarg de l'evolució del relat, entenc que ens dona força pistes del desenllaç.

La protagonista, Irene, encara jove i bonica, feliçment casada amb un advocat de prestigi, amb dos fills dels què bàsicament se n'ocupen les minyones, sense cap preocupació ni ocupació aparent, té un amant, però més que res per la simplicitat de sentir-se desitjada i per trencar la monotonia d'una vida regalada:

Havia conegut el jove, un pianista que començava a gaudir d’un cert renom en cercles restringits, en una vetllada en què van mantenir una conversa casual. (...) A vegades, però, un ambient relaxat excita la sensualitat més que la xafogor o la tempesta.

Tot i això, en el fons se sent insegura cada cop que cedeix al desig i el visita:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. (...) No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut, sempre sucumbia a aquests atacs de por absurda i ridícula cada vegada que tornava a casa. 

Però arriba un dia que les seves pors resulten confirmar-se i en sortir del portal, es topa de cara amb una dona que la increpa iradament:

Et roben tot el que tens, aquestes dones decents.

(...)

La dona no sabia com es deia ni on vivia, i no havia de témer que la reconegués amb certesa, car la imatge de la cara que s’havia endut era molt imprecisa. 

El desafortunat incident no queda només en aquest ensurt, doncs contràriament al que Irene suposava, la desconeguda coneix el seu nom, la seva cara i fins i tot el seu domicili, i així comença el pitjor mal son d'una implacable persecució i xantatge:

La dona sabia com es deia, sabia on vivia. Ara tot estava perdut, estava sense remei a mercè d’aquella dona.

(...)

Calculava que podria mantenir allunyada la fatalitat un mes o dos, després l’edifici artificial de la seva felicitat domèstica s’esfondraria, i poca satisfacció li oferia la certesa que arrossegaria la xantatgista en la seva caiguda.

De poc li serveix penedir-se de la seva aventura, el mal ja estava fet, la por l'havia envaït:

¿Què l’havia empès als seus braços? ¿Quina terrible follia l’havia llançat a una aventura que el seu cor ja no entenia i els seus sentits amb prou feines? Ja no en sabia res de tot plegat, i el fet en sí li semblava estrany, ella mateixa se’n sentia estranya

(...)

No en va la senyora Irene era l’esposa d’un dels advocats més coneguts de la capital, i ella sabia prou bé, per les converses del seu home amb altres col·legues, que el xantatge s’havia de frenar a l’acte i amb tota la sang freda, puix que qualsevol vacil·lació, qualsevol ombra d’inquietud per part de la víctima, reforçava la superioritat del seu adversari. 

Així les coses, perd l'interès per tot, no surt de casa, té un seguit de mal sons i amb una creixent por, té la percepció que el seu marit l'observa dia i nit. La Irene tem que sàpiga alguna cosa, que d'alguna manera li hagi arribat la seva aventura.
Les exigències per part de la xantatgista són cada cop més importants i sense cap mena de capteniment l'assetja fins i tot al seu propi domicili:

Feia tres dies que no sortia de casa. I notà amb neguit que la seva presència, tot d’una tan persistent, ja començava a cridar l’atenció als altres

(...)

Des de feia uns dies amb la mirada li feia sentir aquests cops sobtats de desconfiança que la feien estremir en el més profund del seu ésser i que ella no sabia com parar. 

(...)

Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió.

(...)

Ara no volia pensar en res, tan sols viure, atordir-se, omplir el cor amb ocupacions vàcues i insignificants. Ja no suportava la casa, sentia la necessitat de sortir al carrer, d’estar amb altres persones, per no embogir de terror. 

Presa del pànic, conscient del què ha perdut la Irene acabarà prenent un decisió transcendental i irreversible, res no la consola:

A poc a poc la seva vida es transformà i adquirí un sentit nou, descobrí els lligams que hi havia entre totes les coses, que de sobte li oferien un rostre alhora greu i profund. 

I és que cal tenir present que...:

La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera.