dimarts, 28 de març del 2017

Miguel Hernández

El 28 de març del 1942, a l'edat de 32 anys, moria per tuberculosi a la presó d'Alacant, on complia una pena de 30 anys, el poeta Miguel Hernández, detingut per defensar la República.


LAS ABARCAS DESIERTAS

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría. 

Y encontraban los días,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río,
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda la gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y un mundo de miel.

Por el cinco de enero,
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

que derriban las puertas,


Miguel Hernández


dilluns, 27 de març del 2017

Niveles de vida


Malgrat que no acostumo a deixar cap llibre sense acabar-lo de llegir per molt que em costi, aquest cop vaig estar temptada de fer-ho. Els dos primers capítols fan referència a experiències de vol aerostàtic i més concretament a Sarah Bernath, sens dubte una gran actriu de teatre i cinema, però que personalment no em despertava gran interès:

Sabían que era peligroso. (…) Un globo de gas podía explotar; no tenía nada de sorprendente que uno de aire caliente se incendiara.
(...)
Los aeronautas eran los nuevos argonautas, y sus aventuras eran objeto de una crónica instantánea. 

Obstinada com sóc vaig insistir en la lectura, i, per la meva sorpresa, a partir del tercer i últim capítol, el relat dóna un tomb i s'endinsa en un tema que em resulta especialment interessant, com és el de la mort, el dol, l'aflicció...

L'esposa de Julian Barnes va morir el 2008 a causa d'un tumor cerebral. Des de aleshores, l'escriptor s'ha vist immers en un profund procés luctuós. Escrit a l'octubre de 2012, aquest llibre forma part de la seva llarga etapa de dol.

Vivimos a ras de suelo, en lo llano, y sin embargo aspiramos a elevarnos. Terrestres, a veces ascendemos tan alto como los dioses. Algunos se elevan por medio del arte, otros con la religión; la mayoría, con el amor. Pero al elevarnos también podemos caer en picado.

Sense necessitat de ser pretensiós, és fàcil pensar en deixar una empremta en els éssers estimats, això no obstant, segur que ningú no voldríem de cap manera que algú es pugui doler tant, que arribi a un punt fosc de desesperació com d'entrada s'hi va submergir en Barnes:

La cuestión del suicidio se plantea pronto y es de la más lógica. (…) Dicen (hay un montón de “dicen” sobre el duelo y el comportamiento que origina) que pensar en el suicidio reduce el riesgo de suicidarse. No sé si es verdad: a algunos debe de ayudarles a elaborar su plan. Así que supuestamente pensar en ello es un arma de doble filo. 

El que sí és cert, és que no arribem a assumir que la mort hi és present en les nostres vides, que és quelcom de cert i previsible, però que massa sovint tractem d'ignorar-la. Ja fa un temps en vaig reflexionar aquí.

Afrontamos mal la muerte, ese suceso banal y único; ya no la integramos como una parte de una pauta más amplia. 

Molt s'ha comentat i escrit referent als diferents estadis que passem quan patim una pèrdua: Negació, Ira, Negociació, Depressió i finalment, Acceptació:

Nuestro duelo se ajusta a nuestro carácter. Esto también parece obvio, pero estamos en un tiempo en el que nada parece o se considera obvio. 
(...)
La aflicción, como la muerte, es banal y única.(...) al fin y al cabo, en ciertos sentidos puede convertirse en un espacio moral. 
(...)
Y puesto que los afligidos raramente saben lo que quieren o necesitan, sólo saben lo que no, es frecuente ofender y ofenderse.  
(...)
El duelo reconfigura el tiempo, su duración, su textura, su función: un día no significa más que el siguiente. 
(...)
El dolor demuestra que no has olvidado; el dolor realza el sabor del recuerdo; el dolor es una prueba de amor.
(...)
¿Cuándo cabría esperar que “lo superes”? Los que sufren una pérdida difícilmente sabrían decirlo, puesto que el tiempo es ahora menos mensurable de lo que era. 
(...)
Al cabo de unos meses, empecé a afrontar lugares públicos y a ir a un teatro, a un concierto, una ópera.

Com a conclusió:

Es lo que muchas veces no comprenden los que no han cruzado el trópico del duelo: el hecho de alguien haya muerto puede significar que no está vivo, pero no significa que no exista.





dissabte, 25 de març del 2017

El pont dels jueus



Una mica massa "best-seller" pel meu gust, però tot i això li he trobat un cert encant a aquesta novel·la, que no llibre històric, de'n Martí Gironell que narra amb força fantasia, segons ell mateix adverteix, la construcció del pont de Besalú.

Ens trobem amb en Prim Llombard, un en altre temps reconegut mestre d'obres, que ara ha triat la vida retirada amb el seu fill Ítram, que tindrà un protagonisme especial. El mestre rep l'encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat.

Prim ben aviat s'entusiasmarà amb el projecte i junt amb el seu fill es desplaça a Besalú per posar-hi mans a l'obra:

Prim s’entusiasmava amb el que explicava; malgrat que només era una idea esbossada en un plànol, ja la veia executada. 
(...)
Ítram estava totalment absort i bocabadat, fascinat per la traça d’aquells artesans, capaços de crear d’una inofensiva branca d’arbre una arma que ben utilitzada podia ser letal. 

El relat ens mostrarà tots els entrebancs que s'anirà trobant al llarg de la realització del projecte, la majoria provocats pel cambrer del bisbe, el qual, envejós, cobdiciós i lasciu, no dubtarà a emprar fins i tot forces ocultes per tal de boicotejar l'obra:

El germà Florenci donava voltes i voltes a l’acalorada discussió que havia mantingut amb el nou mestre d’obres (...) Era un dels pocs monjos que havia exercit d’arquitecte i havia definit la forma i dissenyat l’estructura del monestir de Sant Pere. No va arribar a ser el responsable ni el tracista de la construcció, però la seva formació no podia acceptar la manera de construir que propulsava aquell foraster. 

Sens dubte, en aquesta fantasiosa narració, els jueus hi juguen un paper important, guiant al jove Ítram a través d'un passadís secret que el permetrà burlar el setge a que han estat sotmesos, i contactar amb els reforços. En respecte a la no sempre amistosa relació dels jueus amb l'església, recullo una reflexió que m'ha semblat encertada:

Sembla que no pugui ser que, per una banda, l’Església no toleri ni accepti els jueus, però, per l’altra, els receptacles on dipositen les relíquies dels seus sants i les eines per a les seves misses les confiïn a les mans dels jueus... Són ben bé l’esperit de la contradicció.

Bàsicament, aquesta és la història, amb un final d'aquells de "van ser feliços i van menjar anissos"

En resum:

Aquesta novel·la parteix d’un fet històric: la construcció del pont de Besalú a principis del segle XI.
(...)
Els noms i les situacions són ficcions creades per l’autor. La ficció també permet a l’autor prendre’s la llicència de fer conviure personatges molt allunyats en el temps que difícilment van arribar a coincidir.
(...)
Respecte als fets que s’expliquen a la novel·la, n’hi ha de verídics i documentats, i d’altres d’inventats.
(...)
La presència de la comunitat jueva a Besalú està documentada a partir del segle XIII. (...) Se sap, però, que al segle XI -en la primera part del qual se situa l’acció de la novel·la- ja hi havia jueus a Besalú. 





dilluns, 13 de març del 2017

Sopa de sèmola.




Els personatges:
  • 3 soldats nazis
  • 1 jueu presoner
  • 1 soldat polonès amb el seu gos
La localització:
Polònia. Una cabana abandonada i pràcticament buida enmig d'un paisatge colgat per la neu

L'època:
Segona Guerra Mundial.

I un dilema:
Lliurar el jove jueu que han capturat, tot i sabent que serà afusellat l'endemà mateix? O deixar-lo marxar?

Havíem perdut el permís per matar-los al lloc mateix on els trobàvem, excepte si un oficial hi era present per fer-nos un informe a l’acte. Ara havíem de portar-los de tornada.
 (...)
Demà també ens escaparíem d’afusellar gent, si és que encara n’hi havia de pendents. Portar-ne un (el jueu) ens donaria el dret de tornar a sortir. Ningú no ens miraria amb recel. (...) Fins i tot podríem esperar que la cuina obrís per a poder tastar les nostres racions, no com aquest matí. Demà tindríem dret a tot això.
(...)
Si tornàvem demà amb les mans buides, Graaf, el nostre tinent, no ens deixaria de cap de les maneres sortir una altra vegada. I ens obligaria a anar a afusellar.

I com a fons de tot això, una miserable sopa de sèmola que no s'acaba de coure donada la precarietat del foc i al seu entorn es va descabellant el dia; les confidències, les cavil·lacions, els dubtes i també el tràfec de mantenir el foc viu sense més combustible que qualsevol fusta que hi puguin trobar a la cabana, ja siguin porticons o mobles:

La fusta es consumeix més ràpid que el carbó, així que resulta enganyós coure amb ella.
(...)
Vaig mirar al meu voltant. Encara quedava la prestatgeria. Després caldria atacar el banc. I després del banc, la taula. I després on menjaríem? Les lloses de ciment encara estaven congelades. Hauríem de menjar a peu dret. 

La llarga i dura jornada arriba a la seva fi. Ha estat un dia ple d'emocions i reflexions, els soldats han de tornar al campament, però quina haurà estat la seva decisió final?

Era de nit quan vam sortir de la cabana. La porta del rebost ja havia cremat. Les brases enceses ens van il·luminar prou per a recollir les nostres coses. A fora, el fred ens va sorprendre com un fet inesperat. 

Tot això i molt més en el breu i intens relat que ens ofereix Hubert Mingarelli



dissabte, 11 de març del 2017

Allò que va passar a Cardós



Ramon Solsona situa l'acció de "ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS" a l'any 1965, en ple procés de construcció del gran complex hidroelèctric a la zona.

Durant uns anys el Pallars Jussà va ser el Far West. Com aquelles caravanes de les pel·lícules que van a l’oest a buscar bones pastures i mines d’or, la gent venia en massa atreta per les obres hidroelèctriques de la companyia Barcelona Traction, Light and Power i la seva filial Riegos y Fuerzas del Ebro, més conegudes com la Canadenca. 
(...)
Els enginyers i els geòlegs havien determinat que el Pirineu era una immensa mina d’aigua que  permetia grans acumulacions i salts pronunciats òptims per a la producció d’electricitat a gran escala. (...) Amb la finalitat d’abastir el gran mercat urbà de Barcelona i el seu entorn, es van invertir grans quantitats de diners en unes obres de llarga durada i d’una gran complexitat tècnica. 
(...)
La gent es pensa que l’electricitat es fot amb uns embassaments de collons com el de Tremp o el d’Escales, però hi ha una altra manera més malparida i que porta una feinada de collons, amb un exèrcit de treballadors que s’estan cinc o deu o quinze anys foten unes obres de collons que no es veuen. (...) Per fotre tot allò tan dret i amb la neu fins al nas, s’havia passat moltes gana, que aquestes feines les acaben fotent sempre els pelacanyes.

No desvetllo res si començo aquest recull amb el fil conductor de tota la història i que no és altre que l'assassinat d'un guàrdia civil:

Ho recordo tot perfectament. Que jo estava encegat, que la gelosia s’havia convertit en un impuls justicier, que cada vegada era més a prop d’ell i que no m’acabava de decidir a plantar-li cara amb la piqueta. (...) Que vaig agafar embranzida i que li vaig descarregar la piqueta a l’esquena amb totes les meves forces. Que el tall de l’eina va entrar ben endins. Que vaig notar com es trencaven els ossos, segurament de les costelles. (...) Que es va arrossegar un tros molt curt. (...) Que llavors vaig fugir corrents i em vaig esquitllar a la Taverneta, pel darrere. 

Gairebé aquest fet és l'excusa de la que l'autor se serveix per explicar-nos el penós procés del munt de treballadors vinguts d'arreu d'España cercant un salari digne, de la mateixa manera que també marxaven a collir olives:

El dinero no te duraba ná. En cuanto cobrabas, ibas al economato y a la cantina a pagar las deudas, te borraban de la lista y enseguida volvías a comprar de fiao. Y el catorce de cada mes, igual, que te daban un anticipo y ocorria lo mismo..
(...)
To iba bien hasta que acabava malamente. (...) No tenia que pasar ná, però, joé, a veces pasaban coses. 
(...)
La vida era molt dura, molt, però ja naixíem resignats. Alabat sia Déu, dèiem, i au, afanya’t cada dia per poder menjar i tenir un sostre, que gaires més coses no les podíem tenir.
(...)
Al llegar el invierno cerraban los campaments de arriba y bajábamos todos a trabajar a Graus y a Tavascan. Y algunos se iban a su peublo a ganarse las perras recogiendo aceitunas

Són molts els personatges que van desfilant al llarg de la història. L’As de Copas, Rossita. Santi Vallory. Jaume, l'Ojos Lindos, En Grapau, Mossèn Antonino...

 A banda de la incidència en el desenvolupament de la història, el Mossèn té alguna escena impagable com, per citar un exemple, volent “evangelitzar” i batejar un músic negre que arriba al poble per actuar:
-Hay misioneros en tu tribu?
-Yo soy de la capital, de Bata... 
No paga la pena seguir amb tot l'interrogatori. Senzillament delirant!! Malgrat tot acaba per donar-li l'absolució després de comprovar que el que ell considera un salvatge sap més doctrina que qualsevol dels seus feligresos.

A més de les persones també adquireix gran importància "El Teleclub": 
Van obrir el gran al poble, que també feia de cine, de teatre, de sala de ball i de tot, vaja. Encara hi és i tot està com abans, amb aquelles tres arcades de pedra, la barra, la llar de foc, un raconet amb unes butaques per llegir llibres i diaris... (...) Del teleclub en van sortir uns quantes parelles. 

I, com no, l'estraperlo:

Les obres movien molts diners i molts interessos. 
(...)
Los puestos de fronteres eran los más solicitados, se imagina por qué? (...) El sueldo de un guardia civil, y más en aquella época, era de misèria. (...) Pero los que habían estado en fronteres, no todos, eh, cuidado, que no digo yo que siempre fuera así, tenían sus ahorrillos y vivían mejor. 
(...)
Pasa mucho dinero delante de nuestras narices y el valor de los terrenos sube. 
(...)
A l’Espanya oficial els capellans, els militars, els policies, els falangistes, els grans estraperlistes de coll i corbata no podien figurar mai a les notícies de successos. Ni mataven ells ni els matava ningú. I no robaven ni estafaven. Ni protagonitzaven escàndols. Els delictes de sang eren cosa de gent rústica i de gitanos. 

A mode de conclusió:

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenaven Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l'alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l'aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetat en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per algun dels quals hi podrien circular camions; pous profundíssims; cambres de càrrega; xemeneies d’equilibri, i tres cavernes subterrànies que allotgen quatre centrals. 




dimarts, 7 de març del 2017

La Sagrada Família



Era encara una nena quan el meu pare, gran admirador d'aquesta obra pel que representava que estès sostinguda pel poble català, em va dur un matí que suposo era el dia establert per fer la col·lecta amb la venda de les banderetes que es penjaven amb una agulla de cap a la solapa. Recordo vagament que aleshores només hi havia una de les façanes, un gran espai buit, un munt de pedres, runes i forats, i unes torres inacabades que es podien visitar.

Ens vam enfilar per unes abruptes escales que no conduïen enlloc i que només permetien veure per algunes petites obertures un bocí de Barcelona.

No em va agradar gens ni mica la visita.

Em considero una admiradora del geni de Gaudí; per cert, el pare, en la seva passió nacionalista, sostenia que la seva mort atropellat per un tramvia no havia estat del tot accidental, però segueixo:

Repeteixo que admiro el Modernisme i, com no, Gaudí, i quan es va encetar la polèmica de si calia continuar les obres de la Sagrada Família o bé deixar-les inacabades, em vaig decantar per deixar-les tal i com estaven ja que no hi havia manera de mantenir l'esperit que en Gaudí havia iniciat i que en absència de plànols ni apunts no es podia continuar.

Tot i això, l'elecció de'n Subirachs com a continuador no em va desagradar; les seves escultures també em semblen del tot dignes de figurar en aquest lloc emblemàtic.

Vaig seguir encuriosida la retransmissió de la jornada de santificació del temple, amb les espectaculars imatges que ens van oferir i aleshores vaig considerar que calia tornar-la a visitar, malgrat la meva trista experiència d'infantesa.

I de nou, val a dir que amb cert escepticisme, vaig visitar aquesta gran obra. La primera impressió, abans d'entrar, va ser comprovar que a l'entorn del temple, seguien les runes i pedrots, que hi havia un munt d'empreses i treballadors de molt tipus dedicats a organitzar i conduir els visitants, molts controls i escorcolls de les bosses de ma i no gaire visitants (era un dia laborable).

La façana del naixement, l'única construïda en vida de Gaudí, em va aclaparar no tant per la seva grandiositat, sinó per l'atapeïment dels elements. Em va semblar feixuga i un tant intimidant.
L'interior, un espai que més que donar sensació d'acolliment el dona d'espectacle: Un gran espai buit, amb grans columnes de ciment i unes vidrieres multicolors, estratègicament il·luminades que gairebé em van semblar un decorat.

Certament els realitzadors televisius hi van saber treure molt profit de tota aquesta posada en escena que vist en directe donaven sensació de fredor.

Com a bona "guiri" no em vaig poder resistir a fer algunes fotografies:














I ja com a conclusió:
Hi ha una extensa exposició fotogràfica de la visita Papal el dia de la consagració, però ni una de les monges netejant l'altar.

Seixanta anys després de la primera visita puc concloure que tampoc no em va agradar.






dilluns, 6 de març del 2017

El paseo


M'agrada caminar, és quelcom que he fet des de ben petita; segurament el fet de no haver tingut mai cotxe hi ha ajudat.

Considero que no sóc el que es pot considerar una bona passejadora perquè tampoc no m'agrada massa anar mirant aparadors que en principi sembla ser l'activitat principal dels qui passegen, però si cal també puc caminar de manera assossegada i anar-me'n delectant amb el paisatge.

Sovint m'assec en algun banc i llegeixo una estona o em distrec observant tot allò que passa al meu entorn i, com no, fabulant respecte la vida de les persones que passen pel meu davant, sense cap més objectiu que passar l'estona.

Això mateix sembla que vol fer el protagonista d'aquest breu relat de'n Robert Walser, però és clar, ell va molt més enllà de la simple quotidianitat i teixeix una història de tots els vianants amb qui es va topant en la seva passejada, com ara un professor, el llibreter, un sacerdot, un joier... i molts d'altres:

Olvidé con rapidez que arriba en mi cuarto había estado hacía un momento incubando, sombrío, sobre una hoja de papel en blanco.
(...)
Quizá, nunca un autor haya pensado en el lector, de manera constante, tan tierna y gentilment como yo
(...)
Me gusta ocultar mis sentimientos a los ojos de los congèneres, sin que, no obstante, me esfuerce aprensivamente en hacerlo, lo que consideraria un gran defecto y una gran tonteria. 
(...)
Con mi traje inglés regalado amarillo claro, me veía, he de confesarlo abiertamente, como un gran lord. 

Però les seves observacions i reflexions van més enllà de les persones: en el fragment que ara reprodueixo ens parla dels cotxes, i ho fa d'una manera més que curiosa:

Siempre miro sombrío a las ruedas, al conjunto, y nunca a los ocupantes, a los que desprecio, en modo alguno de forma personal, sinó por puro principio; porque no comprendo ni comprenderé nunca que pueda ser un placer pasar a sí corriendo ante todas las creacions y objetos que muestra nuestra hermosa Tierra. 

I així, tot passejant acaba el dia i amb ell aquest curiós relat:

Había caído la tarde, y llegué, por un bello y tranquilo camino, y aquí termino el paseo.