Els llits dels altres

Una per mi desconeguda Anna Punsoda, debuta en el món editorial amb aquest relat, que té com a protagonista/narradora, la Claustre, un nom significatiu que ens fa evident la solitud i una certa mal entesa reclusió que ella tracta de compensar ficant-se al llit de qualsevol, als llits dels altres, i això des de ben petita:

Jo no era com els nens dels documentals, que són víctimes, cossos innocents. Jo havia estat una nena promíscua.

La Claustre forma part d'una família amb unes relacions poc o gens convencionals:

El meu pare marxava de casa nostra moltes temporades, s’instal·lava a casa la meva àvia, i després tornava, cada cop més groc i gras, amb aquells ulls de vaca malalta, cada cop més asfixiat per la donota. La meva mare sempre -sempre- l’acollia de nou.
(...)

La meva àvia volia que li demanés al pare que no begués tant. (...) i somiquejava. (...) Quin fàstic que em feia sentir-la plorar. Sentir plorar la meva mare no m’agradava, més aviat em feia pena, però no em feia aquell fàstic. 
(...)
A ella (l'avia) sempre l’ha alleujada, parlar amb mi del pare, però a mi em fa mal i vergonya. 

En aquest ambient no sembla estrany que ella, que ha crescut en un total descontrol, acabi esdevenint una adolescent altament conflictiva, bulímica i amb tendències suïcides que l'acompanyaran al llarg de tota la seva vida:

Durant anys desconfiaria de mi i dels meus records, perquè tothom deia que era una nena amb molta fantasia que vivia al seu món i una adolescent difícil i mentidera que no menjava i tenia obsessions amb les pudors i les neteges. 
(...)
Jo no anava per res. Si algú em preguntava què volia ser de gran sempre responia que volia donar carnets de viure a Espanya, (Assistència als immigrants) com feia la meva mare quan es trobava bé.

Hi ha un intent de millorar, de "cura", quan és ingressada, amb el seu consentiment, en una clínica, però aviat constatarem que les suposades teràpies que s'imparteixen en el centre no són ni de bon tros el més adequat:

Els Pins no era la clínica que jo m’havia figurat.
(...)

No sé si avui hi ha teràpies menys agressives, però als anys noranta la rehabilitació dels alcohòlics consistia a netejar-los el cos. Els desintoxicaven, que es deia, però no els reparaven el sistema nerviós, i per això els era impossible poder concentrar-se ni relacionar-se.

He parlat de comportament inadequat, de bulímia, però cal anar més enllà, segons les pròpies manifestacions de la nostra protagonista, ella no sabia distingir entre sentiments positius, negatius i/o d'incipient crueltat, o fins i tot, psicopàtics:

Això, que em passava perquè no sabia distingir sentiments, va dur-me en secret als llits més vergonyosos, separant per sempre la meva vida íntima i la de fora. (...) Tinc el cos mal fet. 
(...)

Descobrir que podia fer mal, que no existien altres límits interiors per controlar la meva força que els que em posava jo, va obrir-me un abisme d’inseguretats i va deixar-me atordida i recelant de  mi mateixa.
(...)

Als setze anys vaig començar a cuidar nens de l’escola, i quan era a casa les parelles que em pagaven per ocupar-me dels seus fills mentre es divertien, els posava a dormir i anava a omplir-me la banyera. M’hi estirava una hora, fins que quedava immaculada, netíssima, i m’havia planificat els propers dies al cervell.

Té alguna relació que, tot i poder qualificar com a satisfactòria, sempre acaba abruptament i la deixa sumida, encara una mica més, en el marasme que és la seva vida:

El Lluís va ser la primera persona a qui vaig voler demostrar alguna cosa i una mica, mal em pesi, crec que sempre aspirem a ser com ens voldria la primera persona de qui ens enlluernem.
(...)

Aquells anys seguia un programa de vida molt rígid. (...) Cada dia seria més immensa, més greixosa, més humida, més puta i beneitona, i aquells nervis que passava de viure, només de viure, no s’acabarien mai. 
(...)
Jo no volia demanar res per no haver de tornar-ho, per no haver de donar-li res a ell quan m’ho demanés.
(...)
I d’una ràbia antiga, de l’ansietat de sempre i d’aquell absurd per la meva vida sense direcció, vaig aficionar-me al sexe ràpid amb homes que coneixia poc

En definitiva, amargament:

Et pots fer caca als llocs, vigilar amb gran histèria cada pam al voltant teu, fustigar-te amb  vòmits i sexe, i supurar un desig primitiu de vida. 
(...)

A trenta anys jo m’havia allitat amb vint homes, n’havia estimat cinc, havia viscut en tres països i havia canviat dos cops de feina.