Un conte

Escrit l'any 1937 "El canelobre enterrat" de'n Stefan Zweig, narra en to de faula una història referent al penós pelegrinatge de la menorà del temple de Salomó, el canelobre o llum d'oli de set braços, confeccionat en or pur, que és un dels símbols més antics del judaisme i objecte de culte, robat pels temuts vàndals:

A les tres de la tarda d’un lluminós dia de juny, de l’any 455.

(...)

Es va escampar el confús rumor que els vàndals, els temuts pirates de la Mediterrània, havien desembarcat a Portus amb una poderosa flota i ja avançaven cap a la ciutat, desprevinguda. Els vàndals!

(...)

Al llarg de tretze dies, la veu humana es va deixar de sentir en una ciutat de milers de cases. (...) Havia caigut  la ciutat vencedora del món i, a la nit, quan el vent bufava pels carrers buits, sonava com el gemec apagat d’un ferit que sent escolar-se-li la resta de sang de les venes.

La història té un protagonista gairebé tan fabulós com el canelobre, el seu nom és Benjamí, el qual als set anys, i a avançada hora de la nit és despertat pel seu avi per tal que sigui testimoni i acompanyi, amb un grup d'ancians: Hi anirem els grans, els ancians. (...) Un infant, un menor, encara que no n’entengui el perquè, ha de venir amb nosaltres per poder donar-ne testimoni, la relíquia en el que serà l'inici de l'aventura de l'espoli: Quan els símbols de Déu fan camí, hem de fer camí amb ells. 

El canelobre restava amagat en un lloc on ni els mateixos fidels coneixien, però tot i això, la delació d'un esclau, fa que es descobreixi i sigui robat:

L’han trobat. (...) El canelobre, la memòria, la menorà.

(...)

A nosaltres ja no ens pertanyien els objectes sagrats, però sabíem que estaven segurs i salvs.

El petit a més de por, Tenia por , una por confusa i muda, perquè no sabia per què els vells l’havien fet llevar de nit, tenia por perquè no sabia a on el duien i, sobretot, tenia por perquè encara no havia  vist mai la nit a camp obert i el firmament damunt seu. té moltes preguntes i tot i que l'avi s'estimaria més que resti callat, l'ancià més venerable del grup, accedeix a respondre a totes les seves preguntes i li narra la història i el significat de la menorà: A tot arreu on hi ha un jueu que encara té fe en allò sagrat, en cada casa dispersa pels quatre vents del planeta, hi ha una còpia d’aquesta menorà que encara enlaira els set braços a l’hora de resar.

Han passat els anys i aquell nen s'ha fet adult i ha arribat a la vellesa, ara convertit en un savi que un cop més haurà de mobilitzar-se a la recerca i rescat de la menorà:

I Benjamí, la criatura posada a dura prova una nit gairebé remota, va fer setanta anys, i en va fer vuitanta i vuitanta-cinc i vuitanta-set.

El relat ja està gairebé arribant al final, en Benjamí s'haurà d'enfrontar dialècticament al cap dels bàrbars i no sortirà massa ben parat:

És terrible ser un que Déu sempre el crida, però tanmateix no l’escolta mai, que l’atrau amb miracles i després no els compleix mai. 

(...)

Tot el que els humans tenim, ens ha estat donat solament en préstec, i els temps afortunats corren sobre rodes.

Però aquest no és el final de la faula, Benjamí ja és molt proper a la seva mort i abans, aconseguirà realitzar la seva tasca, aquella per la que tot fa pensar que ha estat elegit. I també haurà de prendre una difícil decisió que només ell coneixerà.

El cert és que aquest llibre de l'Stefan, no s'assembla a cap dels que havia llegit, però suposo que el fet de ser d'origen jueu va estar un dels motius per escriure'l.