Maria, guerra i pau

Llegint aquesta història, m'han tornat a la memòria coses oblidades com ara l’Angelus que cada dia es resava (o s’havia de resar) en tocar les 12 de  migdia. Com que a casa solia estar posada la ràdio, encara puc recordar la cantarella: “El angel del señor anuncio a Maria y concibió por obra del espíritu santo” ... Dios te salve María...

"María, guerra i pau" de'n Josep de Moner, està ambientada al Pallars i conté molts elements lingüístics propis d'aquelles terres que en les transcripcions he respectat, com no podia ser d'altra manera. Val a dir que no presenten cap problema d'interpretació.

Llàstima que la part final del llibre perd molt interès; una història que esdevenia interessant no queda ben arrodonida i el final, confús i apressat, volent-ho explicar tot amb poc sentit, la desllueix molt.

La història de la Maria és la de tantes nenes de l'època en els pobles petits i fins i tot en les barriades de les grans ciutats que en determinats aspectes, també funcionaven com si de pobles es tractés..

Que n’eren, de llargues, aquelles nits tan llargues de l’hivern.
(...)

El verd i el blau. Sí, les meues muntanyes, allí on vaig néixer, allí on he plantat les meues rels, són verdes. Tot els verds del món. (...) Tinc nou anys i ja puc dir que tots aquests verds m’han anat fent tal com sóc. I els blaus... A la tarda, quan el sol es vol pondre, les muntanyes agafen mil blaus diferents. I el del cel és el més clar.
(...)

Em dic Maria i soc la gran de tres germanes. La Dolores té set anys, la Consol també. Són bessones. La Dolores és la gran, es veu que va sortir la primera.

Les difícils circumstàncies del moment, fan que massa aviat ella i les seves germanes, hagin de marxar de casa i posar-se "a servir", és a dir, a treballar en un mas d'un poble no massa proper la Maria, i les bessones tenint cura d'una anciana malalta i impossibilitada en un altre, sense la família, separades, incomunicades durant molt temps:

Un any no és res per segons qui. Un any és molt en unes vides tan curtes com les nostres (...) S’acabava la guerra, almenys al nostre Pallars, i no veia la pau.
(...)
I després de la guerra, la pau no sempre és pau.

Sortosament, totes tres germanes han ensopegat en unes cases en què si bé han de treballar de valent, són tractades amb afecte, cosa no sempre comú en l'època i les circumstàncies.
Tot i això:

I cansada de mallar; fer un forat per puiar a la borda a passar cossira de les vaques i vidells. Aquesta és la meua infantesa de nena que està a punt de fer els dotze anys. 
(...)

Les alegries s’havien d’administrar a comptagotes, no a cullerades com aquell oli de fetge de bacallà que ens havia de fer fortes i valentes, i era més amargant que la fel.
(...)

Cagar al tros, al prat o als serrats et feia més lliure. Eixugar-te amb rocs rodons, lloses o fulles més o menys grans era més complicat. Més tard, a la font o al barranc ho podies repassar encabat d’avidriar que no hi havia ningú.

I la Maria, com qualsevol altre nena, també creix i els pits li comencen a despuntar, i es fa bonica fins i tot per algun indesitjable que la sotja i l'agredeix:

Un dia amb la Montserrat vam parlar de la cosa, o de la regla, com li deia ella. (...) Jo, la veritat, és que no m’havia ni adonat que a la guardioleta del pixum hi tenia un altre forat. 
(...)

Volia evitar que ningú pensés  que si havia estat a punt de ser violada era perquè provocava o perquè m’obria fàcilment de cames.
(...)

Si algú m’ha d’entrar a dins, serà quan vulgui i serà amb algú que estimi. 

És trist haver-ho d'admetre, però va ser una realitat que cal no oblidar perquè no es repeteixi, en el cas que no s'estigui repetint amb unes altres mosses i unes altres circumstàncies:

Hem viscut apagats, amagats dintre de nosaltres mateixos, empassant tanta brutalitat i tanta mentida... amb el cap abaixat, només treballa i dorm i menja i calla i resa... i dona gràcies que pots fer totes aquestes coses encara... una vida de bèsties! Una vida marcada i dirigida i pobra i xica i miserable... plena de silencis, de pors i d’obediència.