Covarda, Vella, Tan Salvatge

Prenent com a referència un grup de joves, l'autor ens mostra el retrat d'un època determinada pel desencís, no sempre raonat, de la societat en què els ha tocat viure.

Penso que, si fa no fa, com ens ha passat a tots en determinades etapes de la nostra vida.

En aquest cas els protagonistes seran un grup de joves que han nascut a Igualada i s'han disseminat per diferents parts del món i que ara, acaben de rebre la notícia que ha mort el pare d'en David, l'amo del bar que ha estat el referent per la colla.

No trigaran gens a posar-se en marxa, a retornar al seu punt d'origen per ajudar el seu amic a tirar endavant el projecte familiar, El Far, un petit bar que a tots ells els desperta un sentiment especial.

Ells són: en Biel, l’Auger, el Gerard i en David, el que ha perdut el pare i ha heretat el bar.

I no puc deixar de presentar el bar com un protagonista més: El Far, el bar, que alguna cosa té que els aconsegueix reunir després de diversos desacords:

Què era el Far? Tot comença amb pintures a les parets. 

(...)

El Far, com a bar, neix sent una icona, existeix com a recordatori d’una victòria contra pronòstic.

Veiem el què ens comenta l'Auger, del Far alhora que rememora la seva recent relació amb l'Alexandra:

Al Far s’hi entra com un cavall surt d’un incendi: amb aclucalls, perquè el perill, la nostàlgia o el rostre inclement de la decepció poden ser a cada cantonada, gravats a les parets. Patrimoni.

(...)

És en la festa que ets fas gran. Per això, a partir d’una certa edat, l’evites o la condemnes a la seva forma esmussada, la celebració, que és l’excusa dels infeliços.

(...)

Només al vespre jo existia. Sortíem al meu balcó, un balcó petit, guanyat als coloms. (...) Jo desitjava que dins l’Alexandra, lentament, estigués creixent alguna cosa que ho arrodoniria tot. 

En Biel, també s'hi refereix a les sensacions que li produeix el Far i alhora sabrem que també ve d'una ruptura sentimental:

El decorat del Far sempre tindrà alguna cosa de concert de comiat. (...) És un bar marró.

(...)

Mai no me’n van preguntar res. Mai no ens preguntàvem gran cosa. La Itziar sempre se’n reia, deia que ens coneixíem a través dels altres, que sort en teníem de tenir-los, de tenir-la.

L'Alexandra, en principi no formava part d'aquest grup de quatre amics, però també té els seus records del bar i, és clar, de la seva relació amb l'Auger:

Venia d’una ruptura sentimental, (...) havia tingut la poca traça d’enamorar-me d’Erasmus.

(...)

El que em va acostar a ells va ser la relació amb la Itziar. (...) Tenia un passat diferent, i allò era valuós, perquè els igualadins compartíem tots passat. 

(...)

Vivíem amb el passat penjant, com un menú extensible de nosaltres mateixos.

(...)

Hi havia dies que no baixava al bar. L’Auger m’irritava, les seves temptatives m’irritaven.

Em resta recollir els sentiments d'en David, que ara se'n fa càrrec del bar i potser de quelcom més?:

Quan el Biel em va preguntar si ell i la Johanna es podien allotjar a casa meva, em vaig imaginar el pitjor. Perquè ningú no sap callar.

(...)

Era bonic, tenir-los allí. Omplien la casa. Als pares li haurien agradat. A l’àvia li haurien agradat.

(...)

El bar no és rutina ni aventura, i per això és la riba de la vida. El punt mitjà entre el temps i l’eternitat. 

 

Bellver de Cerdanya
Octubre 2021

Les colles també tenen el seu temps. Amb els anys, potser algunes amistats perduren, però ja mai no serà el mateix que l'època de l'adolescència i els primers amors.

És així, que un dels amics que hem conegut, fa una reflexió que ho resumeix:

Ara ja ballem com vivim, li deia, cadascú al seu ritme, sols, sols del tot. 

 

Covarda, Vella, Tan salvatge

Arià, Paco

234 pàgines

Bartleby y compañía

Ja fa un temps, en una entrada compartida on parlava de Funcionaris civils,  vaig comentar Bartleby, l'escrivent, una novel·la deliciosa d'en Herman Melville.

Aquest cop el tema va molt més enllà i ens comenta tot un seguit de Bartleby. Una relació força curiosa, si més no per mi.

Segons afirma el seu autor:

Todos conocemos a los bartlebys, son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo

(...)

Ser copista, además, es tener el honor de pertenecer a la constelación Bartleby. 

(…)

En realidad la enfermedad, el síndrome de Bartleby, viene de lejos. Hoy es un mal endémico de las literaturas contemporáneas esta pulsión negativa o atracción por la nada que hace que ciertos autores literarios no lleguen, en apariencia, a serlo nunca. 

(...)

Se cuenta que, en Alejandría, el sabio Ptolomeo llegó a concebir una carta a “todos los soberanos y gobernantes de la Tierra” en la que pensaba pedir que “no dudasen en enviarle” las obras de cualquier género de autores, “poetas o prosistas, rétores o sofistas, médicos y adivinos, historiadores y todos los demás”.

I avança el què ha pretès en escriure el llibre:

En este libro no va a haber mucho espacio para bartlebys suicidas, no me interesan demasiado, pues pienso que en la muerte por propia mano faltan los matices, las sutiles invenciones de otros artistas.

(...)

La negación, la renuncia, el mutismo, son lagunas de las formas extremas bajo las cuales se presentó el malestar de la cultura.

Pero la forma extrema por excelencia fue la que llegó con la Segunda Guerra Mundial, cuando el lenguaje quedó encima mutilado.

Haig de confessar que m'ha semblat una lectura que, sense ser massa interesant, sí que m'ha resultat curiosa i entretinguda. Tampoc cal que cada llibre que llegim hagi de ser transcendent i espès, no us sembla?

He deixat un punt a part conscientment, per referir-me a un NO notable i profundament romàntic, el de Juan Ramón Jiménez, brillant premi Nobel; aquest cop empès per la desesperació en perdre Zenobia, l’esposa estimada:

Una inolvidable frase de Juan Ramón -no se cuando la dijo, pero lo que es seguro es que la dijo- para la historia del NO. “Mi mejor obra es el arrepentimiento de mi obra”. 

Parc de Catalunya
Sabadell, 2015

Hay quien ha dejado de escribir para siempre al creerse inmortal.

Està clar que també entre els Bartleby hi ha persones pretensioses.

 

 

Bartleby y compañía

Enrique Vila-Matas

196 páginas

 

El día menos pensado.

Reincideixo, ja vaig avisar, amb un autor que fins fa molt poc era desconegut per mi. Aquest cop ens relata la història d'un sense sostre, una circumstància que molts cops he pensat que ens pot passar a qualsevol de nosaltres.

No he pogut resistir la temptació de copiar un llarg resum del Pròleg. Ja em disculpareu: 

Podría decir que acabo de leer esta novela por primera vez. (…) Nunca había vuelto a abrir un libro mío después de su publicación. Sólo la afortunada oportunidad de redactar un prólogo para esta nueva edición me ha obligado a leer “El día menos pensado” (…) Han pasado quince años desde que la escribí.

(...)

Sin embargo, recién terminada la lectura, me reconozco en ella con una cercanía sorprendente. Contiene al escritor que fui, claro, pero también al que estoy siendo ahora mismo. 

Algun cop, veient un sense sostre que demana almoina, o només es refugia del fred o de la pluja en qualsevol portal, us heu preguntat com ha arribat a la seva situació? Jo més d'un cop, però només han estat fabulacions sense cap rigor. 

L'autor, s'hi posa a la seva pell i ens ofereix un relat on comparteix unes reflexions, que a voltes poden semblar incoherents i fins i tot contradictòries, però qui no ha reflexionat mai sobre la seva vida i s'ha trobat immers en un garbuix d'idees inconnexes.

Comencem. Som a l'abril del 2005, el nostre protagonista està necessitat d'ajuda i la cerca acostant-se a la gent, però d'una manera un tant peculiar. Veient-m'ho:

Yo empiezo siempre al revés porque la gente está harta de historias. Primero, pido el dinero. Luego canto, bailo, hago muecas al aire y, si no queda otro remedio, cuento mi vida.

(...)

Bien, pues a veces todo falla y hay que contar algo. La vida, claro. Un minuto y cuarenta y seis segundos dura el tramo más largo y yo qué coño cuento, señoras y señores, tristes circunstancias me obligan a solicitar… (…) Tal vez lo mejor sería pido porque me da la gana y punto, o a usted qué coño le importa.

(...)

No, yo mi vida no se la cuento a nadie.

(...)

Yo no hablo solo, que conste. Pienso en voz alta. 

Però la necessitat obliga:

Nunca me ha gustado dar explicaciones. Además, qué sabrán ellos. 

(...)

No, si yo en el fondo era un tipo muy sociable. Lo que pasa es que ahora la gente me molesta, así de claro. 

(...)

Todo tiene un precio. Hay que saber elegir. Si yo me pasara el día contando mi vida, como todos, llegaría un momento en que no me dejarían ni abrir la boca. (…) vaya coñazo, que sí, hombre, que sí…

I és així com anirem coneixent la seva història:

Siempre es mejor ser arquitecto que buscapisos. Por cierto, que ahora debo de ser el único arquitecto del mundo que ha de dormir en la calle, tiene gracia.

(...)

Me quedé con la rentabilidad. Empecé a hacer pisos fáciles, apartamentos en la costa, proyectos que me encargaban promotores con la única ambición de obtener de ellos el mayor rendimiento posible. Tampoco estaba tan mal, qué quieres que te diga. 

(...)

Bueno, por una carta, mira tú. Una carta de amor. Chico, yo no sé por qué se escriben cartas de amor. Todo el mundo sabe que son la cosa más cursi del mundo.

(...)

Me tiré un montón de años bebiéndole los vientos, adorándola sin concesiones, todo lo que hacía me parecía maravilloso, genial, insuperable, todo lo que ella era, su cuerpo, su voz, todo. Y lo reconozco así, con las palabras más grandes que soy capaz de encontrar. 

(...)

Por ejemplo, si yo digo algo tan sencillo como que Laura era muy buena en la cama, resulta que soy un machista. (…) Decir que Laura era buena en la cama significa reconocer que no tenía prejuicios, que hacia siempre lo que le apetecía y que encima yo tenia la suerte de que casi siempre le apetecía los mismo que a mí. 

Alguns apunts que reflecteixen, amb un caire entre irònic i filosòfic, com és la vida d'un sense sostre:

Deambular no significa andar sin rumbo, sino andar con todos los rumbos.

(...)

Por ejemplo, cada vez que llueve tenemos que ir a buscar cajas de cartón y periódicos nuevos para poder dormir.

(...)

Nunca lo había pensado: después de pasarme la vida vendiendo y comprando casas, resulta que ahora me niego a negociar siquiera el realquiler de mi caja de Frigorin, que en mis circunstancias es lo más parecido a una casa.

(...)

Ya no se trata de que nos sobren más o menos horas al día, es algo más serio. Nos sobra literalmente todo el tiempo del mundo. Nuestra profesión consiste en sobrevivir cada uno a su propia mierda y eso ocupa las veinticuatro horas del día, algo así como respirar. 

Grafit a Sabadell

El dinero está muy bien, lo que pasa es que a mí ya no me interesa nada que se pueda comprar. No me arrepiento de haber perdido el que tenía. En fin, ni siquiera estoy muy seguro de haberlo perdido todo, alguna cuenta habrá por ahí con una buena pasta a mi nombre.

(...)

Y aún hay otra cosa peor que se llama ausencia y es más jodida de explicar porque la ausencia es el no existir, así de simple. 

El día menos pensado

Enrique de Hériz

188 páginas

 

La felicitat del llop

Si sou dels que gaudiu a l'hivern sortint d'excursió trepitjant la neu, o esquiant, o senzillament contemplant els paisatges nevats, amb "La felicitat del llop" us sentireu plenament en el vostre element, fins i tot podreu sentir les esgarrifances que acompanyen els vents glacials. 

Les descripcions que l'autor ens fa de l'entorn on es desenvolupa la història et fan sentir tota la força, la duresa i la bellesa del paisatge, que esdevé un protagonista més.

L'entorn on es desenvolupa la història és Fontana Fredda, un petit lloc situat als Alps, on Fausto, el protagonista, que s'havia allotjat de petit amb els seus pares: A en Fausto el seu pare li explicava que els torrents de muntanya tenen cinc veus, que van canviant amb les hores del dia. 

Ara és un escriptor que està passant per un moment de bloqueig mental, hi arriba per treballar com a cuiner, deixant enrere una de tantes dissortades històries de parella:

A Fontana Fredda també hi havia una pista d’esquí, cada estiu parlaven de tancar-la i cada hivern d’alguna  manera tornava a obrir les portes.

(...)

Havia estat deu anys amb la mateixa dona, i sis mesos amb la insulsa companyia d’ell mateix. 

Aviat fa coneixença amb els habituals del refugi i amb una jove cambrera amb la qui mantindrà un idil·li, mentre es va despertant una relació molt més intensa amb el paisatge que l'envolta.

Un dels habituals clients és en Santorso, un guarda forestal que acostuma a conduir una eruga, un home fort, però ja entrat en anys:

L’hivern d’en Santorso en va acabar un dissabte de març a hora foscant. (...) Ara, a final de temporada, la neu ja flaquejava al migdia, i més tard es desfeia.

(...)

Quan va tornar allà dalt, a la botigueta on anava a comprar va sentir a dir que en Santorso havia tingut un accident.

L'accident és molt greu, ha quedat atrapat sota el transport i les seqüeles són importants, i encara més per qui depèn de la seva força i habilitats físiques:

Exmarit, exforestal, i ara segurament exerugista, amb dos ferros vells en lloc de les mans i el greix obturant-li les venes, la ginebra l’hi netejava tot, a Luigi Erasmo Balma, àlies Santorso, com l’antic monjo irlandès.

I mentre en Santorso lluita per recuperar-se, el llop, sempre astut i vigilant gosa acostar-se a Fontana Fredda:

I així el lladre arribà a Fontana Fredda just quan el guarda no hi era. Vingué de l’est, del coll Finestra, abans que es fes clar; era un llop solitari que errava de vall en vall.

(...)

El llop va alçar el morro al vent, va esperar que tornés a girar i li portés més notícies de baix, i en va obtenir confirmació: l’olor de l’home eren les restes d’una olor; el rastre d’algú que ha passat i ja no hi és. 

En arribar la primavera, el refugi tanca les portes i en Fausto, que s'hi troba còmode en el lloc, aconsegueix una nova feina, també de cuiner:

Però la primavera no la podies aturar, era massa fort l’instint de fondre’s, d’obrir-se, de germinar.

(...)

Cuiner a les obres forestals: Fontana Fredda estava donant un parell de lliçons a Fausto Dalmasso, l’escriptor. Primera: sempre es necessita algú que faci el dinar; algú que escrigui, no sempre.

(...)

En Fausto pujava cap a l’obra entre centenars d’arbres marcats amb el segell vermell de la forestal, (...) i escoltava els crits dels boscaters.

La natura segueix el seu ritme i l'hivern torna al racó del Alps, però ja no serà el mateix. La mestressa que regentava el refugi ha decidit que no tornarà a obrir i en Fausto es planteja començar una nova etapa de la seva vida. I compta també amb la jove amb que ha mantingut una relació. Se sent enamorat, potser? Serà correspost, potser?:

I si busquéssim un raconet per portar tu i jo? No t’agradaria?

Un refugi?

Fa temps que hi penso.

(...)

Jo cuino. Tu estàs a la barra. Un lloc petit per treballar-hi entre dos.

El cuiner i la cambrera?

Per què no?

Ets massa romàntic.

El Berguedà
Novembre 2019

Una cosa desapareix i una altra ocuparà el seu lloc. (...) “Som nosaltres els que sempre tenim nostàlgia del que hi havia abans.

(...)

De lluny la realitat s’esfumava en una idea: els boscos, les cases, els camps, els torrents, els animals i els homes es convertien en un triangle amb neu al cim. 

 

La felicitat del llop

Paolo Cognetti

Traducció de Xavier Valls i Guinovart

159 pàgines

 

Ahora me rindo y eso es todo

Mentre llegia m'han tornat les imatges d'aquelles pel·lícules que veia de petita al cinema Padró de Barcelona. Pelis que m'avorrien, westerns les anomenaven, però la canalla ens enteníem millor nomenant-les "de l'Oest" o "d'indis" i on l'argument acostumava a ser sempre si fa no fa el mateix: els colons americans que anaven amb les carretes carregades amb tota la família i algun gos també: Els homes musculats, atractius i les dones, fantàstiques, fins i tot glamuroses malgrat les inclemències dels viatges, les criatures, polides i educades, tots abnegats 

I... els indis, clar, dolents!!!! cruels, bruts, grollers... en una paraula: SALVATGES als que calia exterminar.

Mai no ens qüestionàvem que eren els indis els propietaris ancestrals de les terres i que els colons pretenien expulsar-los.

Bé, tot aquest llarg preàmbul, només és per presentar el llibre, el títol del qual està pres d'una frase que pretesament va dir Gerónimo quan el varen capturar, i on tracta de la història dels "Apaches".

Diu l'autor:

La idea es escribir un libro sobre un país borrado. Un país que funcionó tan bien y tan mal como funcionan todos los países y que desapareció frente a nuestros ojos como desaparecieron los casetes o la crema de vaca en triángulo de cartón. (…) La Apachería era un país con una economía, con una idea de Estado y un sistema de toma de decisiones para el beneficio común.  

(...)

La guerra per la Apachería nunca fue entre blancos e indios: fue entre dos repúblicas mixtas y una nación arcaica que compartía una sola tradición y una sola lengua. Los indios no llamaban blancos a los mexicanos. (…) Los apaches nunca pensaron que pelearan contra unos blancos, son los historiadores blancos -mexicanos y gringos- los que piensan que los apaches pelearon contra ellos.

(...)

En menos de un siglo, absolutamente  todas las ciudades de la Vieja Europa fueron quemadas y abandonadas. 

Però per destacar la manera de viure i actuar dels apatxes, es narra la enrevessada història de Camila, una dona que coneixem mentre escapa de la massacre que ha tingut lloc en el ranxo on vivia i dels apatxes que la persegueixen:

Vista así, desde el siglo XXI y corriendo ligera de ropa por el llano como una endemoniada, Camila viuda de Ezguerra, es una mujer atlética y dueña de su cuerpo, aunque para los hombres de su tiempo era solo enjuta.

(...)

La mañana en que los apaches atacaron el rancho Ezguerra, Camila había salido a caminar a lo que en Janos llamaban el monte aunque era un llano. Nunca vio, entonces, lo que los apaches le habían hecho a la gente que, si no fue su familia, cuando menos la había ignorado con decencia durante varios meses. 

Després d'un llarg i complicat periple, Camila és capturada, però acabarà essent la dona del cap de la tribu d'apatxes:

Siguieron a paso de ranchero hacia lo que ella pensaba que era el norte: al caer la noche había perdido los referentes.

(...)

Los demás indios volvieron fundamentalmente de buen humor. Camila ya había perdido la cuenta de los días que llevaba sola con el niño y enfrentaba su nuevo estado con la resignación espartana que había aprendido siendo mujer de viejo.

Mentrestant, per tal de rescatar la dona blanca de les mans dels indis, el tinent Zuloaga recluta un grup de supervivents, i inicia la recerca:

El teniente coronel José María Zuloaga le pasó lista al pelotón a las tres de la madrugada de su segundo y último día en Casas Grandes. (…) La lista se pasó rápido porque las fuerzas consistían, por el momento, en un oficial, un recluta y un general del imperio retirado que más bien sólo apostillaba.

(...)

Ya hacía casi cinco meses que la señora Camila había desaparecido sin que se encontraran restos suyos. ¿Nada?, preguntó Zuloaga sorprendido. Nada más que ropita, confirmo el cura mirando al suelo, se la llevaron completa.

(...)

Las marcas de los zapatos de Camila habían sido borradas por las pisadas de los caballos y el ganado. 

I acabo amb l'inspirador de la història, l'indi Gerónimo:

Hoy hace exactamente ciento treinta años que Gerónimo se rindió por primera vez, en el Cañón de los Embudos en la Sierra Madre occidental. Se rindió en el estado de Sonora, en México, ante George Crook, general del ejército de los Estados Unidos. 

(...)

“Antes me movía como el viento, ahora me rindo y eso es todo” 

Hospital de Sang
Gener 2015

Los westerns son la leyenda que se cuentan los gringos para que prive en sus vidas la razón burocrática sobre los excesos de la voluntad individual. 

Ahora me rindo y eso es todo

Álvaro Enrigue

455 páginas

El revers i l'anvers

Com de costum quan llegeixo un llibre de Filosofia, soc conscient que difícilment arribo a captar tot el què, suposadament, em vol transmetre l'autor, però també, com de costum, m'ha resultat una lectura profitosa, de les que m'encanten perquè em fan rumiar.

En aquest cas, sota el títol genèric de "El revers i l'anvers" que jo gairebé parafrasejaria com a "Del tort i del dret" per tal com li dona tombs a qualsevol idea, (altrament no parlaríem de filosofia), trobem un recull d'assaigs escrits i publicats entre el 1935 i el 1936. Un període de temps no massa extens pel volum i profunditat de l'obra i encara més, si considerem que en Camus, que havia nascut en un barri obrer,  tenia aleshores vint-i-dos anys. 

En una breu frase, que considero plena de maduresa, afirma: "Però només vull deixar clar que la pobresa no comporta forçosament l’enveja."

Parla de diferents situacions quotidianes que ell mateix ha observat entre els seus veïns. Ho titola "La Ironia":

Que res de tot això encaixa? Gran veritat. Una dona que s’abandona per anar al cinema, un vell a qui ningú ja no s’escolta, una mort que no allibera ningú i, d’altra banda, tota la llum del món. Què hi farem si ho acceptem tot? Es tracta de tres destins semblants i, no obstant, diferents. La mort per a tots, però a cadascú la seva mort. 

En algun dels punts d'"Entre sí i no" , m'hi sentit identificada, tampoc no paga la pena que especifiqui més, segur que cadascú també hi trobarà alguna cosa en comú:

Quan s’evoquen records, tot ho revestim amb la mateixa roba discreta i percebem la mort com un teló de fons de colors apagats. Tornem a ser nosaltres mateixos. Sentim la nostra angoixa i això ens fa estimar millor. Sí, potser la felicitat és això; el sentiment que s’apiada de les nostres penes.

(...)

Ja no sé si visc o, simplement, recordo.

Viatjar per plaer, passar uns dies, pocs o molts, lluny de casa, de la nostra zona de confort, té quelcom de descoberta, d'aventura. Així ho viu l'autor en "Amor de viure":

La nit a Palma, la vida flueix lentament cap al barri dels cafès cantants.

(...)

Viatjar ens pren aquest refugi. Lluny dels nostres, de la nostra llengua, arrabassats de tots els nostre suports, privats de les nostres màscares (no coneixem pas les tarifes del tramvia i així amb tot plegat), ens trobem de ple en la superfície de nosaltres mateixos. 

I ja arribem a l'apartat, val dir que una mica morbós, però no per això menys interessant, que ha donat nom al llibre "El revers i l'anvers":

Era una dona original i solitària. Mantenia un comerç estret amb els esperits. (...) Va heretar una petita suma de diners de la seva germana. (...) Va comprar aquest panteó.

(...)

Sentia veritable amor per la seva tomba. Va començar a anar-hi per veure com avançaven les obres. Va acabar visitant-se cada diumenge a la tarda. Era l’únic cop que sortia a passejar i la seva única distracció.

(...)

La vida és curta i perdre el temps és pecat. (...) Però no parar quiet és també perdre el temps, en la mesura que ens perdem a nosaltres mateixos.

Camí de Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

És curiós com vivim envoltats de gent que té pressa. 

I jo gosaria afegir: I no sempre és per anar o fer res concret.

El revers i l’anvers

Albert Camus

Traducció de Pol Guerrero Alonso

i Manuel Guerrero Brullet

epíleg de Marina Garcés

110 pàgines

 

 

Escrits de combat

Considero que en Joan Fuster (1922-1992), ha estat un intel·lectual prou conegut, no obstant això, si ho creieu necessari, podeu trobar més informació clicant aquí.

La publicació que ara m'ocupa, és un recull de diferents escrits, amb el comú denominador, que queda ben explicitat en el títol, del desig combatiu del seu autor en referència a la llengua i cultura del País Valencià. El seu.

Comencem amb el què al 1962, ell va anomenar "Qüestió de noms ":

Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom “internacional” que el de “catalans”.

(...)

Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. (...) Països Catalans.

(...)

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir “català” per al·ludir a la nostra condició de poble únic. 

Però han passat més de cinquanta anys i ens trobem allà mateix.

Una qüestió que també cueja encara és la franja blava a la senyera Valenciana. Veieu el què opinava en Fuster l'any 1977:

El problema de la senyera és, com els altres, un “fals problema”. I li ha arribat l’hora de ser posat damunt la taula.

(...)

La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau.

(...)

¿Que sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?

No; no és que siga igual; és la mateixa.

Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més. 

Seguim, ara avancem fins a l'any 1981 en què referint-se a temes lingüístics, escrivia: "Ara o mai"

La restauració del català ha de ser simultània i igualment formalitzada a tots els nivells de la vida col·lectiva dels Països Catalans. (...) Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia , si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom a tothora.

(...)

Per a nosaltres, la “segona llengua” obligatòria -l’espanyol o el francès, imposada pels Estats respectius- no serà mai una “segona llengua”, sinó la “primera”. Així queda legislat a Espanya, en la Constitució vigent, tan afablement votada per més d’un “almogàver” ingenu; a França ni tan sols hi pensen. 

I, tot i que he obviat diferents punts, m'ha semblat interessant, pel que dissortadament segueix tenint d'actual, aquest que segueix:

No parle de “literatura”, sinó de “llengua”: d’una llengua que, si no es converteix de pressa en lectura múltiple i diària a tots els nivells, quedarà paralítica entre la llar i els mandarins. Hi manquen un “Hola”, un “El Caso”, un “Interviu”, un “Playboy”, molts “tebeos”, la quota pertinent de pornografia imbècil o de ciència-ficció.

(...)

Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, ¿qui ho farà? ¿El Ministerio de Educación?. 

(...)

El català, a les acaballes del franquisme i avui, (Cal insistir, que aquest escrit és del 1981) ha tingut un mòdic accés als “mitjans de comunicació de masses”: al cinema, a la ràdio, a la televisió. (...) No estem per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. 

Tot i que ja plantejava, possibles aspectes a tenir en compte per treballar, hem arribat al 2023 i poca cosa ha canviat, fins i tot, en algun aspecte estem retrocedint de manera evident. 

No puc evitar concloure amb un "Fins quan"?

De cara al futur mirant l’esdevenir:

Els castellanoparlants dels Països Catalans ho tenen tot al seu favor, com ho havien previst Franco i Américo Castro: l’escola, els diaris, la televisió, tot. El problema no és d’ells; el problema és nostre, que, per al català, encara no disposem d’escoles, de diaris, de televisió, ni de res. Tenen, ells, al seu favor, la sencera indústria editorial dels Països Catalans. ¿Què més volen?

(...)

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrants que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrants, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició “gramsciana” de les “classes populars”, el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els “mass media” i alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’”àrea lingüística”...

  

Barcelona
11 de setembre del 2017

País Valencià, per què?:

L’esquerra espanyola – el PSOE, el PC- és espanyola i ben espanyola: tant com puga ser-ho Fraga, l’Abril o Piñar. Els “catalanistes” som una altra fauna, que estem molt divertits amb la bel·ligerància que ens donen. (...) Jo acabaria demanant per què ens tenen tanta por els espanyolistes de la dreta i els de l’esquerra. 

 

Escrits de combat

Joan Fuster

Pròleg: Josep-Lluis Carod-Rovira

Epíleg: Ferran Garcia-Oliver

202 pàgines

Mentira/s

Segur que ja ho he dit altres cops: No tolero les mentides, i afegeixo que em dolen molt, però en aquest cas, tot i parlar de mentides, la novel·la que comento és de les que atrapen des de la primera línia.

I també vull afegir una breu referència, que trobareu seguint l'enllaç, a l'autor, en Enrique de Hériz desconegut per mi, fins que en Eduard Màrquez, l'ha esmentat en una dedicatòria al seu darrer llibre "1969".

Vagi per endavant que es tracta d'una història complexa, extensa i molt ben travada, de la qual no puc fer més que recollir unes pinzellades i si desperta la vostra curiositat i us decidiu a llegir-la, em donaré per satisfeta.

Grafit a Sabadell

Sense més, parlem de "Mentida" coneixent la seva protagonista principal, una antropòloga a la que, per un seguit de casualitats, sabem que han donada per  morta:

Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie.

(...)

Reconozco que alguna vez jugué a imaginar esta solución brillante que ahora me brinda el azar; darme por muerta. (…) Pronto voy a cumplir setenta. Inventarme 

A partir d'aquesta primera sorpresa i a través de les reflexions de la protagonista, anirem coneixent el per què ha acceptat, o fins i tot promogut el mal entès de la seva mort.:

Hay dos razones fundamentales para mantener este equívoco y aún no sé si son la misma: la vida y la muerte. 

(...)

La verdad: me pareció tremendo, pero no tan grave. Mentiría si dijera que reprimí el instinto de avisar y aclarar de inmediato el equívoco. No sentí ese instinto. Al contrario.

(...)

La verdad: yo no tramé esta historia de entuertos, pero sí le di la bienvenida.

(...)

Vine aquí, entre otras cosas, para revivir el escenario de los mejores momentos de mi vida, pero bastaba el burbujeo de un motor lejano para resucitar también los peores. 

I també la seva història, molt influenciada per l'antropologia i l'inevitable relació amb la mort:

El guión de mi vida incluía un reparto encabezado con la inscripción ISABEL GARCÍA LUNA, ANTROPÓLOGA. 

(...)

Poco a poco fui pasando de las vasijas a los huesos. Cuando en un yacimiento aparece un esqueleto, acuden los que saben usar el cepillo, los del mimo, los que no rompen nada, los que rescatan intactos los restos. 

(...)

Veía muertos y pensaba en los vivos. Ahora me pasa al revés. Supongo que por eso estoy aquí. 

(...)

Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo. 

Mai no he tingut cap preferència respecte el lloc on m'agradaria morir, en el supòsit que fora possible triar-lo, però reconec que hi ha força persones que manifesten el seu desig de fer-ho a casa. Què hi diu la nostra antropòloga?

Morir en casa está bien. En casa es el orden. El bosque es el caos y quien muere en él corre el peligro de que su espíritu no encuentre el camino: el camino para volver o el camino para irse, según el caso. Pero el agua es peor. Por lo general, los espíritus no saben nadar, de modo que se hunden con el muerto. Almas en pena para siempre, empapadas.

Val a dir que a la seva mentida cal afegir la que al llarg de tota la vida ha arrossegat el seu marit i que fa referència als seus orígens, ara ell està afectat d'Alzheimer i tot i que ella fa ja molt temps que ha descobert la veritat, ha decidit seguir mantenint l'equívoc, recollit en una carpeta fora de l'abast de la família:

La carpeta azul. Para qué tanto misterio. Está en el tercer cajón del primer archivo.

(...)

Julio heredó la historia de Simón como se hereda el color del pelo y cuando se enteró de su falsedad tenía ya más de cincuenta años, una mujer, tres hijos, una vida entera armada en homenaje a su padre ausente.

(...)

Amparo se inventó a Simón por piedad o vergüenza. Un padre para su hijo Julio. 

Mentre la nostra protagonista va confegint aquestes reflexions, la seva família, rep la notícia de la seva falsa mort i també s'endinsa en les consideracions del què ha estat i pensen que serà la seva vida sense la figura estimada i desconeguda de la mare.

Però gairebé aquesta ja és una altra història que ara mateix m'estimo més deixar aquí.

Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó. No sé. 

Mentira

Enrique de Hériz

637 páginas

Llegint "La gallina ciega" d'en Max Aub, que ja comentaré en una altra ocasió, m'he topat amb un poema d'un desconegut, per mi, Leopoldo de Luis.

El títol/tema és Historia i el contingut l'he trobat tan adient, tan actual, tot i que està escrit el 1961, que no m'he pogut resistir a compartir-la:

        HISTORIA

Han pasado los años y las cosas
que nos vieron crecer jóvenes nada
más que recuerdo son. La tierra ha vuelto
a abrir ya veinte veces sus entrañas
bajo las duras manos que no logran
sino sufrir, pero jamás llamarla
suya, las manos que aún descubren
un cerco oscuro en sus muñecas, manchas
antiguas.

Transcurrieron años;

hijos nos han nacido que levantan
al sol los ojos y preguntan. Saben
que un día... Vagamente hablan
de lo que fue nuestro vivir,
la carne misma nuestra, sepultada
en el tiempo.

Miramos lentamente

hacia la luz que dora la ventana.
El sol ha vuelto ya, miles de veces,
a hundir sus naves en el agua
de la noche y hermosa, limpiamente,
se salvó del naufragio con el alba.

La Tierra, el Sol, los hijos...
La vida, un oleaje. No se para
en nuestras manos. Sigue, se va, rompe
barreras, ilusiones, vallas,
deseos...

Han pasado años.

Otras guerras han puesto su pisada
de sangre y cieno sobre el mundo, otras
paces soltaron sus palomas blancas.
Naciones han surgido. Pueblos nuevos
se congregan en torno de las brasas
de su reciente libertad. Pequeña
y enorme, en la materia agazapada
una fuerza fue vista por los ojos
del hombre y sus terrores amenazan
el mundo. Entre la rueda de los astros
giran estrellas con la huella humana
en su esqueleto...

Han pasado años.

Angustia comprenderlo. Tanta
vida...

Miramos lentamente.

La Tierra, el Sol, los hijos...
¿Qué palabras
desdecirán la realidad? ¿Qué hielo
sujetará este río?
Un llanto habla
solo al revés; remonta el cauce; ahonda
la antigua herida.
Todavía sangra.

Leopoldo de Luis 

Del llibre: "GENERACIÓN DEL 98"

Andorra, juliol 2015

El País dels Cecs

De H.G. Wells s'acostuma a dir que és un dels pares fundadors de la ciència- ficció. He llegit amb molt interès aquest llibre de relats, i val a dir que no m'ha decebut gens i que malgrat que no és un gènere que m'interessi especialment, he restat totalment enganxada als mons de somni i als seus personatges estranys i diferents que els poblen.

Resumir-ho no és tasca fàcil, per tant, he decidit decantar-me per comentar només un parell dels relats que el confegeixen. 

Les cases tancades sempre han despertat la meva curiositat i sovint m'he deixat endur per la imaginació i he fabulat amb  històries fantàstiques que suposadament veia veladament darrere alguna cortina mal tancada o una escletxa en el mur de la façana o una porta que he volgut veure mal ajustada.

Jo mai no he entrat en cap d'aquestes cases, però el nostre protagonista s'hi va aventurar.

Tot plegat ho he embolicat, per introduir-os a un recull del relat "La porta en el  Mur":

Ara crec, com creia en el moment en què m’ho contà, que en Walllace va fer tot el que va poder per revelar-me la veritat del seu secret.

(...)

Almenys per a ell, la Porta en el Mur era real, i conduïa, a través d’un mur també real, cap a realitats immortals.

(...)

Recordo petites coses. Recordo que vam passar per davant d’un home que meditava entre llorers i per un lloc alegrat per papagais.

(...)

Si va ser un somni, estic segur que fou un somni transcorregut a la llum del dia i absolutament extraordinari...

(...)

Van trobar el seu cos ahir de matinada a una excavació profunda prop de l’estació d’East Kensington. 

I acabo amb el li dona nom al llibre i que m'ha semblat especialment suggerent.

La vista és un dels òrgans que considero més preuats; la parla, moure'm, per descomptat que també, però mirar el món que m'envolta és quelcom que sempre em reconforta.

El relat amb què tanca el llibre i jo aquest breu recull: El País dels Cecs", tracta d'un petit llogaret on els seus habitants són tots cecs, i ho valoren de manera tan positiva que quan gairebé per casualitat hi arriba un vianant, consideren que per acceptar-lo plenament, per considerar-lo un dels seus, cal que perdi la vista, però ho acceptarà? La resposta la deixo en la incògnita:

Fa segles, la vall estava tan oberta al món que la gent travessava barrancs aterridors i un congost gelat per arribar als seus prats uniformes.

(...)

Els ancians esdevingueren mig cecs i caminaven a les palpentes; els joves tenien una visió molt borrosa, i els seus fills naixien completament cecs.

(...)

Va arribar una època en la qual quinze generacions separaven un nadó acabat de néixer de l’avantpassat que havia abandonat la vall amb un lingot de plata per anar a buscar l’ajuda de Déu, i que mai no va tornar. En aquells paratges, un home del món exterior va arribar per casualitat a la comunitat. I aquesta és la història d’aquest home.

(...)

Va romandre fora del mur de la vall del País dels Cecs durant dos dies i dues nits sense menjar ni refugi. (...) Al segon dia, començà a tenir por i tremolors.

(...)

Així en Núñez es convertí en ciutadà del País dels Cecs, i aquestes persones van deixar de ser per a ell un poble homogeni i esdevingueren individus que li eren familiars.

(...)

Havia donat la seva resposta, el seu consentiment, i, malgrat tot, no n’estava segur. 

Al Pantà de La Baells
Novembre, 2022

 

El País dels Cecs

i altres narracions

H.G. Wells

Traducció de Teresa Bauzà Bosch

287 pàgines