Escrits de combat

Considero que en Joan Fuster (1922-1992), ha estat un intel·lectual prou conegut, no obstant això, si ho creieu necessari, podeu trobar més informació clicant aquí.

La publicació que ara m'ocupa, és un recull de diferents escrits, amb el comú denominador, que queda ben explicitat en el títol, del desig combatiu del seu autor en referència a la llengua i cultura del País Valencià. El seu.

Comencem amb el què al 1962, ell va anomenar "Qüestió de noms ":

Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom “internacional” que el de “catalans”.

(...)

Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. (...) Països Catalans.

(...)

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir “català” per al·ludir a la nostra condició de poble únic. 

Però han passat més de cinquanta anys i ens trobem allà mateix.

Una qüestió que també cueja encara és la franja blava a la senyera Valenciana. Veieu el què opinava en Fuster l'any 1977:

El problema de la senyera és, com els altres, un “fals problema”. I li ha arribat l’hora de ser posat damunt la taula.

(...)

La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau.

(...)

¿Que sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?

No; no és que siga igual; és la mateixa.

Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més. 

Seguim, ara avancem fins a l'any 1981 en què referint-se a temes lingüístics, escrivia: "Ara o mai"

La restauració del català ha de ser simultània i igualment formalitzada a tots els nivells de la vida col·lectiva dels Països Catalans. (...) Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia , si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom a tothora.

(...)

Per a nosaltres, la “segona llengua” obligatòria -l’espanyol o el francès, imposada pels Estats respectius- no serà mai una “segona llengua”, sinó la “primera”. Així queda legislat a Espanya, en la Constitució vigent, tan afablement votada per més d’un “almogàver” ingenu; a França ni tan sols hi pensen. 

I, tot i que he obviat diferents punts, m'ha semblat interessant, pel que dissortadament segueix tenint d'actual, aquest que segueix:

No parle de “literatura”, sinó de “llengua”: d’una llengua que, si no es converteix de pressa en lectura múltiple i diària a tots els nivells, quedarà paralítica entre la llar i els mandarins. Hi manquen un “Hola”, un “El Caso”, un “Interviu”, un “Playboy”, molts “tebeos”, la quota pertinent de pornografia imbècil o de ciència-ficció.

(...)

Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, ¿qui ho farà? ¿El Ministerio de Educación?. 

(...)

El català, a les acaballes del franquisme i avui, (Cal insistir, que aquest escrit és del 1981) ha tingut un mòdic accés als “mitjans de comunicació de masses”: al cinema, a la ràdio, a la televisió. (...) No estem per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. 

Tot i que ja plantejava, possibles aspectes a tenir en compte per treballar, hem arribat al 2023 i poca cosa ha canviat, fins i tot, en algun aspecte estem retrocedint de manera evident. 

No puc evitar concloure amb un "Fins quan"?

De cara al futur mirant l’esdevenir:

Els castellanoparlants dels Països Catalans ho tenen tot al seu favor, com ho havien previst Franco i Américo Castro: l’escola, els diaris, la televisió, tot. El problema no és d’ells; el problema és nostre, que, per al català, encara no disposem d’escoles, de diaris, de televisió, ni de res. Tenen, ells, al seu favor, la sencera indústria editorial dels Països Catalans. ¿Què més volen?

(...)

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrants que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrants, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició “gramsciana” de les “classes populars”, el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els “mass media” i alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’”àrea lingüística”...

  

Barcelona
11 de setembre del 2017

País Valencià, per què?:

L’esquerra espanyola – el PSOE, el PC- és espanyola i ben espanyola: tant com puga ser-ho Fraga, l’Abril o Piñar. Els “catalanistes” som una altra fauna, que estem molt divertits amb la bel·ligerància que ens donen. (...) Jo acabaria demanant per què ens tenen tanta por els espanyolistes de la dreta i els de l’esquerra. 

 

Escrits de combat

Joan Fuster

Pròleg: Josep-Lluis Carod-Rovira

Epíleg: Ferran Garcia-Oliver

202 pàgines