Covarda, Vella, Tan Salvatge

Prenent com a referència un grup de joves, l'autor ens mostra el retrat d'un època determinada pel desencís, no sempre raonat, de la societat en què els ha tocat viure.

Penso que, si fa no fa, com ens ha passat a tots en determinades etapes de la nostra vida.

En aquest cas els protagonistes seran un grup de joves que han nascut a Igualada i s'han disseminat per diferents parts del món i que ara, acaben de rebre la notícia que ha mort el pare d'en David, l'amo del bar que ha estat el referent per la colla.

No trigaran gens a posar-se en marxa, a retornar al seu punt d'origen per ajudar el seu amic a tirar endavant el projecte familiar, El Far, un petit bar que a tots ells els desperta un sentiment especial.

Ells són: en Biel, l’Auger, el Gerard i en David, el que ha perdut el pare i ha heretat el bar.

I no puc deixar de presentar el bar com un protagonista més: El Far, el bar, que alguna cosa té que els aconsegueix reunir després de diversos desacords:

Què era el Far? Tot comença amb pintures a les parets. 

(...)

El Far, com a bar, neix sent una icona, existeix com a recordatori d’una victòria contra pronòstic.

Veiem el què ens comenta l'Auger, del Far alhora que rememora la seva recent relació amb l'Alexandra:

Al Far s’hi entra com un cavall surt d’un incendi: amb aclucalls, perquè el perill, la nostàlgia o el rostre inclement de la decepció poden ser a cada cantonada, gravats a les parets. Patrimoni.

(...)

És en la festa que ets fas gran. Per això, a partir d’una certa edat, l’evites o la condemnes a la seva forma esmussada, la celebració, que és l’excusa dels infeliços.

(...)

Només al vespre jo existia. Sortíem al meu balcó, un balcó petit, guanyat als coloms. (...) Jo desitjava que dins l’Alexandra, lentament, estigués creixent alguna cosa que ho arrodoniria tot. 

En Biel, també s'hi refereix a les sensacions que li produeix el Far i alhora sabrem que també ve d'una ruptura sentimental:

El decorat del Far sempre tindrà alguna cosa de concert de comiat. (...) És un bar marró.

(...)

Mai no me’n van preguntar res. Mai no ens preguntàvem gran cosa. La Itziar sempre se’n reia, deia que ens coneixíem a través dels altres, que sort en teníem de tenir-los, de tenir-la.

L'Alexandra, en principi no formava part d'aquest grup de quatre amics, però també té els seus records del bar i, és clar, de la seva relació amb l'Auger:

Venia d’una ruptura sentimental, (...) havia tingut la poca traça d’enamorar-me d’Erasmus.

(...)

El que em va acostar a ells va ser la relació amb la Itziar. (...) Tenia un passat diferent, i allò era valuós, perquè els igualadins compartíem tots passat. 

(...)

Vivíem amb el passat penjant, com un menú extensible de nosaltres mateixos.

(...)

Hi havia dies que no baixava al bar. L’Auger m’irritava, les seves temptatives m’irritaven.

Em resta recollir els sentiments d'en David, que ara se'n fa càrrec del bar i potser de quelcom més?:

Quan el Biel em va preguntar si ell i la Johanna es podien allotjar a casa meva, em vaig imaginar el pitjor. Perquè ningú no sap callar.

(...)

Era bonic, tenir-los allí. Omplien la casa. Als pares li haurien agradat. A l’àvia li haurien agradat.

(...)

El bar no és rutina ni aventura, i per això és la riba de la vida. El punt mitjà entre el temps i l’eternitat. 

 

Bellver de Cerdanya
Octubre 2021

Les colles també tenen el seu temps. Amb els anys, potser algunes amistats perduren, però ja mai no serà el mateix que l'època de l'adolescència i els primers amors.

És així, que un dels amics que hem conegut, fa una reflexió que ho resumeix:

Ara ja ballem com vivim, li deia, cadascú al seu ritme, sols, sols del tot. 

 

Covarda, Vella, Tan salvatge

Arià, Paco

234 pàgines