divendres, 13 de gener del 2023

Mentira/s

Segur que ja ho he dit altres cops: No tolero les mentides, i afegeixo que em dolen molt, però en aquest cas, tot i parlar de mentides, la novel·la que comento és de les que atrapen des de la primera línia.
I també vull afegir una breu referència, que trobareu seguint l'enllaç, a l'autor, en Enrique de Hériz desconegut per mi, fins que en Eduard Màrquez, l'ha esmentat en una dedicatòria al seu darrer llibre "1969".
Vagi per endavant que es tracta d'una història complexa, extensa i molt ben travada, de la qual no puc fer més que recollir unes pinzellades i si desperta la vostra curiositat i us decidiu a llegir-la, em donaré per satisfeta.


Grafit a Sabadell


Sense més, parlem de "Mentida" coneixent la seva protagonista principal, una antropòloga a la que, per un seguit de casualitats, sabem que han donada per  morta:
Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie.
(...)
Reconozco que alguna vez jugué a imaginar esta solución brillante que ahora me brinda el azar; darme por muerta. (…) Pronto voy a cumplir setenta. Inventarme 

A partir d'aquesta primera sorpresa i a través de les reflexions de la protagonista, anirem coneixent el per què ha acceptat, o fins i tot promogut el mal entès de la seva mort.:
Hay dos razones fundamentales para mantener este equívoco y aún no sé si son la misma: la vida y la muerte. 
(...)
La verdad: me pareció tremendo, pero no tan grave. Mentiría si dijera que reprimí el instinto de avisar y aclarar de inmediato el equívoco. No sentí ese instinto. Al contrario.
(...)
La verdad: yo no tramé esta historia de entuertos, pero sí le di la bienvenida.
(...)
Vine aquí, entre otras cosas, para revivir el escenario de los mejores momentos de mi vida, pero bastaba el burbujeo de un motor lejano para resucitar también los peores. 

I també la seva història, molt influenciada per l'antropologia i l'inevitable relació amb la mort:
El guión de mi vida incluía un reparto encabezado con la inscripción ISABEL GARCÍA LUNA, ANTROPÓLOGA. 
(...)
Poco a poco fui pasando de las vasijas a los huesos. Cuando en un yacimiento aparece un esqueleto, acuden los que saben usar el cepillo, los del mimo, los que no rompen nada, los que rescatan intactos los restos. 
(...)
Veía muertos y pensaba en los vivos. Ahora me pasa al revés. Supongo que por eso estoy aquí. 
(...)
Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo. 

Mai no he tingut cap preferència respecte el lloc on m'agradaria morir, en el supòsit que fora possible triar-lo, però reconec que hi ha força persones que manifesten el seu desig de fer-ho a casa. Què hi diu la nostra antropòloga?
Morir en casa está bien. En casa es el orden. El bosque es el caos y quien muere en él corre el peligro de que su espíritu no encuentre el camino: el camino para volver o el camino para irse, según el caso. Pero el agua es peor. Por lo general, los espíritus no saben nadar, de modo que se hunden con el muerto. Almas en pena para siempre, empapadas.

Val a dir que a la seva mentida cal afegir la que al llarg de tota la vida ha arrossegat el seu marit i que fa referència als seus orígens, ara ell està afectat d'Alzheimer i tot i que ella fa ja molt temps que ha descobert la veritat, ha decidit seguir mantenint l'equívoc, recollit en una carpeta fora de l'abast de la família:
La carpeta azul. Para qué tanto misterio. Está en el tercer cajón del primer archivo.
(...)
Julio heredó la historia de Simón como se hereda el color del pelo y cuando se enteró de su falsedad tenía ya más de cincuenta años, una mujer, tres hijos, una vida entera armada en homenaje a su padre ausente.
(...)
Amparo se inventó a Simón por piedad o vergüenza. Un padre para su hijo Julio. 

Mentre la nostra protagonista va confegint aquestes reflexions, la seva família, rep la notícia de la seva falsa mort i també s'endinsa en les consideracions del què ha estat i pensen que serà la seva vida sense la figura estimada i desconeguda de la mare.
Però gairebé aquesta ja és una altra història que ara mateix m'estimo més deixar aquí.

Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó. No sé. 

Mentira
Enrique de Hériz
637 páginas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada