diumenge, 31 de gener del 2021

La mesura dels nostres dies


No és cap novel·la, tampoc un llibre de memòries, no hi ha una protagonista principal ni d'altres de secundàries...Senzillament és un recull de veus de dones que van ser deportades al terrible camp d’Auschwitz per les seves idees, per haver participat d'alguna forma en la resistència al nazisme.

Entre elles trobem la de la mateixa autora que fa algunes incursions/reflexions en forma de poemes. Tot ho va recollir i publicar a partir d'algunes trobades conjuntes, vint anys després d'haver estar alliberades mentre tractaven de trobar el seu lloc en aquest nou mon, en la nova vida, en el que potser es podria anomenar resurrecció si no fos que les mateixes implicades pràcticament de manera unànime, gairebé senten que han perdut el seu lloc entre els vius:

Fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. (...) ¿Com pots reflexionar quan no et queden paraules, quan has oblidat totes les paraules? (...) ¿Era jo? Era jo...
(...)
Si em preguntessin ...?
No estic viva. Estic atrapada en els records i les repeticions. Dormo malament i l’insomni no m’afecta. A la nit tinc dret a no estar viva. Tinc dret a no fingir.
(...)
A la tornada -vaja, vaig esperar alguns anys, estava massa cansada aleshores- vaig voler tenir un fill. Quan va néixer va ser com un bany de goig.
(...)
Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç.

No em puc ni acostar remotament al que havien de sentir aquelles dones, supervivents, com tots els que han passat per un camp de concentració, d'una situació inhumana.
Tornar a què, em preguntava sovint mentre llegia. I és que, entenc, que l'únic que les mantenia en peu era l'esperança de ser alliberades:

Sí, crec que, per tots els que vam tornar, la tornada va ser dura. Un cop lliures dúiem el dol que no havíem dut allà. Un cop retrobada la quotidianitat, els buits es notaven més.
(...)
Que vam necessitar una voluntat sobrehumana per aguantar i tornar, això ho entén tothom. Però de la voluntat que vam necessitar per reprendre la vida a la tornada, d’això ningú en sap res de res. Mentre vam ser allà només teníem un objectiu: tornar.
(...)
Quan vaig tornar tenia malsons.

Aquestes dones, com he dit més amunt, es van tornar a trobar, van xerrar, van compartir vivències i experiències del passat. També del present, del seu present:

Amb la gent sempre havies de començar per una explicació. (...) Amb els camarades no calien referències. 
(...)
Entre nosaltres no hem de fer cap esforç, no hi ha miraments, ni tan sols la cortesia habitual. Entre nosaltres, som nosaltres mateixes. 
(...)
Cap de nosaltres va tornar indemne. Però només ell (el marit) té dret a estar malalt. (...) Així que, què vols que et digui, això de casar-se amb un deportat...
(...)
Quan em van donar la prima de desmobilització em vaig pensar que era rica. (...) Amb l’equivalent de tres mesos de sou d’abans de la guerra amb prou feines podia viure quinze dies.

És possible que jo també hagués caigut en l'error d'aconsellar-les refer la seva vida. Quin error!

Refer la vida, quina expressió... Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida. Esborrar i tornar a començar... Esborrar i escriure al damunt... No veig com seria possible. Els que ho han fet, em pregunto com han pogut. 


 

La mesura dels nostres dies
Charlotte Delbo
Traducció de Valèria Gaillard
210 pàgines




 

dimecres, 20 de gener del 2021

Disset pianos


Una mort sobtada, una botiga de venda i reparació de pianos, una dona forta i emprenedora (i tossuda), uns amics descoberts, una mentida... Aquests són els ingredients de la història que ens proposa en Ramon Solsona.

Una lectura agradable que comença amb la mort del company de la protagonista, que es veu enfrontada a desfer-se de la botiga regentada per ell i de la que, en un moment que ha acabat sent transcendental, li ha recomanat que no mal vengui.

En el moment que ho coneixem, sabem que en la botiga hi ha disset pianos:

Pel silenci i la quietud semblava més el taller d’un taxidermista o un dipòsit de cadàvers ple de cossos inerts. (,,,) Tants pianos i tant de silenci, pensava la Mei amb el cor encongit. Quanta sonoritat morta!

Poca cosa sabem d'en Peter, el company absent, i si ens remetem al que la Mei, la protagonista, ens diu, tampoc no sembla saber-ne gran cosa a excepció que havia vingut des de Romania:

Ell no parlava mai de la seva joventut, de fet no volia saber res de Romania i es posava de mal humor quan li preguntaven coses del seu país. 
(...)
De la seva vida anterior no en sé res, només que havia fugit de Romania, que va viure uns anys a Coïmbra, que allà es va casar i va tenir una filla, que es va separar i que va venir a Barcelona. 
(...)
En Péter era un improvisador nat, incapaç de seguir cap política comercial, però tenia una gran intuïció. 

I aquí la tenim, amb la botiga oberta, contemplant els disset pianos, tractant d'esbrinar alguna cosa més del que pot fer per desfer-se'n, sense ni tan sols conèixer la contrasenya de l'ordinador. Sembla evident que...:

Les coses no anaven bé. 
(...)
Fins que la va desencaboriar un home que mirava els pianos des del carrer.

Ella a més de tossuda és eficient i malgrat reconèixer que no en sap res del negoci donat que ella s'ha dedicat amb bona mà als viatges d'empresa, va avançant en la venda, mentre va descobrint alguns amics del seu company:

La botiga començava a buidar-se de pianos.
(...)
La desolació i el desemparament que havia experimentat quan va reobrir la botiga després de la mort d’en Péter s’havien anat transformant en dolçor. 
(...)
Els dies passaven i la Mel anava covant sentiments contradictoris. D’una banda desitjava tornar al temps d’abans i dedicar-se plenament a l’agència. D’una altra li sabia greu tancar una botiga que l’havia posat a prova i que li havia permès aplegar al seu voltant uns amics nous, una família sobrevinguda. 

Però aquest és només una vessant de la història, segurament la més autèntica és el descobriment la veritable personalitat d'en Peter que la Mei descobrirà a raó d'un viatge a Romania per conèixer la seva família política, i quelcom més:

La vida contradictòria de tot arreu es feia més visible a Bucarest. En aquest barri que semblava de classe mitjana, la pobresa convivia amb naturalitat amb l’opulència.
(...)
A casa d’en Peter mai no van tenir problemes per comprar gasolina ni per desplaçar-se quan les restriccions eren severíssimes.
(...)
La família d’en Peter era temible. Tothom els coneixia pels Llimacs. Eren odiats, però la gent no gosava enfrontar-s’hi. Una paraula seva podia fer empresonar algú o que perdés la feina o la casa.

I ja per acabar em quedo amb una reflexió de la Mei referent a la mort, a les restes, a l'eternitat... a tot el que comparteixo amb ella:

La Mei defugia els llocs comuns eufemístics com “el repòs etern, el ja descansa en pau o allà on sigui” (...) No tenia sentit discutir quina mena de repòs i quina mena d’eternitat esperaven a unes cendres, encara que fossin d’una persona estimada. Eren cendres, un no-res evident, definitiu.



 

Disset pianos
Ramon Solsona
409 pàgines 

dilluns, 11 de gener del 2021

Biografia del silenci

Una anotació respecte l'autor, en Pablo d'Ors és nét del gra Eugeni d'Ors. Ja sé que aquest fet no té massa o cap importància respecte a l'autor i les seves idees, però, almenys per a mi, ha estat un detall que m'ha resultat interessant.

M'endinso en el comentari del llibre: El silenci. Gran tema ples qui com jo mateixa, patim de tinnitus o acúfens com més us plagui anomenar-ho i que, pels que ho ignorin, no és altra cosa que un continu  i  més que molest soroll o brunzit a les orelles.

En aquest cas, l'autor es refereix a la meditació, però tot i això, tractar de meditar en silenci quan constantment tens un soroll ficat al cap és pràcticament impossible i ho puc afirmar perquè, molt lleugerament, ho reconec, ho havia intentat, més que res per provar si amb concentració aconseguia oblidar-me o senzillament mitigar el problema, però, potser perquè no vaig insistir, val a dir que no em va ser de cap ajuda.

En Pablo, ens dóna uns quants consell o pautes aparentment senzilles per assolir un bon estat de meditació profunda:

Fins i tot per al progrés espiritual cal tenir una bona imatge d’un mateix.
(...)
Vaig comprovar que quedar-se en silenci i amb un mateix és molt més difícil del que havia sospitat abans d’intentar-ho.
(...)
Estar atent a les pròpies distraccions és molt més complicat del que ens imaginem. 
(...)
Com més seus a meditar,  més vols seure a meditar. (...) Perquè normalment, vivim dispersos, és a dir, fora de nosaltres.

Aquesta és la imatge més bucòlica que he trobat en totes les propostes, però, és clar, tampoc crec que estigui a l'abast de tothom:

Fusta per cremar, llibres per llegir, vi per paladejar i amics amb qui compartir-ho. No fa falta gaire cosa més per a la vertadera felicitat.

També hi ha un altre impediment, i és que fer-nos conscients del que som no sempre ens és grat:

Tu ets el que queda quan desapareixen els teus pensaments.
(...) 
Pregunta’t per què estàs enfadat, d’on ha sortit la teva preocupació, com és que has començat a estar nerviós... Comprovaràs que aquesta indagació és curiosíssima i fins i tot divertida. Ser el que som ha passat a ser el repte màxim. 
(...)
Quan els pensaments, els sentiments, les imatges i les idees se’n van, ¿què queda?. Queda el que busques.

I què dir, o afegir a aquest definició de l'amor. Almenys jo, hi estic completament d'acord:

En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre; en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàntic és essencialment, l’esperança que la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem.

Posseir, un dels més grans defectes o llasts de la societat i no dic de la "nostra" perquè sincerament crec que d'una o altra manera les societats en general pateixen en més o menys mesura d'aquesta tara:

Els éssers humans ens caracteritzem per un afany desmesurat de posseir coses, idees, persones... ¡Som insaciables! Com menys som, més volem tenir. 

I gairebé acabant, parlarem de la vida i la mort i no cal fer-ho des de una concepció cristiana o senzillament religiosa. Veieu si no:

El que és trist no és morir, sinó fer-ho sense haver viscut. (...) La felicitat no és absència d’infelicitat, sinó consciència d’ella.
(...)
Viure és preparar-se per a la vida. Tot esforç que invertim en nosaltres mateixos dona fruit tard o d’hora. Es clar que els fruits solen trigar a collir-se, però es cullen.
(...)
Al final d’un camí sempre estem sols i, a vegades, també al mig d’aquest camí. En canvi, rarament ho estem al principi. 

Tal com ja he dit a l'inici, entenc el missatge, però dissortadament crec que no està a l'abast de tothom, o potser ens cal molta constància: 

Meditar és, fonamentalment, seure en silenci, i seure en silenci és, fonamentalment, observar els moviments de la pròpia ment. Observar la ment és el camí. 


El Far de Sant Sebastià
2 de gener del 2015



 

Biografia del silenci
Pablo d’Ors
Traducció al català de Tina Vallès
125 pàgines

  

dissabte, 9 de gener del 2021

Gent normal

Barcelona,
Gener, 2018

El primer que se'm va acudir en veure el llibre va ser: I què voldrà dir amb això de "normal"? Perquè tenim el nefast costum d'adjudicar aquesta etiqueta a aquells que considerem que es comporten com nosaltres, els que no se surten de les normes que nosaltres mateixos hem decidit que s'han de seguir, i que, val a dir que sovint les anem canviant o modificant a mesura que passen els anys.

Els protagonistes, la Marianne i en Connell no sé si els podem incloure en aquesta definició de normalitat: és tant relatiu!

I és que, per començar amb un exemple, la Marianne:
No té amics i es passa les hores de dinar tota sola, llegint novel·les. Hi ha molt gent que la detesta de debò.
(...)
A vegades la Marianne es veu a ella mateixa a la part més baixa de l’escala, però en altres moments s’imagina completament fora de l’escala, sense que la seva mecànica l’afecti, perquè de fet ella no desitja  la popularitat, ni vol fer res per aconseguir-la.
(...)
Des que era petita, la seva vida ha estat anormal, prou que ho sap.

I què dir d'en Connell?:
Ningú tret de la Lorraine (la mare) sap qui és el pare d’en Connell. 
(...)
Ara entén que els seus companys de classe no són com ell. (...) No són gent estúpida, però tampoc no són gaire més espavilats que ell. 

O sigui que si ens atenim als supòsits de "gent normal", cap dels dos no ho sembla gaire.
I les seves respectives històries segueixen en la mateixa línia, cadascú per la seva banda, però en temporades compartides, i de quina manera!

Últimament en Connell i ella s’han vist molt. (...) La Marianne viu sola en un pis d’una habitació que és de la seva àvia, i als vespres en Connell i ella seuen a la sala d’estar i beuen vi.
(...)
Les coses van força bé entre la Marianne i en Connell ara mateix. 
(...)
Després de la primera vegada que ho van fer, la Marianne es va quedar a dormir a casa d’ell. En Connell no havia estat mai amb una noia que fos verge.
(...)
Ell i la Marianne tenen la seva pròpia vida privada, a la seva habitació, on ningú no els pot destorbar, i per tant no hi ha cap raó per barrejar els dos mons diferenciats. 

Unes vides que gairebé comencen a relacionar-se en el moment que es coneixen i que els seguim mentre van evolucionant, al llarg d'un període no massa dilatat i sempre dins dels paràmetres que he comentat.

En realitat, vaig acabar la lectura i em seguia preguntant el per què del títol. Potser, com a conclusió del que no és, ens ajudarà aquesta encertada reflexió de'n Connell:

Sigui el que sigui el que hi ha entre ell i la Marianne, mai no n’ha sortit res de bo. Només ha provocat confusió i desesperació a tothom. 


 

Barcelona,
Gener, 2018


 

Gent normal
Sally Rooney
Traducció d’Ernest Riera
298 pàgines

  

divendres, 8 de gener del 2021

Kirmen Uribe: Poesia

De Kirmen Uribe havia llegit i comentat  "El que mou el món" . Una lectura que em va deixar unes molt bones sensacions.
És així que he cercat en la biblioteca més llibres d'aquest autor i he topat amb un recull de poesies de les que només he fet un petit recull d'aquelles que més m'han agradat, incloent-hi la que recull la frase que dóna títol al llibre "Mentrestant agafa'm la mà" i que ja en sí, considero poesia:
He volgut copiar l'original en eusquera i confio haver-ho fet correctament. És només el meu petit i insignificant homenatge a l'autor. La resta, per no allargar-m'hi, són només fragments:
 

Bisita 

Heroina larrua jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen garai batean.

Medikuek esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da berriro esnatu ez dela
azken ebakuntzaz geroztik. 

Hala ere egunero egiten diogu bisita
Arreta Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
urreko oheko gaistoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola bisitara agertu diotso erizainari.

Hilabetea arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut prometarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.

Amak eta biok soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da agertu ere egiten.
Aita atean geratzen da, isilik.

Ez dut gauez lotik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min egiten didate eta hotz naiz,
hotza zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.

Gorputz ustel honi ihes egingo banio.

Bitartean heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez. 

Visita

L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella temps enrere.

Els dies passen i els metges diuen que no ha empitjorat
i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no ha tornat a despertar-se,
des de l’última operació.

Però la visitem cada dia
al sisè box de la unitat de cures intensives.
Avui en entrar hem vist que plorava el malalt del llit de davant,
diu a l’infermer que ningú no l’ha anat a visitar.

Fa un mes que no sentim la veu de ma germana.
No veig com abans tota la vida per davant,
ens deia.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d’amor.

Només hi parlem la mare i jo.
El meu germà abans no li deia gran cosa;
ara ni apareix.
El pare es queda a la porta, en silenci.

De nit no dormo, em deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, por dels malsons.
Les agulles em fan mal i tinc fred;
el sèrum m’escampa fredor per les venes.

Si pogués escapar-me d’aquest cos podrit.

Mentrestant agafa’m la mà, em demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d’amor. 

 El temps dels arbres.

 (...) No t’escoltis la por,
no diguis mai sempre,
deixa fer el món,
que vagi per on vulgui. (...)      

La balada del captiu:

 Hi ha ser portes
sense forrellat
Fa vuit segles
les vaig travessar.

Vaig conèixer l’infern
colgant-se de neu i més neu.
Vaig conèixer l’infern
obrint-se davant meu.

Les paraules se’m trenquen a la boca
com pedres.
Les paraules se’m trenquen a les mans
me’n vaig sortir prou bé.

Vaig conèixer l’infern
a les comissaries
Vaig conèixer l’infern
a les cel·les d’aïllament.

He vist allò que havia set
passejant-se pel pati
Aquell xicot que havia set
amb els ulls entelats

He conegut l’infern
obrint-se davant meu
He conegut l’infern
me’n vaig sortir prou bé.

Travessant de nou les set portes
el dubte m’ha vençut.
Travessant de nou les set portes
el cos se m’ha buidat del tot. 

He conegut l’infern
obrint-se davant meu
He conegut l’infern
me’n vaig sortir prou bé.             

Són suficients:

Quan estàs
amb el cel a sobre i el terra a sota,
             amb la casa destruïda,

uns quants records,
un sol amic,
una sola intenció
             són suficients.

I tornar a començar de zero,
agafant un nou camí.

 

Mentrestant agafa’m la mà
Kirmen Uribe
Traducció de Joan Elodi i Laia Noguera
189 pàgines




dimecres, 6 de gener del 2021

Cela, piel adentro




Una lectura no diré que interessant, però sí curiosa. Segons l'autor (fill de Cela) ho escriu com una mena de deure pendent, però donat que ja en va escriure un altre amb un títol, i suposo que contingut semblant, no m'acaba de convèncer el seu argument:

Fue Ymelda Navajo quien me convenció de que se trataba de un deber pendiente.
Este libro es el resultado de pasar “Cela, mi padre” por el tamiz de las cartas que se cruzaron él y Charo.

De Cela pare, he llegit algunes obres, fins i tot diria que força, però de la que recordo amb especial admiració és el que en va ser la seva primera novel·la: "La familia de Pascual Duarte":

Camilo José Cela no ganó fama literaria hasta la publicación en el año 1942 de “La familia de Pascual Duarte”, un libro sobrecogedor no tanto por su cacareado tremendismo como por la madurez de estilo de un autor de veintiséis años que se estrenaba como novelista.

De "La Comena", ja força més oblidada, només em va interessar la proliferació de protagonistes que recordo em va obligar a fer-me una guia de personatges per no perdre'm, i tot i això...

Quan al personatge, em va sobtar que a l'octubre de 1989 li concedissin el Premi Nóbel de literatura, però pel que he llegit, i sense restar-li els mèrits que segur que en té, va estar un nomenament molt treballat per part d'ell mateix que sembla que sabia "vendre's" prou bé, com reconeix el seu propi fill: 

Corrían los primeros años setenta cuando mi padre nos envió a mi amigo Paco Martínez y a mi (…) a Suecia con un encargo bien preciso: allanar el camino para que le concediesen el premio. 
(...)
La entrega de premios en Estocolmo fue, una vez más, un compendio de luces y de sombras en la vida siempre agitada y contradictoria de CJC. 

No havia estat una persona admirada en el que a mi respecta i m'explico: Quan semblava que sent tot un acadèmic de la Real Academia Española, molta gent li reia les "gràcies", que jo més aviat qualificava com a fatxenderies, com ara els seus exabruptes, el tirar-se pets sorollosos en públic, sempre em van semblar d'un mal gust considerable. I per descomptat que no entro en la seva vida personal perquè entenc que aquest és un aspecte que només pot ser d'interès per la família.

I dit això, només em resta recollir algunes referències que per alguna o altra raó, m'han semblat més significatives o senzillament curioses:

Camilo José Cela intervino como actor en cinco películas con papeles de importancia dispar.
(...)
Mi padre escribió siempre -en el “siempre” que yo conocí- de la misma forma, (…) sobre cuartillas en blanco y mojando la pluma en el tintero.
(...)
Camilo José Cela fue a lo largo de su vida alguien dispuesto a romper con todas las barreras; hasta con aquellas que formaban parte de la carrera de un escritor. 
(...)
CJC no citaba jamás, sucediera lo que sucediese, sin excepciones de ningún tipo, el nombre de sus enemigos.

Potser el personatge va acabar fagocitant la persona, però el cert és que vist des del meu punt de vista, la persona semblava sentir-se molt còmode amb el personatge que ell mateix s'havia creat:
 
De mi padre se ha dicho que era altivo y humilde, desconsiderado y atento, cruel y tierno, agresivo y pacífico. 

 També en parla: Fragments personals

 

Cela, piel adentro
Camilo José Cela Conde
349 pàgines