EL QUE MOU EL MÓN

Kirmen Uribe, comença aquest relat situant-nos: 

Després del bombardeig de Gernika, el lehendakari José Antonio Aguirre va prendre la decisió de mirar de garantir la seguretat dels infants. Entre el maig i el juny de l’any 1937, 19.000 nens van sortir del port de Bilbao per anar a diversos països europeus. 

Però ben aviat veurem que el veritable protagonista de la història és en Robert Mussche, un jove escriptor i periodista belga d'origen humil que va ser empresonat i confinat  entre el 1938 i el 1945, al Camp de Neuengamme  quan pertanyia a la resistència contra els nazis. El seu número era el 45035. Va morir als 33 anys el 3 de maig de 1945, en el bombardeig a la badia de Lübeck, al mar Bàltic, on dels 7.300 presoners que hi havia entre els vaixells Cap Arcona i Thielbeck, només en van sobreviure 366. 

En Robert va acollir una de les petites exiliades basques, i tot fa pensar que aquest fet va tenir una gran influència en la seva vida. La petita, Carmen, nom que uns anys després posaria a la seva filla en record seu, hi va restar un temps amb la família Mussche, però un cop Bilbao va caure a mans dels rebels, aquests van reclamar el retorn dels nens, i malgrat que la majoria d'ells havia perdut totes les referències amb la seva terra natal i fins i tot s'havien quedat orfes, van ser forçats a retornar. En el cas de la Carmen, en Robert mai més no en va saber res d'ella.

Just després de la caiguda de Bilbao, van començar les gestions davant les noves autoritats per al retorn dels nens. (...) El retorn d’alguns va ser ple de pena: a la seva terra, no els esperava res més que la fam de la postguerra. 

Robert, als 26 anys, va viure en primera persona el bombardeig de Granollers des de la Fonda Europa, on estava allotjat mentre treballava com a corresponsal de guerra, la qual cosa el va afectar profundament:

Granollers, 31 de maig de 1938. En Robert fa només dos dies que ha arribat.(...) I ara, a Granollers, davant de l’atac més greu que s’hagi fet contra la població civil (...) 224 morts i 161 ferits en un sol minut. Maleïts siguin els avions. Algú haurà de respondre per aquells crims.

Kirmen posa en boca del seu protagonista, Robert unes reflexions dures, però sens cap mena de dubte del tot certes:

En una guerra, tot allò que consideràvem inamovible, la casa, la família, la feina, tot es trasbalsa. No hi ha res que sigui fix, i això porta les persones a comportar-se d’una altra manera. Les coses es viuen d’una manera molt més intensa; l’amor, és clar, i el mateix sexe. En temps de guerra, les relacions són molt més vives. Ningú no pot saber si no serà mort l’endemà. 

 Robert Mussche

En Robert ho va donar tot per un món millor, per acabar amb els nazis. I era aquesta gent la que feia falta aleshores. Potser a la guerra van morir els millors, els de més bon cor.