dissabte, 11 de juliol de 2015

El bigoti

Tot comença amb el que sembla una anècdota intranscendent o fins i tot divertida. Al cap i a la fi, afaitar-se el bigoti no pot tenir més conseqüències que trobar-se diferent durant uns quants dies i suportar les mirades i els comentaris burletes o de sorpresa de parents, amics i coneguts, res que no es pugui resoldre deixant-lo créixer un altre cop.

El protagonista, "ell", mentre es relaxa a la banyera  es planteja afaitar-se el bigoti que du des de fa molts anys i així li ho comenta gairebé distretament a la seva esposa, l'Agnès, que des de la sala, amb el mateix to desimbolt li torna resposta. 

És prou conegut que durant molts anys les dones podíem canviar sovint el nostre aspecte, tallant-nos o tenyint-nos els cabells, mentre que els homes acostumaven a utilitzar aquesta apèndix capil·lar quan volien aconseguir el mateix efecte.

Gairebé es tracta d'una criaturada, justament aquest vespre que tenen previst sopar amb una parella amiga, però la pretesa facècia no donarà els resultats previstos i així ens endinsarem en una història delirant al voltant del que es va esdevenint en relació amb la confiança, les pors, la bogeria...

Sense que suposi que el relat tingui una estructura circular, comença i acaba pràcticament amb la mateixa escena: El protagonista al bany, maquineta o navalla en mà es planteja eliminar el bigoti, tot i que les conseqüències no seran les mateixes ni de bon tros. 

D'alguna manera, aquest relat manté una certa intriga i planteja un final inesperat, en la línia de "Una semana en la nieve" que ja vaig comentar aquí mateix.

Des de que decideix afaitar-se el bigoti, fins a la resolució de tot plegat, passen molts pocs dies, potser una setmana, en el transcurs de la qual, el protagonista va teixint i desteixint una multiplicitat d'hipòtesis sense arribar mai a cap conclusió concreta:

Quines hipòtesis havia examinat, de fet? Primer, que ell era boig. I, de fet, encara que les aparences li anessin en contra, sabia perfectament que no. (...) segona hipòtesi: l’Agnès [La seva esposa] era boja. Impossible, els altres no li haurien seguit el joc. (...) Tercera possibilitat: l’Agnès feia una broma, en feia un gra massa i s’havia assegurat la complicitat dels altres. Mateixa objecció, li haurien fet parar el carro un cop haguessin vist que anava pel pedregar. (...) Quedava una quarta opció, que fins aleshores no havia tingut en compte. I era que tot plegat fos alguna cosa de molt mal gust, però no cap broma, una cosa molt més greu que havia de poder contemplar francament, almenys a tall d’hipòtesi: un pla dirigit contra ell amb la idea de fer-lo parar boig, d’empenye’l al suïcidi o tancar-lo en una cel·la de parets encoixinades. 
(...)
Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, tot i que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la societat una desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. 


'El bigoti' va arribar a la gran pantalla com 'La moustache',
una pel·lícula dirigida per Emmanuel Carrère

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada