ALABARDAS

Sóc una seguidora fervent de'n Saramago i malgrat que mai no he cregut en les publicacions d'obres pòstumes i/o inconcluses donat que em semblen una manera dels hereus de voler esprémer una mica més el negoci, aquest cop la curiositat ha pogut més que els meus principis i encara que sense massa entusiasme he llegit aquesta obreta o per ser més precisa el que s'insinua que podia arribar a ser.

En el cas de ALABARDAS i segons sembla el que el mateix autor va apuntar, el tema principal eren les indústries armamentistes i els interessos que s'hi mouen, fins el punt que tret de comptades excepcions mai no s'ha fet una vaga. Així mateix, ens revela que la inspiració li va venir donada a raó d'una antiga notícia en què es va comentar que alguna de les bombes que van caure sobre Barcelona al llarg de la Guerra Civil, no va esclatar i al seu interior s'hi va trobar una nota on el muntador s'hi adheria a la lluita dels republicans i havia decidit boicotejar tots els explosius que passaven per les seves mans.

Los episodios de sabotajes de armamento vinculados a mensajes de ánimo destinados a las filas republicanas no son desconocidos en las pàgines de la literatura espanyola ni en periódicos de la época. 

Aquest episodi havia estat molt comentat a casa meva, però jo l'escoltava tot creient que es tractava d'una de tantes històries fantasioses que es contaven referent a les resistències anti feixistes i tot i que la trobava romàntica mai no li vaig donar cap credibilitat. Val a dir que encara avui tinc els meus dubtes al respecte.

El que sempre he admirat més en Saramago és tant o més que les seves històries, el retrat que en fa dels personatges.

En aquest cas, ens presenta l'Artur Paz Semedo, un homenet apassionat per tot el que representa l'armament i els diferents components, però insignificant i fins a cert punt anodí, el qual no veía como colegas o compañeros a las personas que con él trabajaban, sino como subordinados, que empès per la seva ex dona, pacifista i amb un fort caràcter dominant, s'embolica en una investigació en la seva empresa que no sabem fins on el conduirà perquè només tenim els tres primers capítols.

En el decurs de la seva investigació, l'Artur, es comença a plantejar algunes preguntes, que el portaran a qüestionar els interessos que s'hi amaguen al darrere de la producció d'armament:

Todos los paises, sean como sean, capitalistes, comunistes o fascistas, fabricant, venden, compran armas y no es extraño que las usen contra sus propios naturales. 

(...)

Aunque tenga que reconocer que me gustan las armas, prefiero, como todo el mundo, que no haya guerras, Todo el mundo es mucho decir [Li respon el seu Cap] por lo menos los generales no estarían de acuerdo con usted(...) Las direcciones de las fábricas de armas, tampoco. 

L'home, amb gran sorpresa de la seva ex dona, comença a sentir-se important i en certa mesura realitzat en veure que els seus caps, per unes enrevessades raons que ell mai no arriba a conèixer, recolzen el seu estudi:

Por primera vez en su vida alguien, no una persona cualquiera, sino el propio consejero delegado, le había reconocido, no solo el derecho, sino la obligación estricta de ser libre en su Trabajo, y, por extensión lògica, en cualquier situación de la vida. 

Els habituals lectors de Saramago, segurament reconeixeran molts trets comuns del protagonista amb el de "Todos los nombres", només que, és clar, aquest cop ens quedem sense saber el veritable desenllaç que s'havia previst per aquesta història i pel desenvolupament de la personalitat d'aquest personatge i també del de la seva ex esposa, que pel poc que hi ha escrit, s'endevina que podien donar molt de joc.