És ben conegut que Montserrat és pels catalans una muntanya que sens dubte té quelcom de màgica.De fet, si ho pensem bé moltes muntanyes exerceixen aquesta fascinació amb la gent de l'entorn, penso ara mateix en l'influx de La Mola pels habitants de Sabadell o Terrassa, cosa que pels que no hi vam néixer no té la mateixa influència, però bé, avui vull parlar de Montserrat.
He estat un cap de setmana a Montserrat, no és pas el primer cop que ho faig, hi he estat diversos cops i per diferents mitjans: he pujat caminant, amb cotxe, cremallera, aeri... i també per diferents motius, sola o acompanyada, de visita d'un dia o per una estada més o menys llarga, per voltar pels camins o per descansar.
Aquest cop, com he dit, ha estat una estada breu i sense cap més motiu que gaudir del paisatge i la tranquil·litat que s'hi respira, ja que malgrat la gran afluència de visitants, al cap vespre tot queda solitari i silenciós.
Un però: Ja sé que els preus en aquests tipus de llocs que han acabat convertint-se en turístics acostuma a ser elevat, però aquest cop m'ha semblat excessiu, i no parlo de les botigues de records o del servei de restauració, sinó de qualsevol producte que considero bàsic com pot ser el pa o l'aigua.
Han desaparegut les parades de les "pageses" que acostumaven a instal·lar-se pels matins a la plaça i on s'hi podien trobar els magnífics tomàquets i també el mató, i en canvi hi ha una mena de fira permanent de productes que es consideren "típics" com pot ser el mató i tots els derivats de formatge que ens puguem imaginar adreçada, com es pot suposar, als turistes.
Deixant a banda el tema dels preus, hi va haver una altra cosa que em va cridar l'atenció i que mai no havia vist, i és que el mateix divendres que vaig arribar, al vespre, vaig poder observar com un grup de persones es fotografiaven descalços sobre la pedra circular que s'hi troba a l'entrada del Monestir mentre alçaven els braços cap al cel en el que semblava una mena de pregària.
Han desaparegut les parades de les "pageses" que acostumaven a instal·lar-se pels matins a la plaça i on s'hi podien trobar els magnífics tomàquets i també el mató, i en canvi hi ha una mena de fira permanent de productes que es consideren "típics" com pot ser el mató i tots els derivats de formatge que ens puguem imaginar adreçada, com es pot suposar, als turistes.
Deixant a banda el tema dels preus, hi va haver una altra cosa que em va cridar l'atenció i que mai no havia vist, i és que el mateix divendres que vaig arribar, al vespre, vaig poder observar com un grup de persones es fotografiaven descalços sobre la pedra circular que s'hi troba a l'entrada del Monestir mentre alçaven els braços cap al cel en el que semblava una mena de pregària.
Però no va ser aquest l'únic cop que vaig veure aquest sorprenent comportament, sinó que l'endemà, dissabte, també cap el vespre, un altre grup aquest més nombrós també es descalçaven al temps que alçaven per sobre els seus caps un nadó, mentre ells s'abraçaven i dirigien les mirades cap al cel en el que em va semblar una mena de cerimònia de presentació de l'infant, mentre alguns acompanyants fotografiaven l'escena, que val a dir molts curiosos ens miraven.
No vaig estimar oportú fer cap fotografia perquè podia semblar una intromissió, però val a dir que em va cridar poderosament l'atenció i tot i que he cercat informació al respecte per la xarxa només n'he trobat alguna massa confusa que parla d'adoració als saturnals, i que no m'ha convençut gens.
I acabo no sense complir amb un dels rituals més comuns dels qui s'adrecen al Monestir, fidels o no tant:
I acabo no sense complir amb un dels rituals més comuns dels qui s'adrecen al Monestir, fidels o no tant:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada