Com una pedra

La Conxa, protagonista del relat, es defineix com una pedra en una tartera, sempre a remolc del que els demés van decidint per ella: Primer els pares que l'envien a viure amb els seus oncles, més tard el marit i fins i tot els fills. Ella es va deixant endur d'aquí cap allà sempre sense protestar, sempre tractant de no molestar.

Potser creiem que una pedra no és gran cosa, però forma part de la raó de ser de la mateixa tartera. La poden moure, trepitjar i fins i tot menysprear, però segurament seguirà rodolant d'aquí cap allà, acomodant-se a les circumstàncies, i mentre va rebent totes les agressions ens deixarà constància que la senzillesa també ens ajuda a mantenir-nos ferms.

Maria Barbal va escriure aquest deliciós i dur relat el 1985 que va situar l'any 1931 i que transcorre al llarg d'aquests primers anys abans de l'esclat de la guerra fins un temps després de finalitzada.

Coneixem la Conxa, molt jove, gairebé una nena:

Així doncs, a tretze anys, amb el mocador de farcell al braç, a banda i banda el pare i la Maria, vaig deixar família, casa, poble [L’Ermita] i muntanya. [Per anar a Pallarès]

I a pagès, a casa els oncles, tot i que és molt ben acollida i amb el temps tractada per tothom com la pubilla de la casa, no deixa de ser una minyona.

La Conxa, no sortirà mai del poble d'acollida, fins que els esdeveniments de la guerra la hi obliguen, a Pallarès coneixerà el que serà el seu marit, tindrà els fills, i seguirà treballant, a diferència del marit, que manifesta una forta consciència de classe, ella mai no acabarà de saber la diferència ni abans ni un cop proclamada la República, només la Guerra Civil li suposarà un canvi brutal en la seva vida:

Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare. 

La Conxa sempre va ser una dona devota, anava a missa i tot i no entendre mai gaire res, tractava de seguir amb atenció les prèdiques del mossen:

Durava més el sermó que la missa; semblava que l’home buscava d’esbravar-se i prou, perquè ni punt de lligam amb l’evangeli del dia. 

I amb l'esclat de la Guerra i la victòria dels rebels tot es precipita, se li enduen el marit i mai més no tornarà a saber-ne res d'ell tret que el més segur és que ha estat mort mentre que ella i les dues filles més grans són detingudes i conduïdes fora del poble, sense que arribi a saber per què:

Ens deien “rojos”; [A la Noguera] també havien matat homes d’aquell poble i molts d’altres havien passat a França. Fins famílies enteres, deien. 

(...)

S’esforçaven a fer-nos creure dolents, repetien la mateixa cançó i jo temia per les meves filles. [A Montsant]

Filament coneixerà Barcelona on amb el seu fill i la seva jove malaltissa, es traslladen a viure i on es fan càrrec d'una porteria. Ella, com de costum s'hi avé sense cap entusiasme ni resistència:

Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri. 

Tot plegat una vida com tantes d'altres: senzilla, humil, un tant resignada i marcada profundament per la Guerra, la maleïda Guerra que tot ho va esgarriar:

Perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt. I jo estava descalça amb els meus fills sense res més que els ulls oberts.