dissabte, 30 d’abril de 2016

EL PODER

Ja fa un temps que he llegit aquest anàlisi les notes referents al qual m'havien quedat una mica oblidades i subordinades a altres publicacions que per diferents motius he considerat prioritàries, però donat que de manera imminent es tornaran a convocar "Elecciones Generales de España" per segon cop en relativament pocs dies, i veient, llegint i escoltant les declaracions dels diferents polítics considero que aquest estudi adquireix una total vigència.

Escrit per Bertrand Russell,  l'any 1938, és una reflexió filosòfica respecte fonamentalment a l'afany d'exercir el poder sobre les persones.

No puc afegir gaires comentaris, tan sols reproduir un recull de les frases que m'han causat un major impacte.

Reflexionem:

Cuando se ha asegurado cierto grado moderado de comodidad, tanto los individuos como las comunidades persiguen el poder más que la riqueza, buscan la riqueza como un medio para el poder, o quieren aumentar la riqueza para aumentar el poder, pero tanto en el primer caso como en el último su motivo fundamental no es económico
(...)
El origen de los reyes, como el de los sacerdotes, es prehistórico, y los primeros grados de la evolución de la monarquía sólo pueden ser conjeturados por lo que existe todavía entre los salvajes más atrasados
(...)
Todas las sumisiones tienen sus raíces en el miedo, sea humano o divino el caudillo a que nos sometamos.
(...)
Un gobierno sin autoridad psicológica es una tiranía.
(...)
La suposición de que el proletariado constituye la mayoría es muy discutible. Es definitivamente incierto en los países agrícolas, donde predomina la propiedad rústica. Y en los países donde existe una riqueza más asentada, muchos hombres que desde el punto de vista económico son proletarios, están políticamente del lado de los ricos, porque sus empleos dependen de las demandas del lujo.
(...)
El amor al poder es una parte de la naturaleza humana normal, pero las filosofías del poder son insanas en cierto sentido preciso. (…) Los hombres que consienten que su amor al poder les da una opinión equivocada del mundo deben ser encerrados en un manicomio.

Evidentment podria seguir referenciant punts i més punts, reflexions i conclusions del seu brillat autor, però pels qui no coneixeu  el llibre no puc més que recomanar-vos la seva lectura. No us deixarà indiferents.




dijous, 28 d’abril de 2016

LA BALADA DEL CAFÉ TRISTE



Carson McCullers, en les seves memòries inacabades, "Iluminación y fulgor nocturno" ens parla d'un episodi viscut i que va ser la seva font d'inspiració per escriure aquest delirant relat :

Fue en un bar de la calle Sand, en compañía de W.H. Auden y de George Davis, donde vi a una pareja extraordinaria, que me fascinó. Entre los parroquianos había una mujer alta y fuerte como una giganta y, pegada a sus talones, un jorobadito. Los observé una sola vez, pero fue al cabo de unas semanas cuando tuve la iluminación de “La balada del café triste”.

Carson va viure una vida força intensa, però molt condicionada per una malaltia mal diagnosticada que la va dur prematurament a la tomba.
Molt jove es va casar amb un home del qual es va separar. Profundament enamorada, va reincidir i es va acabar divorciant, si bé sempre va mantenir una relació una mica més que amistosa amb el seu marit, segons es desprèn del recull de missives publicades:

La razón por la cual me divorcié de Reeves fue que un día mi padre, que sabía lo cuidadosa que era yo con el dinero, me llamó a Yaddo para decirme que mi cuenta bancaria estaba al descubierto. 

I ara sí, centrant-me en la "Balada", tal com he dit de bon començament, de no ser per l'aclariment fet en la seva auto biografia mai hauria pogut pensar que es tractés d'una història basada en una escena viscuda per l'autora. En la ficció ens descriu el cafè que durant un temps regentaran Miss Amèlia (la dona alta i forta), i l'altre protagonista que només coneixerem com "el jorobado"

Y lo cierto es que en este pueblo hubo una vez un café. (…) Había mesas con manteles y servilletas de papel, ventiladores eléctricos con cintas de colores, y se celebraban grandes reuniones los sábados por la noche. (…) Miss Amelia la heredó de su padre, y al principio era un almacén de piensos, guano, comestible y tabaco. Miss Amelia era muy rica: además del almacén, poseía una destilería
(...)
El jorobado era un ser maligno: disfrutaba con las emociones fuertes, y se las componía para enzarzar a la gente sin decir una palabra, de un modo asombroso.
(...)
Existe un tipo de personas que tienen algo que las distingue de los mortales corrientes; son personas que poseen ese instinto que solamente suele darse en los niños muy pequeños, el instinto de establecer un contacto inmediato y vital entre ellos y el resto del mundo. El jorobado era sin duda alguna, de este tipo de seres.

Per sorpresa del habitants de la localitat i els habituals del cafè, la protagonista manté una estranya relació amb el geperut que un dia va aparèixer a la seva vida. Molt pendent i depenent d'ell, en té una cura exquisida, li concedeix tots els capricis, mentre que a canvi no rep el més mínim gest d'agraïment.

I així les coses, un bon dia apareix pel local Marvin Macy, un poca vergonya ex presidiari, que durant només deu dies va ser el marit de Miss. Amelia i el geperut es transforma en un gosset faldiller segons tots els indicis, perdudament fascinat o potser enamorat d'ell.

Desde el momento en que vio a Marvin Macy, el jorobado estaba poseído por un mal espíritu.

Això, és clar, portarà conseqüències tràgiques i inesperades que podeu descobrir si us abelleix llegir la història.







divendres, 22 d’abril de 2016

ANEM TANCANT LES PORTES A LA POR

La Pell de Brau XXV


Direm la veritat, sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l’or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altres parets de somni, a recer d’aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:

anem tancant les portes a la por.
   

                                                               Salvador Espriu



diumenge, 17 d’abril de 2016

Una tarda d'estiu



Un relat breu de Marguerite Duras que tal com el títol indica, transcorre en l'espai d'una tarda, que a més és una calorosa tarda d'estiu. Podríem afirmar que es tracta d'una novel·la diferent, gairebé no hi ha cap tipus d'acció i tot i que no podem parlar d'un monòleg, el cert és que els pocs actors que interaccionen amb el protagonista, el senyor Andesmas, gairebé es limiten a incloure algunes falques que li permeten enriquir el seu monòleg interior. 

Fa un any que el senyor Andesmas viu en aquest poble, d’ençà que va aconseguir aquesta edat prou avançada per tenir un motiu per deixar de treballar i esperar, distret, la mort. 

Tot transcorre al davant la casa, un tant apartada del poble, que ha comprat per satisfer el caprici de la seva filla, mentre espera reunir-se amb el contractista a qui vol encomanar la remodelació de l'espai exterior amb una terrassa circular.

La calor i també l'avançada edat del senyor Andesmas, fa que sovint vagi fent capcinades, mentre, avorrit, contempla el paisatge que s'obre als seus peus i li arriba la remor llunyana de la música del ball que s'està fent a la plaça del poble. La seva filla, que l'ha pujat amb el seu cotxe fins allà, l'ha deixat inexplicablement sol esperant, mentre ella s'ha tornat a gaudir de la festa, amb la promesa que tornarà a recollir-lo abans no es faci fosc.

És la primera vegada que el senyor Andesmas veu aquesta casa que ha comprat per a ella. Sense veure-la, només perquè la desitjava, la hi va comprar, a la Valérie, la seva filla, d’això fa unes quantes setmanes.
(...)
La propietat que el pare ha adquirit a nom de la Valérie Andesmas abraça quaranta-cinc hectàrees de bosc.

Però les hores van passant, la música, fins i tot sembla cessar i per la casa només s'hi acosta una filla del contractista, que té una lleugera disminució, amb l'encàrrec que esperi el pare, i amb la qual estableix una intranscendent conversa que el commou, i l'esposa del mateix constructor que li fa saber que el seu marit li ha repetit que l'esperi, però al mateix temps deixa el dubte de la infidelitat d'aquest amb la Valèrie en l'aire.

No desvetllo el final, però certament tampoc és que la mateixa autora ens el desvetlli, només ens deixa insinuacions, pistes, alguna fosca història amagada potser...





dimecres, 13 d’abril de 2016

LA PRESA


Un relat colpidor del Premi Nobel de Literatura, Kenzaburô Ôe, que ja en el mateix títol ens expressa la duresa, perquè "la presa", no ens conta la història de cap animal, sinó d'una persona, un presoner....

Ens trobem en un petit llogaret aïllat en les muntanyes del Japó en plena guerra, en èpoques de pluja i el lloc, ja de per sí força aïllat, encara resulta  més inaccessible. Tot i això, el paisatge és plàcid, la vida senzilla, els recursos escassos, la vivenda humil en extrem, però entre els veïns, que es dediquen fonamentalment a la caça, sembla que hi regna una bona convivència.

La història ens la narra un noi de no més de nou anys, i ho fa des de la innocència pròpia d'un nen que ho viu tot com una experiència que aviat es converteix en una aventura. Ell, el seu pare i el seu germà:

Vivíem al mig del poble, al pis de dalt del magatzem comunal, un espai no gaire gran que fins feia poc s’havia destinat a la cria de cucs de seda. (...) No teníem cap moble. Els únics objectes que donaven un cert sentit al nostre humil habitatge eren l’escopeta del pare -amb un llustre oliós des del canó fins a la culata que feia que semblés d’acer autèntic i que t’hagués de deixar el braç adormit pel retrocés. (...) El pare es guanyava la vida caçant conills i aus del bosc -i porcs senglars a l’hivern, quan la neu ho cobria tot-, i venent a l’ajuntament de “la ciutat” les pells de les mosteles que queien a les seves trampes. 

Un dia s'esdevé un gran rebombori i és que ha caigut un avió. Els homes s'hi han acostat i han trobat que el pilot, un soldat negre, és viu i acorden que l'han de fer presoner i mantenir-lo tancat i aïllat mentre no puguin lliurar-lo a cap autoritat. El que en realitat resulta escruixidor és que en tot moment, es refereixen i el tracten com si d'una presa animal es tractés.

Els homes envoltaven “la presa” amb un posat gairebé trist, prement els llavis amb força i caminant mig acotats com quan a l’hivern tornaven de caçar porcs senglars. 

El nostre protagonista, delerós d'afegir-se als grans no es perd detall, prop del seu pare ho observa tot i sent créixer en ell la fascinació del que es considera una captura gairebé de caça major. Tot en el presoner els resulta nou i excitant: l'observaran en tots els aspectes, el seu color, la seva olor, el seu posat, la manera com engoleix el menjar, com dorm, com es mou...

Vaig poder observar de prop la magnífica “presa” que el pare i els homes del poble havien atrapat. En efecte, era una presa absolutament magnífica. (...) Tenia uns cabells curts i arrissats, de color de sutge, que li cobrien el crani ben format i li queien arremolinats sobre unes orelles punxegudes, com de llop. (...) I després hi havia l’olor que desprenia el seu cos, que ho impregnava tot com si fos un verí corrosiu, poderós i persistent com una nàusea sobtada que et puja a la gola, un olor que em ruboritzava les galtes i em provocava rampells de bogeria... 
(...)
Al cap d’una estona vam descobrir que el soldat negre tenia un membre esplèndid, imponent, heroic i increïblement formós.

Aquesta situació durarà uns quants dies, els suficients perquè el soldat acabi guanyant-se l'admiració dels nens del poblat que consideraven que:

Per a nosaltres, el soldat negre era un animal domèstic únic i meravellós, una bèstia prodigiosa. 

Però les coses s'esgarriaran quan el camí comença a millorar, i es contempla la possibilitat de traslladar el presoner per poder-lo lliurar a les autoritat competents. A partir d'aquest moment l'actitud del presoner adquireix una nova dimensió, doncs ell no es resigna a perdre l'estatus adquirit entre els seus captors i s'inicien tota una sèrie d'actes d'una violència extrema que no relataré per no desvetllar el final de la història que em permeto recomanar-vos.


diumenge, 10 d’abril de 2016

EN LLOC SEGUR


Un relat de Wallacee Stegner, el darrer que va escriure l'autor gairebé als vuitanta anys, del que podríem afirmar que "no passa res", quan en realitat hi passa de tot. Tot i que els protagonistes (dues parelles amigues) viuen moments molt tendres i d'altres durs i complicats, la placidesa del relat fa que sembli que tot transcorre amb naturalitat, com la vida mateixa.

Tal com he dit, és la història de l'amistat entre dues parelles, en Larry i la Sally i en Sid i la Charity. La diferència en gairebé tots els aspectes és notable i no tan sols en els aspectes físics, que també, sinó en el que podríem anomenar "status social", ja que una de les parelles té un gran poder adquisitiu amb bones relacions socials, però amb una relació de dominació de la Charity vers en Sid, mentre que l'altra viu feliç i en complerta harmonia si bé gairebé en la pobresa:

La Sally participava en tot el que jo escrivia, la major part l’hi llegia al vespre o durant l’esmorzar. La Charity és alta i molt atractiva; la Sally és més petita, més fosca, més calmada. L’una enlluerna, l’altra escalfa. 
(...)
En certa manera, és bonic ser jove i pobre.

Això sí, també tenen moltes coses en comú, com ara la joventut, l'embaràs en el moment que es coneixen, i per damunt de tot les afeccions per la natura i un bon nivell intel·lectual.

És clar que el narrador, en Larry, ens ho explica després de força anys, i com ell mateix reconeix, no sempre la memòria és fidel a la realitat.

He descobert que normalment el record sol ser mig invenció.

Tot ve a tomb d'un retorn inesperat, la raó del qual no desvetllaré, al lloc on van viure els moments més intensos de les seves respectives vides i que va posar a prova la seva amistat. La relació ha perdurat a través dels anys, superant molts entrebancs i inconvenients i fins i tot la distància:

Recordo el primer cop que vam venir-hi, i el que érem llavors, i això em fa pensar en l’edat que tinc, quatre anys després dels seixanta.
(...)
Com que aquesta història és sobre una amistat, el dramatisme demana que l’amistat sigui enderrocada.(...) Les possibilitats són diverses, perquè l’amistat és una relació ambigua. (...) Bé, doncs res a fer amb el dramatisme. No passarà res d’això. 

En definitiva, es tracta de la història d'una gran amistat en especial de les dues dones protagonistes. Una amistat que en algun moment sembla que hagi d'anar més enllà, però que no acaba de concretar-se o no se'n és desvetllat:

El que estic segur és que l’amistat -no l’amor, l’amistat- és tan possible entre les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. 


dijous, 7 d’abril de 2016

T'estimo... molt?



Milena Busquets ens ofereix un relat gairebé autobiogràfic, després de la mort i del funeral de la mare. Tot i que coincideixo en alguns aspectes respecte la seva manera d'afrontar aquests durs moments, el cert és que molt aviat es desvia força del tema principal i es perd un tant en llargues disquisicions de les relacions amb els homes que poc o gens tenen a veure amb la primera línia argumental com podreu comprovar en aquests exemples:

Es totalmente distinto vestirse para un hombre en particular que para todos los hombres en general, o para nadie
(...)
Una de las mejores maneras de descubrir los rincones secretos de tu propia ciudad, no los románticamente secretos, los de verdad improbables, es enamorándote de un hombre casado

En el que estrictament es refereix a la mort de la mare, una frase en especial ha captat la meva atenció:

Y tal vez podría decirle que estás en un lugar mejor, pero sé que no es verdad. (…) Algún día, hablaremos mucho de ti.

Fa molts anys ja que va morir la meva mare, massa jove, massa precipitadament, massa injustament... i tinc un record vivíssim del comiat a la porta de l'Església, perquè tot i que jo no sóc creient en aquella ocasió, es va seguir tot el "protocol" que corresponia a l'època: això vol dir, missa de funeral, comiat i condols a la porta de l'Església, acompanyament al cementiri... en fi.

Els que heu assistit a un acte d'aquestes característiques, o bé us ha tocat ser-ne d'alguna manera el que podríem dir protagonistes, ja sabreu de què estic parlant. Durant el comiat es forma una filera d'amics i coneguts, alguns tal com deia en Serrat en la seva cançó: "descoberts fa un instant" que van desfilant davant dels familiars més propers i els manifesten el seu condol amb paraules conegudes i gastades, amb alguna abraçada i moltes llàgrimes.

El pitjor és quan, com va ser el meu cas, jo no tenia llàgrimes i només sentia molta ràbia i impotència i mentre m'esforçava en escoltar i correspondre a aquelles paraules que per mi resultaven buides i sense sentit, només tenia la necessitat de quedar-me sola.

Amb tota aquesta llarga reflexió no vull pas dir que dubti de la bona fe de les persones que s'acosten a donar el condol. No és una situació precisament senzilla, hi ha molt poc a dir: jo mateixa m'he vist algun cop en aquesta tessitura i sempre he optat per una encaixada o una abraçada en silenci.

Certament, tal com diu el títol, amb el temps tot passa, o gairebé; ens resten les emocions i els records que poc a poc també es van esvaint i difuminant.

I acabo amb la diferenciació que l'autora fa entre un senzill, però no per això menys contundent "t'estimo", i el costum d'afegir-hi l'innecessari o gairebé dubitatiu "molt", perquè... cal estimar molt? N'hi ha prou amb estimar i tant és si ens referim a la mare, els fills, un amant o uns amics:

Siempre he pensado que los que dicen “te quiero mucho”, en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el “mucho”, que en este caso significa “poco”, por timidez o por miedo a la contundencia del “te quiero”, que es la única manera verdadera de decir “te quiero”. El “mucho” hace que el “te quiero” se convierta en algo apto para todos los públicos, cuando, en realidad, casi nunca lo es. 




dissabte, 2 d’abril de 2016

Pedres



M'agraden les pedres i en tinc unes quantes que no vol dir que les col·leccioni, sinó que en recullo de llocs que per mi tenen algun significat especial.

Algunes me les han dut del cim d'una muntanya ben nostra que un dia amb molt esforç vaig aconseguir conquerir i que en aquell moment no vaig tenir esma de prendre cap record, o de la llera d'un riu, d'altres d'algun país llunyà i encara d'altres són d'algun lloc o moment significatiu per mi. El fet és que totes i cadascuna de les "meves" pedres tenen alguna història o secret que només jo conec.

En tinc alguna de minúscul·la com la que un matí de diumenge de fa ja molts anys, en un Garden em va quedar encastada a la sola de la sabata, o una altra de color verd i cantelluda que em van regalar en una fira només pel fet d'admirar-la.

Per tot plegat, quan vaig veure el títol d'aquest llibre, em vaig veure empesa a llegir-lo, però el cert és que ha estat un tant decebedor. Escrit per la Marta Alòs amb un llenguatge un tant ampul·lós, però amb escàs contingut, es limita a relatar alguna suposada història que podria haver ocorregut a unes també suposades pedres que en conservarien la memòria. Tot plegat força intranscendent.

Només un parell de citacions que potser s'adiuen una mica amb el meu sentiment envers les pedres:

Com jo, sabeu que la roca no és un mur ni un obstacle insalvable, sinó quelcom vulnerable, trist molts cops, ostatge d’ell mateix i fruit de passats adotzenats que tracen la seva història.
(...)
Perquè les pedres són els fulls del llibre de la nostra vida i les claus de la nostra història previuran per sempre més codificades a les roques.