diumenge, 10 d’abril de 2016

EN LLOC SEGUR


Un relat de Wallacee Stegner, el darrer que va escriure l'autor gairebé als vuitanta anys, del que podríem afirmar que "no passa res", quan en realitat hi passa de tot. Tot i que els protagonistes (dues parelles amigues) viuen moments molt tendres i d'altres durs i complicats, la placidesa del relat fa que sembli que tot transcorre amb naturalitat, com la vida mateixa.

Tal com he dit, és la història de l'amistat entre dues parelles, en Larry i la Sally i en Sid i la Charity. La diferència en gairebé tots els aspectes és notable i no tan sols en els aspectes físics, que també, sinó en el que podríem anomenar "status social", ja que una de les parelles té un gran poder adquisitiu amb bones relacions socials, però amb una relació de dominació de la Charity vers en Sid, mentre que l'altra viu feliç i en complerta harmonia si bé gairebé en la pobresa:

La Sally participava en tot el que jo escrivia, la major part l’hi llegia al vespre o durant l’esmorzar. La Charity és alta i molt atractiva; la Sally és més petita, més fosca, més calmada. L’una enlluerna, l’altra escalfa. 
(...)
En certa manera, és bonic ser jove i pobre.

Això sí, també tenen moltes coses en comú, com ara la joventut, l'embaràs en el moment que es coneixen, i per damunt de tot les afeccions per la natura i un bon nivell intel·lectual.

És clar que el narrador, en Larry, ens ho explica després de força anys, i com ell mateix reconeix, no sempre la memòria és fidel a la realitat.

He descobert que normalment el record sol ser mig invenció.

Tot ve a tomb d'un retorn inesperat, la raó del qual no desvetllaré, al lloc on van viure els moments més intensos de les seves respectives vides i que va posar a prova la seva amistat. La relació ha perdurat a través dels anys, superant molts entrebancs i inconvenients i fins i tot la distància:

Recordo el primer cop que vam venir-hi, i el que érem llavors, i això em fa pensar en l’edat que tinc, quatre anys després dels seixanta.
(...)
Com que aquesta història és sobre una amistat, el dramatisme demana que l’amistat sigui enderrocada.(...) Les possibilitats són diverses, perquè l’amistat és una relació ambigua. (...) Bé, doncs res a fer amb el dramatisme. No passarà res d’això. 

En definitiva, es tracta de la història d'una gran amistat en especial de les dues dones protagonistes. Una amistat que en algun moment sembla que hagi d'anar més enllà, però que no acaba de concretar-se o no se'n és desvetllat:

El que estic segur és que l’amistat -no l’amor, l’amistat- és tan possible entre les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada