LA PRESA

Museu Chillida
Hernani

Un relat colpidor del Premi Nobel de Literatura, Kenzaburô Ôe, que ja en el mateix títol ens expressa la duresa, perquè "la presa", no ens conta la història de cap animal, sinó d'una persona, un presoner....

Ens trobem en un petit llogaret aïllat en les muntanyes del Japó en plena guerra, en èpoques de pluja i el lloc, ja de per sí força aïllat, encara resulta  més inaccessible. Tot i això, el paisatge és plàcid, la vida senzilla, els recursos escassos, la vivenda humil en extrem, però entre els veïns, que es dediquen fonamentalment a la caça, sembla que hi regna una bona convivència.

La història ens la narra un noi de no més de nou anys, i ho fa des de la innocència pròpia d'un nen que ho viu tot com una experiència que aviat es converteix en una aventura. Ell, el seu pare i el seu germà:

Vivíem al mig del poble, al pis de dalt del magatzem comunal, un espai no gaire gran que fins feia poc s’havia destinat a la cria de cucs de seda. (...) No teníem cap moble. Els únics objectes que donaven un cert sentit al nostre humil habitatge eren l’escopeta del pare -amb un llustre oliós des del canó fins a la culata que feia que semblés d’acer autèntic i que t’hagués de deixar el braç adormit pel retrocés. (...) El pare es guanyava la vida caçant conills i aus del bosc -i porcs senglars a l’hivern, quan la neu ho cobria tot-, i venent a l’ajuntament de “la ciutat” les pells de les mosteles que queien a les seves trampes. 

Un dia s'esdevé un gran rebombori i és que ha caigut un avió. Els homes s'hi han acostat i han trobat que el pilot, un soldat negre, és viu i acorden que l'han de fer presoner i mantenir-lo tancat i aïllat mentre no puguin lliurar-lo a cap autoritat. El que en realitat resulta escruixidor és que en tot moment, es refereixen i el tracten com si d'una presa animal es tractés.

Els homes envoltaven “la presa” amb un posat gairebé trist, prement els llavis amb força i caminant mig acotats com quan a l’hivern tornaven de caçar porcs senglars. 

El nostre protagonista, delerós d'afegir-se als grans no es perd detall, prop del seu pare ho observa tot i sent créixer en ell la fascinació del que es considera una captura gairebé de caça major. Tot en el presoner els resulta nou i excitant: l'observaran en tots els aspectes, el seu color, la seva olor, el seu posat, la manera com engoleix el menjar, com dorm, com es mou...

Vaig poder observar de prop la magnífica “presa” que el pare i els homes del poble havien atrapat. En efecte, era una presa absolutament magnífica. (...) Tenia uns cabells curts i arrissats, de color de sutge, que li cobrien el crani ben format i li queien arremolinats sobre unes orelles punxegudes, com de llop. (...) I després hi havia l’olor que desprenia el seu cos, que ho impregnava tot com si fos un verí corrosiu, poderós i persistent com una nàusea sobtada que et puja a la gola, un olor que em ruboritzava les galtes i em provocava rampells de bogeria... 
(...)
Al cap d’una estona vam descobrir que el soldat negre tenia un membre esplèndid, imponent, heroic i increïblement formós.

Aquesta situació durarà uns quants dies, els suficients perquè el soldat acabi guanyant-se l'admiració dels nens del poblat que consideraven que:

Per a nosaltres, el soldat negre era un animal domèstic únic i meravellós, una bèstia prodigiosa. 

Però les coses s'esgarriaran quan el camí comença a millorar, i es contempla la possibilitat de traslladar el presoner per poder-lo lliurar a les autoritat competents. A partir d'aquest moment l'actitud del presoner adquireix una nova dimensió, doncs ell no es resigna a perdre l'estatus adquirit entre els seus captors i s'inicien tota una sèrie d'actes d'una violència extrema que no relataré per no desvetllar el final de la història que em permeto recomanar-vos.