T'estimo... molt?

Milena Busquets ens ofereix un relat gairebé autobiogràfic, després de la mort i del funeral de la mare. Tot i que coincideixo en alguns aspectes respecte la seva manera d'afrontar aquests durs moments, el cert és que molt aviat es desvia força del tema principal i es perd un tant en llargues disquisicions de les relacions amb els homes que poc o gens tenen a veure amb la primera línia argumental com podreu comprovar en aquests exemples:

Es totalmente distinto vestirse para un hombre en particular que para todos los hombres en general, o para nadie

(...)

Una de las mejores maneras de descubrir los rincones secretos de tu propia ciudad, no los románticamente secretos, los de verdad improbables, es enamorándote de un hombre casado

En el que estrictament es refereix a la mort de la mare, una frase en especial ha captat la meva atenció:

Y tal vez podría decirle que estás en un lugar mejor, pero sé que no es verdad. (…) Algún día, hablaremos mucho de ti.

Fa molts anys ja que va morir la meva mare, massa jove, massa precipitadament, massa injustament... i tinc un record vivíssim del comiat a la porta de l'Església, perquè tot i que jo no sóc creient en aquella ocasió, es va seguir tot el "protocol" que corresponia a l'època: això vol dir, missa de funeral, comiat i condols a la porta de l'Església, acompanyament al cementiri... en fi.

Els que heu assistit a un acte d'aquestes característiques, o bé us ha tocat ser-ne d'alguna manera el que podríem dir protagonistes, ja sabreu de què estic parlant. Durant el comiat es forma una filera d'amics i coneguts, alguns tal com deia en Serrat en la seva cançó: "descoberts fa un instant" que van desfilant davant dels familiars més propers i els manifesten el seu condol amb paraules conegudes i gastades, amb alguna abraçada i moltes llàgrimes.

El pitjor és quan, com va ser el meu cas, jo no tenia llàgrimes i només sentia molta ràbia i impotència i mentre m'esforçava en escoltar i correspondre a aquelles paraules que per mi resultaven buides i sense sentit, només tenia la necessitat de quedar-me sola.

Amb tota aquesta llarga reflexió no vull pas dir que dubti de la bona fe de les persones que s'acosten a donar el condol. No és una situació precisament senzilla, hi ha molt poc a dir: jo mateixa m'he vist algun cop en aquesta tessitura i sempre he optat per una encaixada o una abraçada en silenci.

Certament, tal com diu el títol, amb el temps tot passa, o gairebé; ens resten les emocions i els records que poc a poc també es van esvaint i difuminant.

I acabo amb la diferenciació que l'autora fa entre un senzill, però no per això menys contundent "t'estimo", i el costum d'afegir-hi l'innecessari o gairebé dubitatiu "molt", perquè... cal estimar molt? N'hi ha prou amb estimar i tant és si ens referim a la mare, els fills, un amant o uns amics:

Siempre he pensado que los que dicen “te quiero mucho”, en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el “mucho”, que en este caso significa “poco”, por timidez o por miedo a la contundencia del “te quiero”, que es la única manera verdadera de decir “te quiero”. El “mucho” hace que el “te quiero” se convierta en algo apto para todos los públicos, cuando, en realidad, casi nunca lo es.