dilluns, 29 d’octubre de 2018

La nevada del cucut




Dues història, dues dones separades pels anys, però amb una certa semblança. Aquest és el fil conductor de "La nevada del cucut" de la Blanca Busquets:

La Tònia, una dona amb la dura vida a pagès de principis del segle XX, amb inquietuds literàries i un gust especial per la pintura; un pare sorrut i dominant i una mare submisa i conformada. Sense cap dret a prendre les seves pròpies decisions, ni a triar amb qui ni quan es casarà.
Així, tant bon punt deixa l'adolescència, el seu pare li concerta el casament amb el fill dels amos de l'hostal del poble:

Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se i que, a sobre, tingui la sort de casar-se amb un hostaler, com jo. 
(...)
Però jo no sóc la mestressa, prou que ho sé des de la primera nit en què en Robert em va ofegar i em va fer tant de mal. (...) Llavors em va dir dona, com el pare a la mare, i jo vaig pensar a l’instant que potser la mare patia o havia patit el mateix que jo, aquell daltabaix tan incomprensible com impressionant, i potser havia plorat de dolor i d’impotència com jo la primera vegada.
(...)
Les dones de la meva època no podíem triar amb qui ens casàvem. 
(...)
Per què no podem triar amb qui ens casem, les dones. (...) abans que tinguem temps de decidir, ja ens han embolicat amb algú que s’ha encaterinat de nosaltres, i ens diuen que és pel nostre bé

La Tònia sembla posseir un do especial. En contemplar un quadre de la Carena on tothom només hi sap veure-hi taques, ella se sent fascinada pel paisatge, tant com per l'autor, amb qui viurà només una jornada intensa d'abrandat amor mentre mantindrà en silenci la resta de la seva vida aquest amor prohibit:

Però parlem també de la Lali, la noia del segle XXI culta i reservada, que gaudeix dels llibres i de l'escriptura i que de manera certament incomprensible, al llarg de tres anys, pateix en silenci d'assetjament escolar

La Lali va néixer amb un llibre sota el braç. I, qui diu un llibre, en diu molts, un darrere l’altre, que s’empassava a una velocitat sorprenent.
(...)
La Lali callava i observava. 
(...)
No va canviar durant tres llargs anys, eterns, tres anys que no s’acabaven mai  

Com la Tònia, molt aviat també se sentirà atreta pel paisatge de la Carena, un paisatge que com la Tònia feia un munt d'anys, prèviament havia endevinat en un quadre on tothom només sabia veure-hi taques:

Tenia catorze anys quan la Lali va veure la Carena per primera vegada, quan havia reconegut la església del quadre, la casa, el carrer del poble, tot.

Dues dones distintes, però molt semblants, amb dolors i silencis, que lluitaran per la seva independència. La Tònia, per mèrits propis i amb dur i constant treball, arriba a fer-se la mestressa de l'hostal, que amplia i governa amb molt criteri, mentre el marit no deixa de ser un home sense iniciativa que acaba anant a remolc del què ella proposa.
I la Lali, que molts anys més tard, arriba a la Carena i es torna a fer càrrec del que havia estat la fonda on obre un restaurant que poc a poc anirà prenent nomenada.
Així les coses, és quan la vida de ambdues protagonistes arriben a trobar-se d'alguna manera quan la Lali fa una troballa inesperada:

Després de tant estudiar sobre els temps passats, li va venir per imaginar-se una història d’una altra època a la Carena, i tenia un argument al cap que pensava que podia atraure els lectors.
(...)
La vida de la Lali també ha fet un tomb radical des de la troballa dels papers de la Tònia, i des de la troballa dels altres papers, els del restaurant.
(...)
Sempre hi ha una ombra que ens persegueix com un fantasma tota la vida, una ombra que un dia ens va travessar el cor i que no ens podem treure del damunt. 

Tot i que m'ha semblat que l'autora s'hi ha esforçat en excés per deixar-ho tot ben lligat i explicat, ha estat una lectura agradable i força interessant.

A tall de conclusió una nota:

La vida és cíclica, tot es repeteix, les tempestes només hi són per donar-nos temps per respirar, per decidir si ens interessa o no continuar endavant. 

divendres, 26 d’octubre de 2018

La vegetariana



A Yeonghye, la protagonista de la història, de Han Kang, la coneixem a través dels ulls dels altres; el marit, el cunyat, i de manera un tant tangencial, la germana gran. Difícilment sabem què pensa, què espera, que desitja...
Tot i que algun crític l'ha titllada com a "gore" no crec que sigui una definició gens correcta: Al meu parer, és una novel·la una tant pertorbadora i molt colpidora que sens dubte convida a la reflexió.

Al Pròleg trobem una síntesi molt encertada del què ens espera de la lectura de La vegetariana:

La vegetariana explica la història d’una dona qualsevol, “insulsa” a ulls del propi marit, el qual reconeix haver-la escollit precisament per la seva manca de qualitats

I certament, segons paraules del seu marit, del que curiosament desconeixem cap detall del seu aspecte físic i que tot ens fa pensar que tampoc té cap atractiu especial i que el seu caràcter és més aviat anodí: 

Vaig casar-me amb ella justament perquè no se li veia cap atractiu especial ni cap defecte particular. 
(...)
Mai no m’han agradat els excessos (...) A mi, les noies boniques, intel·ligents, atractives o d’una família rica em resulten persones incòmodes. 

La Yeonghye, com també la seva germana gran, de petites van patir la violència física del seu pare, brusc i autoritari: La Yeonghye tenia quatre anys menys. Les dues germanes havien crescut sense barallar-se. Des de petita, quan rebien l’una rere l’altra una bufetada del seu pare, ella protegia la Yeonghye i sempre sentia una responsabilitat gairebé maternal.(...) [El pare] Havia participat en la guerra del Vietnam i se sentia orgullós d’haver rebut una condecoració militar, i un cop casada, tot i que el marit no la colpeja, es confabula amb la família, i també exerceix un altre tipus de violència menys evident, però tanmateix igual de perversa, des del moment que ella, a partir d'un estrany somni, decideix deixar de menjar carn i, fins i tot, es desfà de qualsevol objecte que fos confeccionat amb la pell d'algun animal, sense acceptar que cap tipus d'aliment que no sigui de caràcter vegetal entri a casa, i així arribarà a patir també la violència social: 

Ningú no deia res, però semblava clar que tothom es preparava per renyar-la.
(...)
Un cop passada la sorpresa o la perplexitat, sentia que detestava la meva dona
(...)
No tenia sabates de vestir perquè havia llençat tots els productes de pell. 

Colpida per la violència d'un sopar familiar en què tothom s'entesta a forçar-la a menjar carn, arriba a lesionar-se i és el cunyat qui en una primer moment aconsegueix tallar l'hemorràgia i en un taxi la porta a l'hospital. No trigarem a saber que aquest home se sent atret sexualment per ella:

Tot el que hi havia al taxi feia olor de la sang de la cunyada una tarda d’estiu, l’amenaçava, li provocava nàusees, i l’ofegava.
(...)
Pensava que el fet que la sang de les seves venes li hagués tacat la camisa blanca, abans d’assecar-se i agafar un color marró, podia ser un indici xocant i inexplicable del destí. 
(...)
Semblava una persona normal. “No, en realitat és una persona normal”, va pensar, “el boig sóc jo”

A grans trets, la història es precipita; el marit l'abandona, el cunyat, un artista visual, cerca la manera de tenir relacions amb ella, la germana descobreix una història força sòrdida que la porta a recloure la Yeonghye en un sanatori mental i a ella a deixar totalment d'ingerir cap tipus d'aliment.

“On va començar el problema?” (...) “Com va començar tot allò? O més ben dit, quan va començar a enfonsar-se tot plegat?” 
(...)
Sempre havia estat una persona callada, però després d’allò va ser impossible comunicar-s’hi.
(...)
El dia que va portar la Yeonghye a aquest hospital per primera vegada.... Era una tarda clara al començament de l’hivern. 

Per descomptat que tots els fets van evolucionant fins a un final que segur no és el que us esteu imaginant i que us convido a descobrir llegint la novel·la:

No podia ser, que el que desitjava la Yeonghye des del començament fos la mort?
(...)
El teu propi cos és l’únic a qui pots fer mal. És l’únic amb el que pots fer el que vulguis. Però no t’ho permeten, això tampoc. 

dijous, 18 d’octubre de 2018

Els Chironi, segona part







Amb el final de Estirpe, havíem deixat la família Chironi, en un moment clau, i quan tot semblava que s'esfondrava i que la nissaga s'extingia gairebé abans de començar, apareix un nou membre, un noi  que farà que tot recomenci. Així "El tiempo de en medio", la segona part de la trilogia de los Chironi, de Marcello Fois, es centra en la història d'aquest nou vingut que no és altre que Vincenzo, el fill de'n Luigi Hippolito, que va morir a la guerra, i del qui ningú no en tenia notícia.

Vincenzo descendía de los Chironi en todos los sentidos, a pesar de ser quizá demasiado alto, más alto que su padre, Luigi Hippolito

El mateix que el seu avi, Michele Ángelo Chironi ,en Vincenzo s'havia criat en un orfenat:

En los años de orfanato se ganó la reputación de niño sagaz primero, de chico sagaz después (…) Todos esperaban de él que sintiera la llamada, se esperaba de él que acabara tomando el hábito.
(...)
Cuando cumplió los diez años, el rector del orfanato de Trieste lo hizo llamar para comunicarle la existencia de un documento, una carta y una pequeña asignación económica.

Ignorant el tomb que el destí té previst per les seves vides, trobem un ancià i pensarós Michele Ángelo, que va consumint els darrers anys de la seva vida, apartat de tot i de tothom, només recordant i enyorant la seva Mercede; i la seva filla Marianna, que en té cura d'ell, després d'haver patit una dissortada història i el terrible dolor de perdre la seva família. No saben que a la porta de casa seva es troba el seu net i nebot, que indecís s'allunya i retorna fins a la casa que li han dit que és de la seva família i que en trobarà acolliment:

Michele Ángelo Chironi madrugó mucho. Era el día de su septuagésimo segundo cumpleaños y el cielo estaba oscuro. 
(...)
Había adquirido la costumbre de dormir en el lado que ocupaba su mujer Mercede antes de que ella tomara la decisión de desaparecer.
(...)
Para Marianna el olvido significaría que lo desconocido se tragara toda aquella parte de su vida que había sido real
(...)
Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. 
(...)
Y Vincenzo pone rumbo al campo para volver exactamente por donde ha venido, solo que esta vez busca la ausencia escabulléndose entre las paredes de los callejones.

No hi ha cap dubte que en Vincenzo és un Chironi, perquè és una còpia exacta del seu desaparegut pare, i després de la primera i raonable sorpresa, comencen les confidències:

Y cuenta que es el hijo sietemesino de un oficial sardo y de una campesina friulana que se encontraron y se amaron. (…) Michele Ángelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos.
(...)
El hombre tiene mucho que contar, pero por el momento se limita a decir que tras varios días de camino logró embarcar en una nave que cubría el trayecto entre Livorno y Terranova u Olbia, como fuera que se llamara.

Aviat en Vincenzo es guanya l'estimació de la família. Marianna veu despertar el seu truncat instint maternal, mentre que Michele es veu reflectit en el seu net i es renoven en ell les esperances que la farga torni a funcionar:

Él y su abuelo tienen en común que no sienten la necesidad de insistir en lo que queda claro desde el primer momento

Sent la crida de la carn, s'enamora profundament de la Cecília. Serà una relació, que com totes les de la família Chironi no està lliure de dolor, renúncies i patiment:

A pesar de que ya superaba los treinta años no se podía decir que Vincenzo Chironi fuera un hombre experimentado en mujeres.
(...)
Cuando Cecilia y Vincenzo hicieron el amor por primera vez fue como cuando un campesino o un pastor miran al cielo para saber si va a llover poniendo en juego todo aquello que han aprendido a lo largo de su vida y sin fiarse de nada más que de sus sentidos.

I així, entre entrebancs i esperances a voltes frustrades, arribem al final d'aquesta segona part de la trilogia. Un final que, com és natural, no comentaré per deixar-vos intacta la satisfacció de descobrir-lo si us decidiu a llegir-lo:

Cada cual alimenta sus propios fantasmas, y los llama de diferentes maneras. Recuerdos, en ocasiones. Los llama pensamientos fugaces, cosas que de pronto regresan a la mente sin que nuestra mente haya podido hacer nada para filtrarlos. 
(...)
Michele Ángelo Chironi, el iniciador de la estirpe junto con Mercede murió el 24 de abril de 1967. Tenia 101 años.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Sense destí




"Sense destí",  del Premi Nobel de Literatura 2002, Imre Kertész, que també va sobreviure als camps de concentració, i del relat del qual se'n va fer una pel·lícula, és la història d’en Gyurka, un noi jueu de família acomodada. 
El pare, divorciat i amb nova parella, té un petit negoci que ha de deixar en mans d’un amic de la família quan és obligat a treballs forçats.

Avui no he anat a escola. (...) Li he donat la carta del meu pare en què sol·licitava la meva dispensa “per motius familiars”. Li he dit que han cridat el meu pare a treballs forçats

La separació resulta més llarga del previst i ell mateix té que deixar la família i l’escola per fer el que anomenen “tasques comunitàries.” que no és altra cosa que romandre a camps de treball o de concentració:

Ja fa dos mesos que vam acomiadar el meu pare. Som a l’estiu. Però ja fa temps, a la primavera, que a l’escola ens van donar vacances. (...) Fa dues setmanes que jo també estic obligat a treballar. 

Aviat s'esdevé un nou canvi amb un viatge que en principi es rumorejava que seria a Waldsee, però que acaba a Auschwitz:

Sobre els alemanys, em van arribar veus i opinions de tota mena. (...) Sobretot esperava trobar en la feina una certa disciplina, una ocupació, noves experiències i una mica de diversió; en conjunt, una manera de viure més assenyada i més escaient al meu caràcter. (...) També em passava pel cap que d’aquesta manera podria veure món.
(...)
Feia un dia d’estiu resplendent. El tren va sortir de davant la portalada, sobre les vies de l’interurbà.
Vaig distingir dues paraules en la claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: “Auschwitz- Birkenau”

M'ha sorprès que en principi en Gyurka, el nostre jove protagonista, s'admira de l'efectivitat i la disciplina dels alemanys:

Tot es movia, tot funcionava, cadascú al seu lloc, amb precisió, amb serenitat, com una màquina ben engreixada.
(...)
Mai no és tan important portar una vida ordenada, exemplar, fins i tot diria que virtuosa, com quan estàs empresonat.

En arribar al camp es veu sorprès per una desagradable olor indefinida, que nosaltres ja sabem que procedia dels forns on s'incineraven les restes dels morts tant a les càmeres de gas com per les condicions del camp:

Al començament, podria dir que em sentia com si fos només un visitant d'aquella presó -cosa que és del tot comprensible a causa dels nostres hàbits enganyosos i, en definitiva, de la natura humana en general, crec. 
(...)
No hi ha cap presoner nou, crec, que al començament no s’estranyi una mica de la nova situació.
(...)
El aquell moment ens vam poder fixar detingudament en l’olor. Em seria difícil de definir-la: era dolçota i enganxifosa. 

Als nouvinguts, també els criden l'atenció les xemeneies, que en principi confonen amb les d'una fàbrica, tot i que aviat descobriran la seva veritable funció:

La xemeneia d’allà davant en realitat no era d’una fàbrica de pells, sinó d’un “crematori”, això és, d’un forn incinerador, com se’ns va explicar.
(...)
Podria afirmar que abans del vespre del primer dia ja m’havia fet, a grans trets i amb més o menys precisió, una idea general de tot plegat

Tampoc a Auschwitz, s'hi està gaire temps, només tres dies i de nou és traslladat, en un viatge infernal amb tren, sense gairebé res per menjar i sense aigua, aquest cop cap a Zeit:

Va ser a Zeitz on vaig entendre que la captivitat també té dies de cada dia, més ben dit, que la veritable captivitat només té dies de cada dia, tots grisos. (...) A qualsevol lloc, fins i tot en un camp de concentració, de bon començament les novetats s’encaren amb bona voluntat. 
(...)
A casa havia llegit que amb el temps i un esforç adequat l’home es podia acostumar a la captivitat. (...) Però en un camp de concentració, segons la meva experiència, no hi havia manera, no oferia cap possibilitat. 

L'autor ens relata les vivències del jove, que de manera, gairebé inexplicable, malgrat els maltractaments, malgrat la gana, malgrat les dures condicions de fred, neu i fang, va sobrevivint, tal com a ell mateix li va succeir, durant poc més d'un any, fins que arriba l'alliberament, no sense passar abans per un internament en una mena d'hospital d'on arriba a creure que no sobreviurà:

Fins i tot em va passar la gana (...) Només una cosa se m’havia tornat més viva: la irritabilitat. 
(...)
Ara vaig conèixer a fons tota mena de cuques. 
(...)
Puc afirmar que, amb el temps, l’home fins i tot es pot acostumar als miracles. 
(...)
Hi havia dues coses que m’amoïnaven una mica. (...) les dues ferides (...) una fressa sorda, a vegades uns sorolls esquinçats que semblaven lladrucs llunyans. 
(...)
Sempre havia pensat que l’expressió “restes mortals” que anteriorment havia sentit sovint, únicament es referia als difunts. En canvi, sense cap mena de dubte jo encara vivia, a dins meu encara cremava allò que en diuen la flama de la vida, tot i que dèbil i vacil·lant; és a dir, allà hi havia el meu cos, aquell cos que coneixia bé, però, d’alguna manera, ja no em sentia dins seu. 

Finalment pot tornar a casa, o al que queda del lloc on va viure els seus primers anys de vida, de la família, dels companys, dels amics... Res no tornarà a ser mai més el mateix:

Vaig tornar a casa més o menys en el mateix període de l’any en què m’havia anat.
(...)
Jo també havia viscut un destí determinat. No era el meu destí, però l’havia viscut. 
(...)
Fins i tot la meva cara em va sorprendre una mica quan la vaig veure per primer cop (...) Hi vaig veure una cara diferent de la que recordava de temps enrere. 
(...)
Em va preguntar què sentia ara, de nou a casa, en veure la ciutat que vaig haver d’abandonar. Li vaig dir: “Odi” (...) “A tothom” , vaig dir. 




dijous, 11 d’octubre de 2018

Deixar enrere




ENTSPRINGEN, sens dubte un títol estrany el d'aquesta breu història escrita per en Antoni Marí, un autor desconegut per a mi que, val a dir, m'ha sorprès agradablement.

D'entrada la història és força senzilla: Un jove de divuit anys recentment celebrats, s'embarca en una breu travessa per deixar la illa on ha nascut i viscut fins  aleshores, per anar a estudiar a Barcelona:

Era la primera vegada que en Manuel agafava el barco tot sol. Sempre hi havia anat acompanyat per algú de la família. 
(...)
Hi havia balandres que transportaven mercaderies, però el vapor correu, de setanta- si metres d’eslora i una capacitat de prop de quatre-centes tones, era l’única embarcació de què disposava la població de les illes per desplaçar-se a terra ferma 

Un cop acomiadats els parents i amics que l'han acompanyat, després d'escoltar les darreres recomanacions de la mare i de comprovar amb una certa decepció que aquella amiga especial ha decidit no acostar-s'hi, però en canvi sí hi ha acudit un bon amic, gairebé un mentor, que li fa entrega d'un voluminós sobre que més endavant sabrem que conté una certa quantitat de diners per facilitar-li els primers temps a la gran ciutat, comença la travessa; en Manuel va passant balanç del què ha estat la seva vida. De manera sorprenent, donada la seva edat, s'adona que no sent cap mena de recança pel fet d'allunyar-se de la família i amistats:

No sentia cap nostàlgia, ni neguit, ni recança; aquell lent allunyament del que deixava enrere era un alliberament que li omplia d’aire el pit i l’alleugeria del pes i la responsabilitat que, creia, l’imposaven els altres.
(...)
No se n’havia emportat cap de les seves pertinences, les havia deixades totes; els afectes i els hàbits, així com els sentiments, s’havien quedat a casa i ara, pensava, no li quedava res en què pogués recolzar la buidor que sentia

Sempre havia estat un nen rebel poc donat a seguir les recomanacions, estrictes, imposades per la mare..

El seu caràcter rebel s’havia manifestat ben aviat no volent menjar el que li servien, resistint-se a fer un encàrrec que se li havia encomanat o oposant-se obertament als costums domèstics que, amb severitat, havia prescrit la mare.
(...)
Complaent amb els fills, la mare havia esta educada d’una manera disciplinada i severa -com a filla d’un militar d’alta graduació que era-, i no podia negligir cap de les exigències que li havien estat inculcades des de la infantesa

El nostre jove protagonista, ha descobert unes cartes que posen de manifest que com a moltes famílies hi ha un secret, en aquest cas relacionat amb la condició militar de l'avi matern, Higinio, i una decisió que va prendre i que reflectia el seu tarannà més inhumà i cruel, que no revelaré per no desvetllar l'aspecte més interessant del relat:

Era militar, militar de la vella escola.(...) Era franquista 
(...)
Tots amagaven un delicte i una agressió: contra els homes, contra la humanitat, contra ells mateixos.
(...)
El que havia decidit i fet el seu avi li havia donat raons per menysprear la humanitat
(...)
Va ser una experiència paradoxal i contradictòria, la lectura d’aquelles cartes.

El viatge es va desenvolupant només amb algun sotrac conseqüència del mal temps. Les reflexions  de'n Manuel acaben així, amb l'arribada a port i ja no en sabrem res més; el noi en el breu espai de temps que ha durat el viatge gairebé ha fet un pas important , una mena de ritu cap a l'edat adulta:

Tots els esdeveniments de la nostra existència poden donar sentit a la vida, encara que nosaltres no en tinguem consciència. 
(...)
És bo llegir, i necessari, però també és necessària la vida, amb tots els seus contratemps

I què significa Entspringen? És l'antic nom del vapor correu, que havia estat un vaixell de càrrega alemany i la traducció, significativa, és: 

“Saltar deixant-ho tot enrere”