Sense destí

"Sense destí",  del Premi Nobel de Literatura 2002, Imre Kertész, que també va sobreviure als camps de concentració, i del relat del qual se'n va fer una pel·lícula, és la història d’en Gyurka, un noi jueu de família acomodada. 

El pare, divorciat i amb nova parella, té un petit negoci que ha de deixar en mans d’un amic de la família quan és obligat a treballs forçats.

Avui no he anat a escola. (...) Li he donat la carta del meu pare en què sol·licitava la meva dispensa “per motius familiars”. Li he dit que han cridat el meu pare a treballs forçats. 

La separació resulta més llarga del previst i ell mateix té que deixar la família i l’escola per fer el que anomenen “tasques comunitàries.” que no és altra cosa que romandre a camps de treball o de concentració:

Ja fa dos mesos que vam acomiadar el meu pare. Som a l’estiu. Però ja fa temps, a la primavera, que a l’escola ens van donar vacances. (...) Fa dues setmanes que jo també estic obligat a treballar. 

Aviat s'esdevé un nou canvi amb un viatge que en principi es rumorejava que seria a Waldsee, però que acaba a Auschwitz:

Sobre els alemanys, em van arribar veus i opinions de tota mena. (...) Sobretot esperava trobar en la feina una certa disciplina, una ocupació, noves experiències i una mica de diversió; en conjunt, una manera de viure més assenyada i més escaient al meu caràcter. (...) També em passava pel cap que d’aquesta manera podria veure món.

(...)

Feia un dia d’estiu resplendent. El tren va sortir de davant la portalada, sobre les vies de l’interurbà.

Vaig distingir dues paraules en la claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: “Auschwitz- Birkenau”

M'ha sorprès que en principi en Gyurka, el nostre jove protagonista, s'admira de l'efectivitat i la disciplina dels alemanys:

Tot es movia, tot funcionava, cadascú al seu lloc, amb precisió, amb serenitat, com una màquina ben engreixada.

(...)

Mai no és tan important portar una vida ordenada, exemplar, fins i tot diria que virtuosa, com quan estàs empresonat.

En arribar al camp es veu sorprès per una desagradable olor indefinida, que nosaltres ja sabem que procedia dels forns on s'incineraven les restes dels morts tant a les càmeres de gas com per les condicions del camp:

Al començament, podria dir que em sentia com si fos només un visitant d'aquella presó -cosa que és del tot comprensible a causa dels nostres hàbits enganyosos i, en definitiva, de la natura humana en general, crec. 
(...)
No hi ha cap presoner nou, crec, que al començament no s’estranyi una mica de la nova situació.
(...)

El aquell moment ens vam poder fixar detingudament en l’olor. Em seria difícil de definir-la: era dolçota i enganxifosa. 

Als nouvinguts, també els criden l'atenció les xemeneies, que en principi confonen amb les d'una fàbrica, tot i que aviat descobriran la seva veritable funció:

La xemeneia d’allà davant en realitat no era d’una fàbrica de pells, sinó d’un “crematori”, això és, d’un forn incinerador, com se’ns va explicar.

(...)

Podria afirmar que abans del vespre del primer dia ja m’havia fet, a grans trets i amb més o menys precisió, una idea general de tot plegat

Tampoc a Auschwitz, s'hi està gaire temps, només tres dies i de nou és traslladat, en un viatge infernal amb tren, sense gairebé res per menjar i sense aigua, aquest cop cap a Zeit:

Va ser a Zeitz on vaig entendre que la captivitat també té dies de cada dia, més ben dit, que la veritable captivitat només té dies de cada dia, tots grisos. (...) A qualsevol lloc, fins i tot en un camp de concentració, de bon començament les novetats s’encaren amb bona voluntat. 

(...)

A casa havia llegit que amb el temps i un esforç adequat l’home es podia acostumar a la captivitat. (...) Però en un camp de concentració, segons la meva experiència, no hi havia manera, no oferia cap possibilitat. 

L'autor ens relata les vivències del jove, que de manera, gairebé inexplicable, malgrat els maltractaments, malgrat la gana, malgrat les dures condicions de fred, neu i fang, va sobrevivint, tal com a ell mateix li va succeir, durant poc més d'un any, fins que arriba l'alliberament, no sense passar abans per un internament en una mena d'hospital d'on arriba a creure que no sobreviurà:

Fins i tot em va passar la gana (...) Només una cosa se m’havia tornat més viva: la irritabilitat. 

(...)

Ara vaig conèixer a fons tota mena de cuques. 

(...)

Puc afirmar que, amb el temps, l’home fins i tot es pot acostumar als miracles. 

(...)

Hi havia dues coses que m’amoïnaven una mica. (...) les dues ferides (...) una fressa sorda, a vegades uns sorolls esquinçats que semblaven lladrucs llunyans. 

(...)

Sempre havia pensat que l’expressió “restes mortals” que anteriorment havia sentit sovint, únicament es referia als difunts. En canvi, sense cap mena de dubte jo encara vivia, a dins meu encara cremava allò que en diuen la flama de la vida, tot i que dèbil i vacil·lant; és a dir, allà hi havia el meu cos, aquell cos que coneixia bé, però, d’alguna manera, ja no em sentia dins seu. 

Finalment pot tornar a casa, o al que queda del lloc on va viure els seus primers anys de vida, de la família, dels companys, dels amics... Res no tornarà a ser mai més el mateix:

Vaig tornar a casa més o menys en el mateix període de l’any en què m’havia anat.

(...)

Jo també havia viscut un destí determinat. No era el meu destí, però l’havia viscut. 

(...)

Fins i tot la meva cara em va sorprendre una mica quan la vaig veure per primer cop (...) Hi vaig veure una cara diferent de la que recordava de temps enrere. 

(...)

Em va preguntar què sentia ara, de nou a casa, en veure la ciutat que vaig haver d’abandonar. Li vaig dir: “Odi” (...) “A tothom” , vaig dir.