dissabte, 21 de desembre del 2019

La zona




En Sergei Dovlatov va viure la cruesa i duresa dels camps de concentració russos, i ho va fer, no com a reclús, sinó com a vigilant.
A "La Zona", el llibre que ara m'ocupa, recull les seves experiències, des del seu particular punt de vista:

He decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp.
(...)
En Soljenitsin (Premi Nobel de Literatura al 1970) descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos.
(...)
Quan em vaig fer guarda, estava disposat a veure el reclús com a víctima. I a veure’m a mi com a torturador i assassí. (...) Una setmana més tard, havia deixat córrer aquestes fantasies.
(...)
No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors. 

Segons es recull a la mateixa edició, en Sergei va deixar passar molt temps abans de decidir-se a escriure i ho va fer a partir d'una sèrie de microfilms que en el seu moment va gravar i va aconseguir treure de manera clandestina del camp, i dels quals només una part aconsegueix recuperar:

El seu cicle, tal com ara arriba al lector, patirà un llar procés de maduració i creixement que durarà quasi vint anys.

No defensa en cap moment l'existència dels camps, però el que sí fa sovint és parlar de la introspecció que cadascú fa de la situació. 
No sempre m'ha resultat fàcil seguir el seu discurs, però tampoc no puc opinar ni, sortosament, posar-me en el seu lloc. Hi ha situacions que segur que ens transformen:

L’important és com ens sentim en veure-ho. Perquè cadascú és allò que sent que és.
(...)
Passaven coses esgarrifoses al meu voltant. Els homes es tornaven animals.
(...)
La meva vida conscient ha estat el camí vers el cim de la banalitat.
(...)
Al camp vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre uns quantes veritats, valuoses en la meva banalitat. 
(...)
En circumstàncies crítiques, les persones canvien. Canvien per bé i per mal. (...) Encara més, la consciència humana no ha canviat.

I sí, en definitiva:

Perquè la llibertat és igual de benvolent amb el que és bo i amb el que és dolent.



divendres, 13 de desembre del 2019

Santa Llúcia


Resultat d'imatges per a "santa llúcia""

                                                      Imatge manllevada de carrutxa.cat

Avui és Santa Llúcia, la patrona tradicional de les modistes que la mare, modista, cada any tractava modestament de celebrar. De fet, per gran emprenyament del pare molt intransigent sempre, tot quedava en anar a la Catedral a posar un ciri a la patrona.

Recordo que aleshores, ignoro si encara és així, la imatge estava en una mena de capella al Claustre.

Curiosament la mare, republicana convençuda i incrèdula tradicional, era no obstant molt de posar ciris i fer promeses que acostumaven a concretar-se en posar més ciris.

Personalment tinc una història, senzilla i molt llunyana que, ves per on, cada any en aquest dia em torna a la memòria. Devia tenir uns nou anys, quan un dia anava pel carrer del Carme, tornant de l'escola, sempre per la vorera, quan vaig veure una senyora gran, al que aleshores en dèiem una velleta, que dubtava si creuar o no a l'altre costat.

Pels qui no coneixen aquest carrer de Barcelona, no és pas massa ample i en l'època que comento, tampoc no era massa transitada per cotxes, però tot i això, la senyora vacil·lava. Em vaig acostar per preguntar-li si necessitava ajuda i em va dir que sí, que volia creuar, però que no hi veia i no gosava.
Naturalment la vaig agafar de bracet i vaig creuar amb ella (contravenint les indicacions de casa, ja que no ho tenia permès pels possibles "perills").

Bé, la petita història gairebé acaba aquí, però el record és que la senyora, quan es va trobar a l'altra costat, em va fer un petó i em va dir "Gràcies, que Santa Llúcia et conservi la vista". Podeu comptar que m'ho va dir en castellà, però el desig era el mateix.

I fins aquí. Ves a saber qui era la velleta, ni per què estava al barri. El que em va dir era una advocació molt freqüent,  que fins i tot l'he tornada a escoltar algun cop, però em va impactar i malgrat els anys transcorreguts encara ho conservo en la memòria. Va ser bonic i avui m'ha vagat de compartir.


dilluns, 2 de desembre del 2019

Aprendre a parlar amb les plantes




"Aprendre a parlar amb les plantes" de la Marta Orriols Balaguer, una història encantadora i al mateix temps dura, com sempre que el tema és la mort i a més en una edat massa jove, en aquest cas d'un marit, company... tant és com ho vulguem anomenar. I encara hi ha un element més a afegir; al moment de la mort, ell, en Mauro, acabava de deixar la seva companya, la Paula, perquè s'havia enamorat d'una altra.

Així comença la història, que segueix per dos camins: el record de la relació i la sobtada ruptura, l'accident i la manera d'afrontar-ho tot plegat per part de la persona que es queda, i és que:

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien.
(...)
Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
(...)
El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Ella, la Paula, que treballa amb nounats, tracta sense massa èxit, de refer la seva vida sentimental, alhora que oculta a tothom que en Mauro acabava d'abandonar-la:

Al poble no saben que en Mauro em va deixar unes hores abans de morir. El pare tampoc, tot i que estava al corrent que passàvem una molt mala temporada. 
(...)
Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
(...)
El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com. 
(...)
La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva.

En una de les temptatives de refer la seva vida, apareix en Quim; és clar que en la situació complicada que es troba la Paula, aquest aferrar-se a la  nova coneixença no sembla el millor per la seva tranquil·litat emocional, perquè el record de'n Mauro persisteix i no és fàcil extirpar-lo de seu dia a dia:

En Quim va irrompre a la meva vida amb una força huracanada.
(...)
Que estava divorciat ja m’ho havia dit fa un any, jo no li havia donat detalls de la meva vida i ell no havia preguntat.
(...)
Cada vegada que em toca o em fa un petó i no som dins la bombolla del sexe, alguna cosa grinyola; no em surt tornar-li l’afecte i descobreixo que aquests gestos tampoc no em fan sentir afecte cap a mi mateixa. 
(...)
Desconeixia que per molt que m’hi esforcés i per impecable que fos l’extermini del seu rastre, ell habitaria en llocs inesperats. (...) El seu radi s’estenia per una xarxa resistent decidida a fer-me entendre que va viure quaranta-tres anys, molts dels quals al meu costat, dins aquest espai que havíem anomenat casa.
(...)
No el vull oblidar. Vull deixar de filosofar, estirar-me els cabells, esmicolar un gerro contra el terra, amagar-me sota el coixí, que algú que no sigui el meu pare em digui d’anar a sopar, tornar a viure com abans i esquitxar alguna nit amb el perfum de la coqueteria. (...) recuperar tot el que he deixat enrere. 

I enmig de tot aquest maremàgnum d'emocions, ens trobem amb la quotidianitat absurda dels tràmits burocràtics, fins i tot de la mort:

La comicitat habita fins i tot en el tenebrós món funerari. Com, si no, t’enfrontes a un catàleg d’urnes amb l’opció d’una de biodegradable per als amants de la cistella ecològica?
(...)
Les cendres dividides en grams, bolcades en dues bosses de plàstic. La meva bossa dins una urna biodegradable. (...) L’altra bossa a Montjuïc, dins d’un nínxol. (...) Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat.

En Mauro sabia com conrear un jardí, tenia una cura exquisida per les plantes, les hi parlava, les acaronava, i ara...:

He estat esperant que sonés el timbre i apareguessis rere les fulles verdes d’alguna cosa vegetal. (...) Passaran els anys i jo envelliré, m’encongiré un o dos centímetres, els cabells se’m faran blancs, em sortiran arrugues arreu, i a la foto de la revetlla hi seguirem tots dos per sempre, jo en passat i tu en present. 
(...)
Hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés. 
(...)
Des del llit miro la terrassa desatesa. S’han anat morint totes les plantes. Com t’ho feies Mauro? No n’hi deu haver prou amb regar-les. Hi parlaves. (...) Em llevo, respiro i anoto a la llista: “Aprendre a parlar amb les plantes”.