Aprendre a parlar amb les plantes

"Aprendre a parlar amb les plantes" de la Marta Orriols Balaguer, una història encantadora i al mateix temps dura, com sempre que el tema és la mort i a més en una edat massa jove, en aquest cas d'un marit, company... tant és com ho vulguem anomenar. I encara hi ha un element més a afegir; al moment de la mort, ell, en Mauro, acabava de deixar la seva companya, la Paula, perquè s'havia enamorat d'una altra.

Així comença la història, que segueix per dos camins: el record de la relació i la sobtada ruptura, l'accident i la manera d'afrontar-ho tot plegat per part de la persona que es queda, i és que:

Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien.
(...)

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
(...)

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Ella, la Paula, que treballa amb nounats, tracta sense massa èxit, de refer la seva vida sentimental, alhora que oculta a tothom que en Mauro acabava d'abandonar-la:

Al poble no saben que en Mauro em va deixar unes hores abans de morir. El pare tampoc, tot i que estava al corrent que passàvem una molt mala temporada. 
(...)
Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
(...)

El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com. 
(...)

La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva.

En una de les temptatives de refer la seva vida, apareix en Quim; és clar que en la situació complicada que es troba la Paula, aquest aferrar-se a la  nova coneixença no sembla el millor per la seva tranquil·litat emocional, perquè el record de'n Mauro persisteix i no és fàcil extirpar-lo de seu dia a dia:

En Quim va irrompre a la meva vida amb una força huracanada.
(...)

Que estava divorciat ja m’ho havia dit fa un any, jo no li havia donat detalls de la meva vida i ell no havia preguntat.
(...)

Cada vegada que em toca o em fa un petó i no som dins la bombolla del sexe, alguna cosa grinyola; no em surt tornar-li l’afecte i descobreixo que aquests gestos tampoc no em fan sentir afecte cap a mi mateixa. 
(...)

Desconeixia que per molt que m’hi esforcés i per impecable que fos l’extermini del seu rastre, ell habitaria en llocs inesperats. (...) El seu radi s’estenia per una xarxa resistent decidida a fer-me entendre que va viure quaranta-tres anys, molts dels quals al meu costat, dins aquest espai que havíem anomenat casa.
(...)
No el vull oblidar. Vull deixar de filosofar, estirar-me els cabells, esmicolar un gerro contra el terra, amagar-me sota el coixí, que algú que no sigui el meu pare em digui d’anar a sopar, tornar a viure com abans i esquitxar alguna nit amb el perfum de la coqueteria. (...) recuperar tot el que he deixat enrere. 

I enmig de tot aquest maremàgnum d'emocions, ens trobem amb la quotidianitat absurda dels tràmits burocràtics, fins i tot de la mort:

La comicitat habita fins i tot en el tenebrós món funerari. Com, si no, t’enfrontes a un catàleg d’urnes amb l’opció d’una de biodegradable per als amants de la cistella ecològica?
(...)

Les cendres dividides en grams, bolcades en dues bosses de plàstic. La meva bossa dins una urna biodegradable. (...) L’altra bossa a Montjuïc, dins d’un nínxol. (...) Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat.

En Mauro sabia com conrear un jardí, tenia una cura exquisida per les plantes, les hi parlava, les acaronava, i ara...:

He estat esperant que sonés el timbre i apareguessis rere les fulles verdes d’alguna cosa vegetal. (...) Passaran els anys i jo envelliré, m’encongiré un o dos centímetres, els cabells se’m faran blancs, em sortiran arrugues arreu, i a la foto de la revetlla hi seguirem tots dos per sempre, jo en passat i tu en present. 
(...)
Hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés. 
(...)
Des del llit miro la terrassa desatesa. S’han anat morint totes les plantes. Com t’ho feies Mauro? No n’hi deu haver prou amb regar-les. Hi parlaves. (...) Em llevo, respiro i anoto a la llista: “Aprendre a parlar amb les plantes”.