Començaré aquest comentari gairebé pel que possiblement hauria d'estar al final, però em crema la inquietud per esplaiar-me i és que tot i que la Maria Barbal, és una de les meves escriptores preferides ja que m'encanta la seva manera de narrar, en aquest cas, no m'ha acabat de convèncer.
Potser massa llarg el relat, potser massa repetitiu o potser, massa suposadament autobiogràfic.
Tot i això, no ha estat una lectura avorrida i tractaré de comentar-la sense entrar ja en més consideracions prèvies.
Coneixem el protagonista: L'escriptor, l'Anton Bellart i les seves cabòries, a partir que resulta finalista, en certa manera inesperat, d'un concurs literari de prestigi:
L’intent d’escriure el món, el que coneixia i el
que imaginava, era la seva passió.
(...)
El notable triomf literari, el canvi de vida,
feien que l’Antoni llisqués com si fos un nen de cul al tobogan, i així es
traslladava de l’editorial a una llibreria o, des de la ràdio, al diari on li
pagaven per fer allò que més li agradava.
I molt aviat apareix, la figura de l'editor:
Un temps després del seu triomf com a finalista,
abans de saber que l’Anton tenia una novel·la entre mans, l’editor va
demanar-li de fer la presentació de l’obra d’una autora de la casa.
(...)
Es van donar el telèfon i van quedar que un altre
dia continuarien la conversa.
Mentrestant, la vida quotidiana continua:
Molts anys més tard, l’Anton Bellart es
convenceria que tot allò que deixava inacabat es convertia en llast que, quan
volia avançar, el feia trontollar.
(...)
Ella semblava viure a l’univers de les
embarassades. Ell s’estava al món dels escriptors.
(...)
Va sonar el telèfon. Era l’editor. Estava fora de
sí perquè havia rebut la nota on l’Anton li escrivia que, per salvar el seu
matrimoni, no presentaria la novel·la a cap premi, ni tan sols pensava
publicar-la.
Però les pressions editorials i les vagues promeses acaben fent-se camí en les decisions de l'escriptor:
El dia de la concessió dels premis de la Nit de
Santa Llúcia, l’escriptor havia entrat a l’hotel on se celebrava havent dinat
amb quatre conyacs.
(...)
S’havien assegut a la taula dues persones sobre la
cinquantena, dona i home, i havien saludat. (...) havia de respondre sempre a
la mateixa pregunta: què pensava sobre el fet que, a la seva edat, hagués
obtingut un premi tan important.
(...)
Va arribar divendres al migdia, l’escriptor havia
avançat dos dels articles setmanals. Es va alçar de la seva cadira i des de la
finestra va mirar-se les cases del davant.
I mentre l'editor el pressiona perquè presenti nous escrits, tot aprofitant l'èxit recent, el problemes familiars s'acarnissen amb l'escriptor:
Des que el seu pare s’havia posat malalt i
l’Alicia l’havia abandonat, l’escriptor trobava que, ni de pensament, ningú no
li portava la contrària.
(...)
Dels propòsits de canvi profund que s’havia fet uns mesos abans tan sols en complia un: vivia sol.
(...)
Pensar en el temps que anava deixant enrere li produïa perplexitat. Més que decidir ell mateix la vida que volia dur, era la vida qui li marcava els canvis importants.
(...)
L’escriptor estava ocupat com no hi havia estat en tota la vida.
Però, de cop i volta, un canvi substancial, La Francina, una escriptora sense massa fortuna fins el moment, de manera inesperada (o no) es posa "de moda" i comença a vendre els seus escrits:
De vegades sembla que, de forma sobtada, allò que
ha estat esborradís o ocult durant anys es defineix d’un dia per l’altre, d’un
moment a l’altre, com si fos per art de màgia. En un temps no gaire llarg,
l’Alicia li va enviar els papers de la separació, la mare i el Ferran van veure
clar de vendre la fàbrica, encara que fos a la baixa, i la Francina es va
convertir en l’escriptora de moda.
I és clar, ara la pressió s'acarnissa amb l'escriptor:
Dels propòsits de canvi profund que s’havia fet
uns mesos abans tan sols en complia un: vivia sol.
(...)
Pensar en el temps que anava deixant enrere li
produïa perplexitat. Més que decidir ell mateix la vida que volia dur, era la
vida qui li marcava els canvis importants.
(...)
L’escriptor va passar d’una organització de
l’horari bastant relaxada, (...) a unes hores obligatòries de dedicació a la
novel·la.
I la història segueix i segueix, enredant-se, embolicant-se, sempre sobre el mateix tema que a mi no m'ha acabat d'interessar en absolut:
Quan l’escriptor tenia la segona novel·la
avançada, van passar per un canal televisiu la sèrie basada en la primera,
“Peripècia”, i de nou el seu nom es va engreixar als mitjans.
(...)
Sempre hi ha alguna crisi que pot fer-se càrrec de
la falta d’èxit d’un llibre.
(...)
Fos com fos, cada part estava moderadament
conformada amb els resultats, però l’autor notava que s’havia desinflat
l’eufòria produïda durant les temporades de fama, i que s’havia moderat el
desig de la seva presència en tant que actor dels variats papers d’orador.
I faig un salt i m'adreço al final, on trobem a l'escriptor pràcticament fracassat, sense haver assimilat ben bé el perquè del seu triomf espectacular i esforçant-se per seguir no se sap ben bé on ni com:
No podia continuar atordint-se en el dia a dia,
els diaris, les trucades, la superficialitat de les coses
(...)
Calia
imposar-se un silenci per saber-ho, resistir-lo com havien fet altres persones.
(...)
De vegades, el cap li bull i, fins en alguns moments, li sembla a punt d’explotar
I què en sabem de l'editor?:
Jugava amb avantatge, ell. Com si sabés que
l’escriptor aniria a raure als seus peus, tal com havia passat.
I malgrat hi ha un canvi d'editorial, tampoc no l'ajuda a millorar res en la vida de l'escriptor:
L’Anton pensa en l’editorial que li agradaria. No
vol repetir amb la darrera. (...) Pensa l’escriptor que, així com abans les
dones escrivien amb pseudònim masculí, per què no intentar-ho ell amb un de
femení?
(...)
La presentació de la novel·la havia de tenir lloc
en una gran llibreria del centre de Barcelona.
(...)
Havia de firmar uns contractes amb editorials
estrangeres. (...) L’editora esperava tenir tota la documentació quan es
veurien.
I el final:
Volia escriure, tenia un projecte que prenia base
en la culpa per no haver-se entès amb el
pare. Però s’havia trobat amb una culpa més feridora. (...) L’apassionava
escriure, però sabia que fer d’escriptor era una trampa que ell mateix es
posava i que li permetia ampliar la seva pobra vida quotidiana amb ficció.
(...)
Sentia que cada una de les seves obres ja eren
passat, i la darrera, la que estava present dins seu, ni tan sols duia el seu
nom.
(...)
Ara estava segur que, si continuava la seva faceta
d’escriptor, deslligar el seu nom de la seva obra era un error però tenia una
part bona. (...) El seu futur com a escriptor era un interrogant per a ell.
Peripècies
Maria Barbal
397 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada