dilluns, 27 de juliol de 2015

DONES D'AIGUA, HÒMENS DE FANG



No coneixia aquest autor, ni mai n'havia sentit parlar, però el títol em va cridar de seguida l'atenció i és que potser no hi creiem en les dones d'aigua, però com diuen a Galícia de les meigas "haberlas, haylas".

En Toni Cucarella ha confegit una història que partint d'una base un punt fantasiosa ens aboca a la crua realitat de la guerra i la post guerra amb els abusos i les revenges dels vencedors.

En principi, m'ha resultat especialment curiós anar esbrinant algunes expressions donat que està escrita en valencià, però a mesura que avançava en la lectura aquesta petita dificultat ha deixat de fer-se evident.

Tot i que la seva mare també havia estat una dona d'aigua, la principal protagonista femenina és l'Aurora, una dóna d'aigua, amb uns bells ulls verds, que es presenta així:

Sé qui sóc i de quin món provinc, però he escollit, per voluntat pròpia, regir-me per una llei distinta. Sóc Aurora i dona d’aigua, però vaig renegar de la meva naturalesa per despit, per orgull. 
(...) 
En aquell moment, quan vaig sentir per primera vegada aquell esperat regalim de sang entre les cames, vaig ser plenament conscient de la meua naturalesa. Com una revelació, com havia dit la mare. Jo, Aurora, dona d’aigua... 

I en contraposició a la bella Aurora, trobem en Miserachs, un nom que ja ens aporta una primera pista del seu tarannà fatxenda i miserable.

Miserachs apareixia per casa nostra quan li venia de gust, d’improvís, ara sempre sol, abillat amb el seu sinistre uniforme de falangista i fatxendant amb les pistoles.

Però tot plegat arribarà més tard, al principi la història ens parla d'una família de vida senzilla i treballadora, amb l'única amenaça latent del riu que sembla cridar la mare, reclamar-la per ella perquè un dia havia decidit de casar-se amb un home i renunciar així a la seva condició:

També foren feliços per a mi aquells dies a Xàtiva, abans de la guerra. Quan encara l’amenaça de les aigües era un temor que la mare percebia en l’aire com una mala olor de lluny, però acostant-se. 
(...)
Ho vaig entendre temps després, és clar: les aigües havien decidit de començar a passar comptes amb la mare, i l’avisaven que volien cobrar deutes. 

Però aquella vida aviat donaria un tomb, l'arribada de la guerra, com sempre i a arreu ho esgarria i embruteix tot:

La mare murmurava amb preocupació que després de la guerra no vindria la pau, sinó la revenja. “Ai dels vençuts" se’n planyia. 
(...)
S’esgolava la por per les xiumeneres, s’esmunyia pels panys de les portes, pels badalls dels batents de les finestres... Respiràvem por, per la boca i pel nas. Paràvem taula per menjar a bocí ple platerades de por. Platerades a caramull de por. I qui no tinga, que espere. 

Les desgràcies van arribant una rere l'altre, un germà mor en un bombardeig, el pare ha de fugir de casa i restar amagat, la mare es queda prenyada a raó de les trobades clandestines amb el seu marit... i sobretot, en Miserachs, que un cop acabada la contesa segueix assetjant les dones, en part atret per la seva bellesa i en part perquè vol trobar el fugitiu: 

Ai, dels vençuts!, ja ho presagiava la mare. Perquè no havia arribat la pau, sinó l’hora de passar comptes. A pesar que l’evangeli dels vencedors deia que era d’obligació perdonar els enemics, no practicaren gens aquell perdó per imposició divina que predicaven, sinó la humana revenja. No mostraren, com sermonejaven els seus capellans, cap d’amor ni compassió pel proïsme, sinó l’odi més animal, més brutal, més infernal. 
(...)
Tota sola davant Miserachs, aquell monstre que el pare i la mare havien presagiat que un dia vindria, sentia que havia acaparat tota la por de món, però vaig intentar que no traspuara pell enfora. 
(...)
Si Miserachs rondava per casa amb aquell aire de perdonavides era perquè el pare encara era viu i ell no sabia on parava. 

La mare tracta en va d'amagar el seu embaràs, el miserable i lasciu falangista en vol treure profit i vol bescanviar la vida del nadó amb la del espòs i l'espòs cedeix, però tampoc així se sent sadollat el miserable, i fugen, pensen fugir ben lluny, però el part es presenta i tot es precipita. I l'Aurora, es refugia en l'aigua i l'aigua les protegeix....

dissabte, 25 de juliol de 2015

Com una pedra

La Conxa, protagonista del relat, es defineix com una pedra en una tartera, sempre a remolc del que els demés van decidint per ella: Primer els pares que l'envien a viure amb els seus oncles, més tard el marit i fins i tot els fills. Ella es va deixant endur d'aquí cap allà sempre sense protestar, sempre tractant de no molestar.

Potser creiem que una pedra no és gran cosa, però forma part de la raó de ser de la mateixa tartera. La poden moure, trepitjar i fins i tot menysprear, però segurament seguirà rodolant d'aquí cap allà, acomodant-se a les circumstàncies, i mentre va rebent totes les agressions ens deixarà constància que la senzillesa també ens ajuda a mantenir-nos ferms.

Maria Barbal va escriure aquest deliciós i dur relat el 1985 que va situar l'any 1931 i que transcorre al llarg d'aquests primers anys abans de l'esclat de la guerra fins un temps després de finalitzada.

Coneixem la Conxa, molt jove, gairebé una nena:

Així doncs, a tretze anys, amb el mocador de farcell al braç, a banda i banda el pare i la Maria, vaig deixar família, casa, poble [L’Ermita] i muntanya. [Per anar a Pallarès]

I a pagès, a casa els oncles, tot i que és molt ben acollida i amb el temps tractada per tothom com la pubilla de la casa, no deixa de ser una minyona.

La Conxa, no sortirà mai del poble d'acollida, fins que els esdeveniments de la guerra la hi obliguen, a Pallarès coneixerà el que serà el seu marit, tindrà els fills, i seguirà treballant, a diferència del marit, que manifesta una forta consciència de classe, ella mai no acabarà de saber la diferència ni abans ni un cop proclamada la República, només la Guerra Civil li suposarà un canvi brutal en la seva vida:

Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare. 

La Conxa sempre va ser una dona devota, anava a missa i tot i no entendre mai gaire res, tractava de seguir amb atenció les prèdiques del mossen:

Durava més el sermó que la missa; semblava que l’home buscava d’esbravar-se i prou, perquè ni punt de lligam amb l’evangeli del dia. 

I amb l'esclat de la Guerra i la victòria dels rebels tot es precipita, se li enduen el marit i mai més no tornarà a saber-ne res d'ell tret que el més segur és que ha estat mort mentre que ella i les dues filles més grans són detingudes i conduïdes fora del poble, sense que arribi a saber per què:

Ens deien “rojos”; [A la Noguera] també havien matat homes d’aquell poble i molts d’altres havien passat a França. Fins famílies enteres, deien. 
(...)
S’esforçaven a fer-nos creure dolents, repetien la mateixa cançó i jo temia per les meves filles. [A Montsant]

Filament coneixerà Barcelona on amb el seu fill i la seva jove malaltissa, es traslladen a viure i on es fan càrrec d'una porteria. Ella, com de costum s'hi avé sense cap entusiasme ni resistència:

Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri. 

Tot plegat una vida com tantes d'altres: senzilla, humil, un tant resignada i marcada profundament per la Guerra, la maleïda Guerra que tot ho va esgarriar:

Perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt. I jo estava descalça amb els meus fills sense res més que els ulls oberts. 

dilluns, 13 de juliol de 2015

Amb el vostre permís

Queda prohibido


Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber qué hacer,
tener miedo a tus recuerdos

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus dudas y mal humor.

Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
no creer en Dios y hacer tu destino,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,
olvidar sus ojos, su risa, todo,
porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,
dejar de dar las gracias a Dios por tu vida,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da,
también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
                                                           Pablo Neruda o Alfredo Cuervo Barrero?




dissabte, 11 de juliol de 2015

El bigoti

Tot comença amb el que sembla una anècdota intranscendent o fins i tot divertida. Al cap i a la fi, afaitar-se el bigoti no pot tenir més conseqüències que trobar-se diferent durant uns quants dies i suportar les mirades i els comentaris burletes o de sorpresa de parents, amics i coneguts, res que no es pugui resoldre deixant-lo créixer un altre cop.

El protagonista, "ell", mentre es relaxa a la banyera  es planteja afaitar-se el bigoti que du des de fa molts anys i així li ho comenta gairebé distretament a la seva esposa, l'Agnès, que des de la sala, amb el mateix to desimbolt li torna resposta. 

És prou conegut que durant molts anys les dones podíem canviar sovint el nostre aspecte, tallant-nos o tenyint-nos els cabells, mentre que els homes acostumaven a utilitzar aquesta apèndix capil·lar quan volien aconseguir el mateix efecte.

Gairebé es tracta d'una criaturada, justament aquest vespre que tenen previst sopar amb una parella amiga, però la pretesa facècia no donarà els resultats previstos i així ens endinsarem en una història delirant al voltant del que es va esdevenint en relació amb la confiança, les pors, la bogeria...

Sense que suposi que el relat tingui una estructura circular, comença i acaba pràcticament amb la mateixa escena: El protagonista al bany, maquineta o navalla en mà es planteja eliminar el bigoti, tot i que les conseqüències no seran les mateixes ni de bon tros. 

D'alguna manera, aquest relat manté una certa intriga i planteja un final inesperat, en la línia de "Una semana en la nieve" que ja vaig comentar aquí mateix.

Des de que decideix afaitar-se el bigoti, fins a la resolució de tot plegat, passen molts pocs dies, potser una setmana, en el transcurs de la qual, el protagonista va teixint i desteixint una multiplicitat d'hipòtesis sense arribar mai a cap conclusió concreta:

Quines hipòtesis havia examinat, de fet? Primer, que ell era boig. I, de fet, encara que les aparences li anessin en contra, sabia perfectament que no. (...) segona hipòtesi: l’Agnès [La seva esposa] era boja. Impossible, els altres no li haurien seguit el joc. (...) Tercera possibilitat: l’Agnès feia una broma, en feia un gra massa i s’havia assegurat la complicitat dels altres. Mateixa objecció, li haurien fet parar el carro un cop haguessin vist que anava pel pedregar. (...) Quedava una quarta opció, que fins aleshores no havia tingut en compte. I era que tot plegat fos alguna cosa de molt mal gust, però no cap broma, una cosa molt més greu que havia de poder contemplar francament, almenys a tall d’hipòtesi: un pla dirigit contra ell amb la idea de fer-lo parar boig, d’empenye’l al suïcidi o tancar-lo en una cel·la de parets encoixinades. 
(...)
Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, tot i que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la societat una desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. 


'El bigoti' va arribar a la gran pantalla com 'La moustache',
una pel·lícula dirigida per Emmanuel Carrère

dijous, 9 de juliol de 2015

EL QUE MOU EL MÓN

Kirmen Uribe, comença aquest relat situant-nos: 

Després del bombardeig de Gernika, el lehendakari José Antonio Aguirre va prendre la decisió de mirar de garantir la seguretat dels infants. Entre el maig i el juny de l’any 1937, 19.000 nens van sortir del port de Bilbao per anar a diversos països europeus. 

Però ben aviat veurem que el veritable protagonista de la història és en Robert Mussche, un jove escriptor i periodista belga d'origen humil que va ser empresonat i confinat  entre el 1938 i el 1945, al Camp de Neuengamme  quan pertanyia a la resistència contra els nazis. El seu número era el 45035. Va morir als 33 anys el 3 de maig de 1945, en el bombardeig a la badia de Lübeck, al mar Bàltic, on dels 7.300 presoners que hi havia entre els vaixells Cap Arcona i Thielbeck, només en van sobreviure 366. 

En Robert va acollir una de les petites exiliades basques, i tot fa pensar que aquest fet va tenir una gran influència en la seva vida. La petita, Carmen, nom que uns anys després posaria a la seva filla en record seu, hi va restar un temps amb la família Mussche, però un cop Bilbao va caure a mans dels rebels, aquests van reclamar el retorn dels nens, i malgrat que la majoria d'ells havia perdut totes les referències amb la seva terra natal i fins i tot s'havien quedat orfes, van ser forçats a retornar. En el cas de la Carmen, en Robert mai més no en va saber res d'ella.

Just després de la caiguda de Bilbao, van començar les gestions davant les noves autoritats per al retorn dels nens. (...) El retorn d’alguns va ser ple de pena: a la seva terra, no els esperava res més que la fam de la postguerra. 

Robert, als 26 anys, va viure en primera persona el bombardeig de Granollers des de la Fonda Europa, on estava allotjat mentre treballava com a corresponsal de guerra, la qual cosa el va afectar profundament:

Granollers, 31 de maig de 1938. En Robert fa només dos dies que ha arribat.(...) I ara, a Granollers, davant de l’atac més greu que s’hagi fet contra la població civil (...) 224 morts i 161 ferits en un sol minut. Maleïts siguin els avions. Algú haurà de respondre per aquells crims.

Kirmen posa en boca del seu protagonista, Robert unes reflexions dures, però sens cap mena de dubte del tot certes:

En una guerra, tot allò que consideràvem inamovible, la casa, la família, la feina, tot es trasbalsa. No hi ha res que sigui fix, i això porta les persones a comportar-se d’una altra manera. Les coses es viuen d’una manera molt més intensa; l’amor, és clar, i el mateix sexe. En temps de guerra, les relacions són molt més vives. Ningú no pot saber si no serà mort l’endemà. 


 Robert Mussche


En Robert ho va donar tot per un món millor, per acabar amb els nazis. I era aquesta gent la que feia falta aleshores. Potser a la guerra van morir els millors, els de més bon cor. 

dimarts, 7 de juliol de 2015

L'Origen

Thomas Bernhard va decidir escriure la seva autobiografia i ho va fer en cinc entregues de les quals, L'origen, tal com el seu títol ens indica és la primera part d'una vida curta, però viscuda de manera intensa, dura i molts cops complicada.

Al 1987, en una entrevista s'expressava de manera contundent, que ens pot ajudar a conèixer-lo una mica millor.

El relat està confegit en dues parts, a mode de diàleg interior, però amb les constants derives i repeticions com les que possiblement ens aboquem quan reflexionem en silenci, amb oracions llarguíssimes i sense cap punt i apart, en una mena de discurs a voltes paranoic, que fan que de vegades en perdis el sentit del que està contant.

Quasi sempre aconsegueixo amagar el veritable estat interior amb un estat que es mostra en l’exterior i que no dóna cap mena d’informació sobre el meu veritable estat interior, aquesta capacitat és un gran alleujament. 
(...)
No podem tenir pors, encara que correm el risc de ser presos per bojos, de dir que els nostres procreadors en tant que pares van cometre el crim de la procreació a tall de crim de la realització de la desgràcia premeditada de la nostra naturalesa i, en comú amb tots els altres, el crim de la realització de la desgràcia premeditada de la nostra naturalesa. 

D'una manera, fosca i un tant depriment, en la primera part [Grünkranz] ens relata el seu pas per l'internat on els seus avis, que se'n van fer càrrec de la seva educació, van decidir ingressar-lo no pas com un castic, sinó per tal de procurar-li la millor formació. Però ens trobem en una de les pitjors èpoques del nazisme a Salzburg i l'escola no és pas aliena als seus brutals mètodes:

L’internat, per al nouvingut, és una refinada presó ordida contra ell i, per tant, contra la seva existència, construïda roïnament contra el seu esperit, en la qual el director (Grünkranz) i els seus ajudants (vigilants) ho dominen tot i tothom i en el qual només hi és permès l’obediència absoluta, i per tant, la subordinació absoluta dels interns, o sigui dels dèbils als forts. 
(...)
Però pensar ni tan sols a fugir hauria estat absurd quan l’única possibilitat de fugir es trobava en el suïcidi.(...) un pla d’ensenyament sàdic-feixista-estatal, que era el sistema d’ensenyament dominador de l’estat, segons les regles vigents en la gran Alemanya de l’art d’educar les persones. 

Aquest nefast internat, acabarà caient, víctima d'un bombardeig, però tot i això no acabaran les desgràcies del jove Thomas, ja que l'única alternativa possible és un institut catòlic regentat per capellans, on només va canviar el nom no pas els mètodes repressius amb els alumnes i és en aquest punt que entrem a la segona part del relat [L'oncle Franz]:

I en principi per a mi només es diferenciava en el canvi del retrat de Hitler per la creu de Crist i en el canvi de Grünkranz per l’oncle Franz. 
(...)
La concordança gairebé completa entre els mètodes de càstig del règim nacionalsocialista a l’internat i del catòlic, jo l’havia pogut comprovar, aquí, a l’internat catòlic, hi havia altra vegada, encara que sota un altre nom i no amb botes d’oficial o de les SA, sinó amb uns d’aquells botins negres del clericat (...) i amb sotana negra. 
(...)
Aviat vaig concebre l’institut com res més que una mortificació, de la qual encara no podia escapar-me’n, que per tant hauria de sofrir encara durant un bon temps, (...) aviat vaig considerar l’escola instintivament com allò que avui dia, amb l’enteniment clar, és per a mi, una institució d’aniquilament de la intel·ligència. 

I acaba aquest primer episodi de les memòries de'n Thomas, amb un petit avançament del que serà la seva vida a partir d'aleshores i que s'anirà desenvolupant en el segon volum:

Al final del quaranta-sis els meus avis i la meva mare i el meu tutor amb els nens, de sobte, de la nit al dia, com que volien ser austríacs i no alemanys, i van respondre amb el seu retorn a Àustria, o sigui Salzburg, a l’ultimàtum de les autoritats alemanyes de, o adoptar la nacionalitat alemanya de la nit al dia o igualment de la nit al dia tornar cap a Àustria, van tornar a Salzburg. 




dilluns, 6 de juliol de 2015

ALABARDAS


Sóc una seguidora fervent de'n Saramago i malgrat que mai no he cregut en les publicacions d'obres pòstumes i/o inconcluses donat que em semblen una manera dels hereus de voler esprémer una mica més el negoci, aquest cop la curiositat ha pogut més que els meus principis i encara que sense massa entusiasme he llegit aquesta obreta o per ser més precisa el que s'insinua que podia arribar a ser.

En el cas de ALABARDAS i segons sembla el que el mateix autor va apuntar, el tema principal eren les indústries armamentistes i els interessos que s'hi mouen, fins el punt que tret de comptades excepcions mai no s'ha fet una vaga. Així mateix, ens revela que la inspiració li va venir donada a raó d'una antiga notícia en què es va comentar que alguna de les bombes que van caure sobre Barcelona al llarg de la Guerra Civil, no va esclatar i al seu interior s'hi va trobar una nota on el muntador s'hi adheria a la lluita dels republicans i havia decidit boicotejar tots els explosius que passaven per les seves mans.

Los episodios de sabotajes de armamento vinculados a mensajes de ánimo destinados a las filas republicanas no son desconocidos en las pàgines de la literatura espanyola ni en periódicos de la época. 

Aquest episodi havia estat molt comentat a casa meva, però jo l'escoltava tot creient que es tractava d'una de tantes històries fantasioses que es contaven referent a les resistències anti feixistes i tot i que la trobava romàntica mai no li vaig donar cap credibilitat. Val a dir que encara avui tinc els meus dubtes al respecte.

El que sempre he admirat més en Saramago és tant o més que les seves històries, el retrat que en fa dels personatges.

En aquest cas, ens presenta l'Artur Paz Semedo, un homenet apassionat per tot el que representa l'armament i els diferents components, però insignificant i fins a cert punt anodí, el qual no veía como colegas o compañeros a las personas que con él trabajaban, sino como subordinados, que empès per la seva ex dona, pacifista i amb un fort caràcter dominant, s'embolica en una investigació en la seva empresa que no sabem fins on el conduirà perquè només tenim els tres primers capítols.

En el decurs de la seva investigació, l'Artur, es comença a plantejar algunes preguntes, que el portaran a qüestionar els interessos que s'hi amaguen al darrere de la producció d'armament:

Todos los paises, sean como sean, capitalistes, comunistes o fascistas, fabricant, venden, compran armas y no es extraño que las usen contra sus propios naturales. 
(...)
Aunque tenga que reconocer que me gustan las armas, prefiero, como todo el mundo, que no haya guerras, Todo el mundo es mucho decir [Li respon el seu Cap] por lo menos los generales no estarían de acuerdo con usted(...) Las direcciones de las fábricas de armas, tampoco. 

L'home, amb gran sorpresa de la seva ex dona, comença a sentir-se important i en certa mesura realitzat en veure que els seus caps, per unes enrevessades raons que ell mai no arriba a conèixer, recolzen el seu estudi:

Por primera vez en su vida alguien, no una persona cualquiera, sino el propio consejero delegado, le había reconocido, no solo el derecho, sino la obligación estricta de ser libre en su Trabajo, y, por extensión lògica, en cualquier situación de la vida. 

Els habituals lectors de Saramago, segurament reconeixeran molts trets comuns del protagonista amb el de "Todos los nombres", només que, és clar, aquest cop ens quedem sense saber el veritable desenllaç que s'havia previst per aquesta història i pel desenvolupament de la personalitat d'aquest personatge i també del de la seva ex esposa, que pel poc que hi ha escrit, s'endevina que podien donar molt de joc.

dissabte, 4 de juliol de 2015

MONTSERRAT



És ben conegut que Montserrat és pels catalans una muntanya que sens dubte té quelcom de màgica.De fet, si ho pensem bé moltes muntanyes exerceixen aquesta fascinació amb la gent de l'entorn, penso ara mateix en l'influx de La Mola pels habitants de Sabadell o Terrassa, cosa que pels que no hi vam néixer no té la mateixa influència, però bé, avui vull parlar de Montserrat.

He estat un cap de setmana a Montserrat, no és pas el primer cop que ho faig, hi he estat diversos cops i per diferents mitjans: he pujat caminant, amb cotxe, cremallera, aeri... i també per diferents motius, sola o acompanyada, de visita d'un dia o per una estada més o menys llarga, per voltar pels camins o per descansar.

Aquest cop, com he dit, ha estat una estada breu i sense cap més motiu que gaudir del paisatge i la tranquil·litat que s'hi respira, ja que malgrat la gran afluència de visitants, al cap vespre tot queda solitari i silenciós.





Un però: Ja sé que els preus en aquests tipus de llocs que han acabat convertint-se en turístics acostuma a ser elevat, però aquest cop m'ha semblat excessiu, i no parlo de les botigues de records o del servei de restauració, sinó de qualsevol producte que considero bàsic com pot ser el pa o l'aigua.

Han desaparegut les parades de les "pageses" que acostumaven a instal·lar-se pels matins a la plaça  i on s'hi podien trobar els magnífics tomàquets i també el mató, i en canvi hi ha una mena de fira permanent de productes que es consideren "típics" com pot ser el mató i tots els derivats de formatge que ens puguem imaginar adreçada, com es pot suposar, als turistes.

Deixant a banda el tema dels preus, hi va haver una altra cosa que em va cridar l'atenció i que mai no havia vist, i és que el mateix divendres que vaig arribar, al vespre, vaig poder observar com un grup de persones es fotografiaven descalços sobre la pedra circular que s'hi troba a l'entrada del Monestir mentre alçaven els braços cap al cel en el que semblava una mena de pregària.


Però no va ser aquest l'únic cop que vaig veure aquest sorprenent comportament, sinó que l'endemà, dissabte, també cap el vespre, un altre grup aquest més nombrós també es descalçaven al temps que alçaven per sobre els seus caps un nadó, mentre ells s'abraçaven i dirigien les mirades cap al cel en el que em va semblar una mena de cerimònia de presentació de l'infant, mentre alguns acompanyants fotografiaven l'escena, que val a dir molts curiosos ens miraven.

No vaig estimar oportú fer cap fotografia perquè podia semblar una intromissió, però val a dir que em va cridar poderosament l'atenció i tot i que he cercat informació al respecte per la xarxa només n'he trobat alguna massa confusa que parla d'adoració als saturnals, i que no m'ha convençut gens.

I acabo no sense complir amb un dels rituals més comuns dels qui s'adrecen al Monestir, fidels o no tant: