Tot un caràcter o una mare castradora?

Si m'ho permeteu, faré un exercici de memòria purament personal: La meva mare tenia molt caràcter, era forta, dura, intel·ligent, independent i molt lluitadora. Tot això i alguna cosa més que no he destacat, formaven part de la seva personalitat, però res a veure amb la mare que ens descriu l'autora, perquè tenir tot un caràcter, no té res a veure amb voler-ho imposar a ningú, i més concretament als fills.

Perquè els fills els parim, és clar, però no són de la nostra propietat. Cadascun d'ells (o elles que no s'ofenguin les feministes) és únic i irrepetible, els podem aconsellar, ajudar sempre, patir amb i per ells, però imposar-los res és un error.

I després d'aquesta llarga reflexió, entro a comentar la novel·la escrita per la Imma Monsó

La Júlia és una dona amb un fort caràcter, que té dues filles, una de les quals, la petita, encara viu amb ella. Separada, a raó d'una història confosa, que coneixem només a partir del seu punt de vista, intenta imposar els seus gustos i aspiracions a la filla, que és la que ens explica la història, i a la que, segons el meu parer, té completament anul·lada i insegura.

I el principi va ser l'episodi amb el marit que ha transcendit degudament manipulat a les filles:

El nostre pare, el va absentar de casa (la mare) just quan jo acabava de néixer. La meva germana tenia sis anys i era al llit amb febre. Jo era encara en una incubadora, a l’hospital.

(...)

Dels motius pels quals allò havia passat era impossible treure’n una conclusió coherent.

I a la mare, com la descriu?:

La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre.
(...)

Així, fins i tot quan aconseguia evitar una cosa que havia temut fer, s’esgarrifava mentre no la feia tot pensant com se sentiria si estigués fent-la.
(...)

Sense treva es defensava dels afectes com si suposessin alguna mena de perill,  i de seguida trobava la manera d’emetre algun judici esmolat cap a tal o tal persona, com per conjurar aquest perill.
(...)

Pertanyia a aquesta mena de persones que sempre fan la impressió d’estar a punt d’aixecar-se si estan assegudes, a punt de marxar si estan dretes, a punt de tornar si han marxat, a punt de marxar si acaben de tornar. 
(...)
Al damunt de ser ella qui ofenia, s’indignava després d’haver-ho fet. 

També coneixem quelcom de la seva relació amb la germana gran i sens dubte més independent, menys "castrada" per la mare:

La meva germana reconeixia que la mamà, amb les seves nombroses perspectives sobre cada afer, amb la seva manera de defensar cadascuna de les facetes del prisma, ens donava una visió summament rica de la realitat. 

(...)

Amb la meva germana, segurament a causa de la distància i també perquè sempre havíem estat tan diferents, se’ns feia cada cop més difícil començar a parlar.
(...)

La meva germana era d’aquesta mena de persones immunes als encanteris, per bé i per mal; potser massa acostumada a veure només el cantó ordinari de la vida. 

I contràriament als desigs de la mare, que pretenia que havia de ser superdotada, la nostra protagonista (amb el permís de la mare), decideix preparar oposicions:

No era motiu de celebració que jo preparés les meves oposicions (que eren a interventor-tresorer de l’Administració local). (...) I tampoc no era motiu de celebració que la meva germana li hagués donat néts. 
(...)
En el període anterior a la tria de carrera, la mamà havia opinat que les dues úniques coses per les quals em decantava llavors, la microbiologia i les Belles Arts, eren, respectivament, un focus sèptic i una pèrdua de temps. (...) Era molt maniàtica. 

I així, gairebé sense ni adonar-se'n va entrant en un estat depressiu i depenent de la mare, que al seu torn va perdent interès per la filla i, un cop jubilada, emprèn una nova vida amb noves coneixences.
Així les coses, és la filla qui se sent abandonada i, la feina de tants anys tractant d'anular-la té el seu fruit i quan és la mare qui decideix desempallegar-se d'una filla que, segons ella comença a fer-li nosa, se sent desemparada i ha de marxar de casa i cercar la manera de començar a viure la seva pròpia vida:

Els meus amics van deixar d’insistir. Ara ja no sortia, ni amb ells ni tampoc sola. M’aclaparava baixar a la ciutat.
(...)

De tant en tant, provava de fer un esforç per sortir d’aquest estat lamentable. (...) ¿L’amor? T’has d’esforçar un munt per arribar sempre al mateix lloc. ¿La maternitat? De totes les coses absurdes que veia al meu voltant, aquesta em semblava la més absurda de totes.

Tot i que el desenvolupant de la història fa pensar que aquest relat tindrà un final dramàtic, sembla que l'autora ha volgut ser compassiva i, malgrat que no relataré el final, s'albira un bri d'esperança.

I acabo, diria que no pot ser d'altra manera, amb un parell de referències que la protagonista li dedica a la mare:

Tenia un front llis i una llum tan intensa a la mirada que, fins i tot quan enfocaves la part superior de la cella, te n’arribava algun raig indefugible, tenia un cos exuberant i un caminar àgil i elegant. 

(...)

D’ella ho envejava gairebé tot. La vida que duia. Les amistats, les sortides, la pintura. La seva edat (que continuava sent un misteri però que podríem qualificar, sense por d’equivocar-nos, de relativament avançada), perquè començava a saber viure les hores com si fossin les últimes. 

La muerte del comendador

Ho confesso, he reincidit: He escoltat i llegit diferents crítiques de "La muerte del comendador" de'n  Haruki Murakami i malgrat que havia decidit no tornar-lo a llegir, no m'he pogut resistir i, sabeu què? no m'ha decebut en absolut. M'he tornat a enganxar al seu relat atípic, màgic  i misteriós. Almenys a aquesta primera part i esperant amb delit els propers dies per fer-me amb la segona.

No ens podem deixar enganyar per l'autor quan en boca del protagonista ens diu...

Voy a esforzarme para poder contarlo todo de una manera lógica y sistemática dentro de mis posibilidades.

Perquè, alerta!:

Muchas veces perdemos la noción de dónde está el límite entre la realidad y la irrealidad. 

Però, aniré a parts: El protagonista és un pintor que després d'una crisi i separació matrimonial, es retira a viure en una casa aïllada que un amic li facilita. Es troba en una situació personal i professional en què s'ho està qüestionant tot de nou i viure en un retir forçat, però triat, el sedueix:

Tenía treinta y seis años. No andaba lejos de los cuarenta. Antes de cumplirlos, debía hacerme un nombre como pintor. Era una obsesión que me acompañaba a todas horas.

(...)
Yo no era más que un pintor pobre sin nombre. Mi mujer me había abandonado después de seis años de vida en común. No tenia buena relación con mis padres, no tenia casa propia, tampoco nada que pudiese considerar bienes materiales, y en aquel momento vivía de forma provisional en la casa del padre de un amigo.
(...)

Desde que vivía solo en aquel lugar, me sentía cada vez más atraído y había crecido mi sensibilidad por las maravillas de la naturaleza.

Jo no sóc en absolut cap entesa en pintura, però val a dir, que la seva tècnica per pintar retrats és, si més no, curiosa:

Nunca usé al retratado como modelo. Recibía el encargo y lo primero que hacía era mantener una entrevista personal con el cliente. (…) Al final les pedía cinco o seis fotos que les gustasen, fotos normales de su vida diaria. A veces, no siempre, usaba una pequeña cámara para tomar fotos yo mismo de distintos ángulos de su cara. Nada más.

En la seva nova vivenda, i no oblidem que també es tracta d'un nou estil de vida, coneix al seu veí més proper, que ja ha albirat algun cop des de casa seva; un home atractiu i misteriós el qual, després d'encarregar-li un retrat seu en el que li dona llibertat absoluta per cercar l'estil que més s'estimi i pel qual li paga una gens menyspreable quantitat de diners, li fa un nou i encara més estrany i peculiar encàrrec: Pintar el retrat d'una nena de la qual en Menshili, el veí, assegura que és la seva filla nascuda a raó d'un relació extramatrimonial i fins el moment, no reconeguda:

De vez en cuando veía a alguien en la parte de la terraza orientada hacia mi casa (me recordaba a la cubierta de un barco). Solía suceder al atardecer, pero no tenía claro si se trataba de un hombre o de una mujer. Solo alcanzaba a ver una silueta en la distancia, iluminada por la espalda. Por sus movimientos, supuse que se trataba de un hombre. Siempre estaba solo. Quizá no tenía familia. 

(...)

Para pintar un retrato, ni que decir tiene, primera hay que captar los rasgos peculiares del rostro, pero con eso no basta. Si no se profundiza más, el resultado puede limitarse a una caricatura. Hace falta darle vida.
(...) 
En esa ocasión, frente a aquel hombre llamado Menshiki, no era capaz de enfocar bien las imágenes. 

S'estableix una certa relació amb el misteriós veí, fins el punt que un vespre el convida a sopar a la seva mansió, per la qual cosa li envia un cotxe amb xofer a recollir-lo. Veiem com descriu en part l'experiència:

Nadie sabe a qué se dedica exactamente. Lo único que está claro es que no va a trabajar a ninguna parte.

(...)
Vive solo en una casa grande y de vez en cuando se permite un viaje largo, supongo que al extranjero. (…) Tiene un cuarto con máquinas de musculación, una especie de gimnasio, y así se mantiene en forma. (…) Aprecia mucho su soledad, escuchar música clásica y leer.

Però aquest no serà l'únic misteri que tenallarà el protagonista. Un temps després de prendre possessió de la casa que tan gentilment li ha facilitat el seu amic, descobreix un quadre, que l'anterior propietari, pare del seu amic i pintor afamat, ha deixat gairebé amagat en una habitació. Com segurament heu pensat, en efecte, es tracta de "La mort del Comendador":

Cuando “descubrí” el cuadro de Tomohiko Amada titulado “La muerte del comendador”, ya llevaba varios meses viviendo en aquella casa. En ese momento no tenía forma de saberlo, pero el cuadro provocó un cambio radical en mi vida.

(...)
Los días se sucedían de un modo extraño. Me he dado cuenta con el tiempo. 

I en aquesta primera part, deixem al protagonista embolicat amb un estrany encàrrec, fascinat per un quadre que sembla cobrar vida, i sol, molt sol, amb unes esporàdiques relacions sexuals amb alguna de les seves adultes i casades alumnes de pintura, perdut entre muntanyes... Què ens oferirà el volum II? Ho comentaré.

Era media noche, estaba en una casa perdida en mitad de las montañas y, por si fuera poco, completamente solo. Era imposible no tener miedo.
(...)

La corriente del remolino en el que estaba inmerso empezaba a cobrar ímpetu. Ya no podía dar marcha atrás. Era demasiado tarde. Estaba atrapado. 
(...)

Retratar a alguien significa interpretarle, entenderle. Sin utilizar palabras, solo con líneas, formas y colores.

Em dic vermell

Una característica que m'ha cridat l'atenció d'aquest relat de n'Orhan Pamuk, guardonat el 2006 amb el Nobel de Literatura, és que reflexionen en veu alta els morts, els animals, les pintures, fins i tot podríem dir que ho fan els colors. 

Aquesta complexa història només es pot concebre des d’un punt de vista diferent al que estem (o potser millor, estic) acostumats. 

Si deixem de banda l'embolcall de la història podem afirmar que es tracta de la investigació poc professional d’un crim el qual coneixem, si bé no l'autor del mateix, al principi, quan el mateix mort, el Mestre Elegant, involuntari protagonista principal, es presenta des del fons del pou on l'assassí l'ha llençat.

El Mestre Elegant:

Ara sóc mort, sóc un cadàver al fons d’un pou. (...) Fa quatre dies que no sóc a casa. (...) Era feliç, em penso que ho era. (...) Només em dedicava a il·lustrar i il·luminar.
(...)

Sóc mort, però ja veieu que no he desaparegut..

Però quan s'inicia la investigació, ens anem trobant amb els principals sospitosos, que no són altres que els companys d'ofici i persones del seu entorn. En realitat, res de massa particular, potser enveges, o és que el difunt ha vist alguna cosa indeguda i perillosa per ell?:

El Negre:

Potser ja us n’heu adonat: per als homes com jo, o sigui, per als malenconiosos que converteixen l’amor i el dolor, la felicitat i la misèria en simples excuses. (...) La seva pena era la meva victòria; m’havia casat amb el somni de la meva joventut i, alhora, m’havia alliberat del seu pare, que em menyspreava, i m’havia convertit en el senyor de la casa.
(...)
En Negre és un home alt, prim i ben plantat.

L’oncle:

En Negre em va explicar que els il·lustradors i els cal·lígrafs de Tabriz estaven sumits en la pobresa i la desesperació. 

(...)

Una nit aquell pobre Mestre Elegant va sortir d’aquí, però ja no va arribar a casa seva. Era el que feia els millors daurats. 
(...)

El Mestre Elegant em va venir a buscar la nit que va sortir de casa teva. (...) Em va explicar que havia vist l’última il·lustració de doble pàgina.
(...)

Diuen els llibres i els savis antics que l’ànima té quatre estatges on s’allotja: 1. El ventre de la mare. 2. El món. 3. Els llimbs on sóc ara. 4. El Paradís o l’Infern, on anirà després del Judici Final.

En Papallona:

Sóc el millor de tots. No tinc res a veure amb el motiu de la visita d’en Negre que, si la intuïció no em falla, és la desaparició del Mestre Elegant, l’il·luminador.
(...)

Sóc l’il·lustrador que guanya més diners i per tant el més bo! 

En Cigonya:

Tot el que he vist em queda a la memòria: una cafetera nova,, un tirador de finestra com no n’he vist mai cap abans, un canó, el gallet d’un mosquet franc d’una mena nova,  el color del vestit de cadascú en cada banquet, el que ha menjat cadascú, qui va posar i com i on la mà...

L'Oliva:

La ceguesa és un món feliç on no hi poden entrar ni el Dimoni ni el crim.
(...)

Entre nosaltres (els il·lustradors) hi ha gelosia, i fins i tot hostilitat i una enemistat evident per veure qui serà el que dirigirà els tallers després del Mestre Osman (...) En aquell moment, tal com em va passar quan vaig sentir la noticia per primera vegada, hi vaig veure ben clar. L’assassí del Mestre Elegant era un dels mestres més importants dels tallers de Palau.

Tot plegat per una il·lustració... que havia de romandre en secret només pels ulls del Sultà.

Pobre Mestre Elegant, que en pau descansi. Pel que es veu, el vam matar perquè havia vist sencera l’última il·lustració i s’havia adonat que era una blasfèmia.

Vint-i-quatre hores...

"Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona" de Stefan Zweig, és una novel·la curta que va ser portada al cinema almenys en dues ocasions:

Vint-i.quatre 1944

Vint i quatre 1968

Recordo que a casa, la mare n'havia comentat alguna cosa al respecte, suposo que ella, rebel i apassionada, valorava positivament la protagonista.

Però em centraré en el relat:

Mrs. C., l’anciana i distingida dama anglesa, de cabells blancs, era la presidenta d’honor, tàcitament elegida, de la nostra taula. (...) Generalment seia al jardí amb els seus llibres, de vegades tocava el piano, rarament se la veia en societat o en una conversa animada.

Gairebé aquest és el començament de la història. La distingida dama surt en defensa d'una dona que, de manera inexplicable per la majoria, ha fugit amb un jove que gairebé acaba de conèixer, abandonant marit i fills en un balneari on estaven passant uns dies.

Evidentment, tothom s'escandalitza i la critica de manera ferotge, tots excepte la vella dama que la disculpa i s'identifica amb aquest moment de bogeria que sembla ha afectat la fugitiva, alhora que se sincera amb un jove resident que admirat, es fa receptor del seu secret fins aleshores inconfessable:

Perquè tot el que vull explicar-li comprèn un espai de tan sols vint-i-quatre hores en una vida de seixanta-set anys, i sovint m’he dit a mi mateixa, fins a enfollir, la poca importància que té haver actuat d’una manera irresponsable tan sols una vegada.
(...)
Era llavors una dona de més de quaranta anys, després de la mort del meu marit, mai la mirada de cap home no havia tingut interès.
(...)
I aquella nit va ser tan plena de lluita i de paraules, de passió i de ràbia, d’odi i de llàgrimes, de promeses i d’embriaguesa, que semblava que hagués durat mil anys; enfonsats dins l’abisme, anant de tombarelles, l’un volen morir, l’altre sense saber què passaria, vam sortir tos dos d’aquell tumult mortal transformats, amb uns altres sentits i uns altres sentiments.
(...)
Si aquell home m’hagués abraçat i m’hagués demanat que el seguís fins a la fi del món, hauria deshonorat el meu nom i el dels meus fills..., hauria marxat amb ell, indiferent al que pogués dir la gent i a la meva íntima consciència. (...) No hauria preguntat ni on ni per quant de temps, ni hauria donat un cop d’ull enrere per veure la meva vida anterior...Hauria sacrificat els meus diners, el meu nom, el meu patrimoni, el meu honor, per aquell home...

El jove receptor de la confessió resta astorat davant la presència imponent de la dama i la magnitud del seu relat.

No sé si ell es qüestiona res o si ni tan sols s'interroga, és clar que és un home, i l'autor tampoc no ens ho aclareix. Però jo, mentre llegia em tornava a la memòria com ja he dit de bon principi, algun comentari de la meva mare, i d'alguna manera reconeixia l'argument, mentre pensava que és fàcil judicar els altres quan no ens hem trobat en la situació de resistir-se a un moment d'apassionada bogeria. O no?

Mrs. C. S’havia mantingut immòbil, parlant amb aquella calma i objectivitat que li eren peculiars, gairebé sense fer cap pausa, parlant com solament pot fer-ho qui s’ha preparat íntimament i ha ordenat amb tota cura els esdeveniments.

Los girasoles ciegos

PÚBLICO

Los girasoles ciegos ya no formará parte del contenido para selectividad, pese a que hace justo un mes un fragmento extraído de esta obra emblemática de Alberto Méndez caía en la primera jornada de la Prueba de Evaluación de Bachillerato para el Acceso a la Universidad (PEvAU) –antigua Selectividad–.

https://www.lavozdelsur.es/la-junta-obvia-la-represion-franquista-y-suprime-los-girasoles-ciegos-de-las-lecturas-de-bachillerato/

Tot va ser llegir aquesta notícia, que prèviament havia escoltat en les notícies, i consultar si aquest llibre el tenien a la Biblioteca. Oh, sorpresa, el tenien!! Doncs cap al sarró "Los girasoles ciegos" d'un per mi desconegut Alberto Méndez que, val a dir, m'ha sorprès de manera positiva.

L'argument parla de derrotes, no d'una sola i única, sinó de diferents derrotes:

Primera derrota: 1939 o Si el corazón pensara dejaría de latir:

Un capità, irònicament potser, anomenat Alegria, que decideix desertar just en un moment que el seu bàndol, els rebels estan just a les portes de consolidar la seva victòria.

El per què ho fa no queda prou clar en el desenvolupament de la història, però el cert que aquesta decisió li durà no pocs mal de cap i és que ell: Fue un estudiante sin brillo pero tenaz (…) se unió al ejército sublevado en 1936 porque así defendía lo que había sido siempre suyo. (…) Su guerra fue estibar, distribuir, ordenar, repartir y administrar todo lo preciso para que otros matara, murieran y venciera a un enemigo al que nunca vio de cerca aunque estaba siempre allí, como un paisaje, cada vez más estático, cada vez más petrificado.
Però, és clar, la seva decisió de lliurar-se al bàndol republicà el fa sospitós un cop alliberat: Un desertor es un enemigo que ha dejado de serlo; un rendido es un enemigo derrotado, pero sigue siendo un enemigo. Alegría insistió varias veces sobre ello cuando fue acusado de traición. 
En definitiva: Ahora sabremos que el capitán Alegría eligió su propia muerte a ciegas, sin mirar el rostro furibundo del futuro que aguarda a las vidas trazadas al contrario.

Segunda derrota: 1940 o Manuscrito encontrado en el olvido:

Possiblement l'episodi més impactant: Durant la fugida, la dona embarassada d'una jove parella es posa de part i dona a llum un petit mentre ella perd la vida. El company, totalment destrossat, la reverencia mentre mira el petit amb impotència i despit. Tot i això, el commou el seu plor i lluita desesperadament  i de manera infructuosa, per servar-li la vida.
Temps després un pastor trobarà les tres funestes despulles i un quadern a partir del qual pot reconstruir la trista història:

Con un lápiz y un papel me lancé al campo de batalla y de mi cuerpo surgieron palabras a borbones que consolaron a los heridos y del consuelo que yo dibujaba salieron generales bestiales que justificaron los heridos. (…) Y yo, en medio, con mi poesía. 
(...)
Tengo la sensación de que todo terminará cuando se me termine el cuaderno. Por eso escribo sólo de tarde en tarde. Mi lápiz también debió de perder la guerra y probablemente la última palabra que escribirá será “melancolía”.
(...)

¿Cómo se corrige el error de estar vivo? ¡He visto muchos muertos pero no he aprendido cómo se muere uno!
(...)

Un cadáver, al cabo de tres días, es un mineral sin la humedad del aliento, sin la fragilidad de las flores. Ni siquiera es algo indefenso.  Es algo que no puede sentirse acorralado y, sin embargo, se agazapa como si quisiera pasar desapercibido. Un cadáver, al cabo de tres días, es sólo soledad y ni siquiera tiene el don de la tristeza.  

Tercera derrota: 1941 o El idioma de los muertos:

Una història que lligarà tangencialment amb la primera de les derrotes. Aquest cop es tracta d'un presoner, que en el seu moment va conèixer el capità Alegria, quan és interrogat respecte a un militar executat per l'exèrcit republicà, decideix mentir per salvar o potser allargar la seva vida, i ofereix un relat que res té a veure amb la realitat, fins que arriba un moment que se sent incapaç de sostenir la mentida:

Habían interrogado y condenado a muerte a cientos de enemigos de la patria y a todos ellos se les había preguntado en algún momento si habían conocido a Miguel Eymar. La respuesta siempre había sido la misma y ahora, de repente, no sabían qué hacer con la contestación de Juan Senra.
(...)
Las vidas larvadas en las prisiones reconstruyen con tal urgencia un historial de afectos, de recuerdos agolpados en el tiempo, que los propios presos se sorprenden de que, para generar los afectos anteriores, los de fuera, se necesite toda una vida vivida intensamente.
(...)

Ella (la mare del difunt) le contaba anécdotas de su hijo a cambio de las mentiras de Juan.

Cuarta derrota: 1942 0 Los girasoles ciegos:

Aquest relat que posa fi al llibre i de la que pren el nom, està escrita des del punt de vista d'un nen, i és la història del seu pare, un republicà que ha restat amagat a casa seva, mentre la dona i el fill tracten de sobreviure tot mantenint el secret, fins que un dia, quan tot just la situació ja és tan aclaparadora que resultat insostenible, decideixen que marxaran lluny tots tres. Les coses no surten com havien previst, i davant d'una situació d'assetjament a l'esposa, el marit decideix sortir del seu amagatall en un moment massa compromès:

Probablemente los hechos ocurrieron como otros los cuentan, pero yo los reconozco sólo como un paisaje donde viven mis recuerdos.
(...) 

Entre todos los ruidos, entre todas las voces, entre todas las expresiones de vida a nuestro alrededor, mi padre, mi madre y yo teníamos perfectamente catalogados los que presagiaban peligro y los que reflejaban rutina.
(...)

Era tarde y era sábado. El ascensor se detuvo en el tercero. El silencio se transformo en quietud.

(...)

Mientras otros niños creían en la Virgen o en Franco, o en el Papa o en la Patria, yo creía en mis secretos.

Després d'haver-lo llegit encara trobo més incomprensible que es veti la lectura als joves, són aquests els que, amb més motiu cal que coneguin la veritat i servin el record, perquè, com diu l'autor:

Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso… y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan.