dimarts, 13 d’agost de 2019

Vint-i-quatre hores...




"Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona" de Stefan Zweig, és una novel·la curta que va ser portada al cinema almenys en dues ocasions:

Recordo que a casa, la mare n'havia comentat alguna cosa al respecte, suposo que ella, rebel i apassionada, valorava positivament la protagonista.

Però em centraré en el relat:

Mrs. C., l’anciana i distingida dama anglesa, de cabells blancs, era la presidenta d’honor, tàcitament elegida, de la nostra taula. (...) Generalment seia al jardí amb els seus llibres, de vegades tocava el piano, rarament se la veia en societat o en una conversa animada.

Gairebé aquest és el començament de la història. La distingida dama surt en defensa d'una dona que, de manera inexplicable per la majoria, ha fugit amb un jove que gairebé acaba de conèixer, abandonant marit i fills en un balneari on estaven passant uns dies.

Evidentment, tothom s'escandalitza i la critica de manera ferotge, tots excepte la vella dama que la disculpa i s'identifica amb aquest moment de bogeria que sembla ha afectat la fugitiva, alhora que se sincera amb un jove resident que admirat, es fa receptor del seu secret fins aleshores inconfessable:

Perquè tot el que vull explicar-li comprèn un espai de tan sols vint-i-quatre hores en una vida de seixanta-set anys, i sovint m’he dit a mi mateixa, fins a enfollir, la poca importància que té haver actuat d’una manera irresponsable tan sols una vegada.
(...)
Era llavors una dona de més de quaranta anys, després de la mort del meu marit, mai la mirada de cap home no havia tingut interès.
(...)
I aquella nit va ser tan plena de lluita i de paraules, de passió i de ràbia, d’odi i de llàgrimes, de promeses i d’embriaguesa, que semblava que hagués durat mil anys; enfonsats dins l’abisme, anant de tombarelles, l’un volen morir, l’altre sense saber què passaria, vam sortir tos dos d’aquell tumult mortal transformats, amb uns altres sentits i uns altres sentiments.
(...)
Si aquell home m’hagués abraçat i m’hagués demanat que el seguís fins a la fi del món, hauria deshonorat el meu nom i el dels meus fills..., hauria marxat amb ell, indiferent al que pogués dir la gent i a la meva íntima consciència. (...) No hauria preguntat ni on ni per quant de temps, ni hauria donat un cop d’ull enrere per veure la meva vida anterior...Hauria sacrificat els meus diners, el meu nom, el meu patrimoni, el meu honor, per aquell home...

El jove receptor de la confessió resta astorat davant la presència imponent de la dama i la magnitud del seu relat.

No sé si ell es qüestiona res o si ni tan sols s'interroga, és clar que és un home, i l'autor tampoc no ens ho aclareix. Però jo, mentre llegia em tornava a la memòria com ja he dit de bon principi, algun comentari de la meva mare, i d'alguna manera reconeixia l'argument, mentre pensava que és fàcil judicar els altres quan no ens hem trobat en la situació de resistir-se a un moment d'apassionada bogeria. O no?

Mrs. C. S’havia mantingut immòbil, parlant amb aquella calma i objectivitat que li eren peculiars, gairebé sense fer cap pausa, parlant com solament pot fer-ho qui s’ha preparat íntimament i ha ordenat amb tota cura els esdeveniments.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada