Tot un caràcter o una mare castradora?

Si m'ho permeteu, faré un exercici de memòria purament personal: La meva mare tenia molt caràcter, era forta, dura, intel·ligent, independent i molt lluitadora. Tot això i alguna cosa més que no he destacat, formaven part de la seva personalitat, però res a veure amb la mare que ens descriu l'autora, perquè tenir tot un caràcter, no té res a veure amb voler-ho imposar a ningú, i més concretament als fills.

Perquè els fills els parim, és clar, però no són de la nostra propietat. Cadascun d'ells (o elles que no s'ofenguin les feministes) és únic i irrepetible, els podem aconsellar, ajudar sempre, patir amb i per ells, però imposar-los res és un error.

I després d'aquesta llarga reflexió, entro a comentar la novel·la escrita per la Imma Monsó

La Júlia és una dona amb un fort caràcter, que té dues filles, una de les quals, la petita, encara viu amb ella. Separada, a raó d'una història confosa, que coneixem només a partir del seu punt de vista, intenta imposar els seus gustos i aspiracions a la filla, que és la que ens explica la història, i a la que, segons el meu parer, té completament anul·lada i insegura.

I el principi va ser l'episodi amb el marit que ha transcendit degudament manipulat a les filles:

El nostre pare, el va absentar de casa (la mare) just quan jo acabava de néixer. La meva germana tenia sis anys i era al llit amb febre. Jo era encara en una incubadora, a l’hospital.

(...)

Dels motius pels quals allò havia passat era impossible treure’n una conclusió coherent.

I a la mare, com la descriu?:

La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre.
(...)

Així, fins i tot quan aconseguia evitar una cosa que havia temut fer, s’esgarrifava mentre no la feia tot pensant com se sentiria si estigués fent-la.
(...)

Sense treva es defensava dels afectes com si suposessin alguna mena de perill,  i de seguida trobava la manera d’emetre algun judici esmolat cap a tal o tal persona, com per conjurar aquest perill.
(...)

Pertanyia a aquesta mena de persones que sempre fan la impressió d’estar a punt d’aixecar-se si estan assegudes, a punt de marxar si estan dretes, a punt de tornar si han marxat, a punt de marxar si acaben de tornar. 
(...)
Al damunt de ser ella qui ofenia, s’indignava després d’haver-ho fet. 

També coneixem quelcom de la seva relació amb la germana gran i sens dubte més independent, menys "castrada" per la mare:

La meva germana reconeixia que la mamà, amb les seves nombroses perspectives sobre cada afer, amb la seva manera de defensar cadascuna de les facetes del prisma, ens donava una visió summament rica de la realitat. 

(...)

Amb la meva germana, segurament a causa de la distància i també perquè sempre havíem estat tan diferents, se’ns feia cada cop més difícil començar a parlar.
(...)

La meva germana era d’aquesta mena de persones immunes als encanteris, per bé i per mal; potser massa acostumada a veure només el cantó ordinari de la vida. 

I contràriament als desigs de la mare, que pretenia que havia de ser superdotada, la nostra protagonista (amb el permís de la mare), decideix preparar oposicions:

No era motiu de celebració que jo preparés les meves oposicions (que eren a interventor-tresorer de l’Administració local). (...) I tampoc no era motiu de celebració que la meva germana li hagués donat néts. 
(...)
En el període anterior a la tria de carrera, la mamà havia opinat que les dues úniques coses per les quals em decantava llavors, la microbiologia i les Belles Arts, eren, respectivament, un focus sèptic i una pèrdua de temps. (...) Era molt maniàtica. 

I així, gairebé sense ni adonar-se'n va entrant en un estat depressiu i depenent de la mare, que al seu torn va perdent interès per la filla i, un cop jubilada, emprèn una nova vida amb noves coneixences.
Així les coses, és la filla qui se sent abandonada i, la feina de tants anys tractant d'anular-la té el seu fruit i quan és la mare qui decideix desempallegar-se d'una filla que, segons ella comença a fer-li nosa, se sent desemparada i ha de marxar de casa i cercar la manera de començar a viure la seva pròpia vida:

Els meus amics van deixar d’insistir. Ara ja no sortia, ni amb ells ni tampoc sola. M’aclaparava baixar a la ciutat.
(...)

De tant en tant, provava de fer un esforç per sortir d’aquest estat lamentable. (...) ¿L’amor? T’has d’esforçar un munt per arribar sempre al mateix lloc. ¿La maternitat? De totes les coses absurdes que veia al meu voltant, aquesta em semblava la més absurda de totes.

Tot i que el desenvolupant de la història fa pensar que aquest relat tindrà un final dramàtic, sembla que l'autora ha volgut ser compassiva i, malgrat que no relataré el final, s'albira un bri d'esperança.

I acabo, diria que no pot ser d'altra manera, amb un parell de referències que la protagonista li dedica a la mare:

Tenia un front llis i una llum tan intensa a la mirada que, fins i tot quan enfocaves la part superior de la cella, te n’arribava algun raig indefugible, tenia un cos exuberant i un caminar àgil i elegant. 

(...)

D’ella ho envejava gairebé tot. La vida que duia. Les amistats, les sortides, la pintura. La seva edat (que continuava sent un misteri però que podríem qualificar, sense por d’equivocar-nos, de relativament avançada), perquè començava a saber viure les hores com si fossin les últimes.