Em dic vermell

Una característica que m'ha cridat l'atenció d'aquest relat de n'Orhan Pamuk, guardonat el 2006 amb el Nobel de Literatura, és que reflexionen en veu alta els morts, els animals, les pintures, fins i tot podríem dir que ho fan els colors. 

Aquesta complexa història només es pot concebre des d’un punt de vista diferent al que estem (o potser millor, estic) acostumats. 

Si deixem de banda l'embolcall de la història podem afirmar que es tracta de la investigació poc professional d’un crim el qual coneixem, si bé no l'autor del mateix, al principi, quan el mateix mort, el Mestre Elegant, involuntari protagonista principal, es presenta des del fons del pou on l'assassí l'ha llençat.

El Mestre Elegant:

Ara sóc mort, sóc un cadàver al fons d’un pou. (...) Fa quatre dies que no sóc a casa. (...) Era feliç, em penso que ho era. (...) Només em dedicava a il·lustrar i il·luminar.
(...)

Sóc mort, però ja veieu que no he desaparegut..

Però quan s'inicia la investigació, ens anem trobant amb els principals sospitosos, que no són altres que els companys d'ofici i persones del seu entorn. En realitat, res de massa particular, potser enveges, o és que el difunt ha vist alguna cosa indeguda i perillosa per ell?:

El Negre:

Potser ja us n’heu adonat: per als homes com jo, o sigui, per als malenconiosos que converteixen l’amor i el dolor, la felicitat i la misèria en simples excuses. (...) La seva pena era la meva victòria; m’havia casat amb el somni de la meva joventut i, alhora, m’havia alliberat del seu pare, que em menyspreava, i m’havia convertit en el senyor de la casa.
(...)
En Negre és un home alt, prim i ben plantat.

L’oncle:

En Negre em va explicar que els il·lustradors i els cal·lígrafs de Tabriz estaven sumits en la pobresa i la desesperació. 

(...)

Una nit aquell pobre Mestre Elegant va sortir d’aquí, però ja no va arribar a casa seva. Era el que feia els millors daurats. 
(...)

El Mestre Elegant em va venir a buscar la nit que va sortir de casa teva. (...) Em va explicar que havia vist l’última il·lustració de doble pàgina.
(...)

Diuen els llibres i els savis antics que l’ànima té quatre estatges on s’allotja: 1. El ventre de la mare. 2. El món. 3. Els llimbs on sóc ara. 4. El Paradís o l’Infern, on anirà després del Judici Final.

En Papallona:

Sóc el millor de tots. No tinc res a veure amb el motiu de la visita d’en Negre que, si la intuïció no em falla, és la desaparició del Mestre Elegant, l’il·luminador.
(...)

Sóc l’il·lustrador que guanya més diners i per tant el més bo! 

En Cigonya:

Tot el que he vist em queda a la memòria: una cafetera nova,, un tirador de finestra com no n’he vist mai cap abans, un canó, el gallet d’un mosquet franc d’una mena nova,  el color del vestit de cadascú en cada banquet, el que ha menjat cadascú, qui va posar i com i on la mà...

L'Oliva:

La ceguesa és un món feliç on no hi poden entrar ni el Dimoni ni el crim.
(...)

Entre nosaltres (els il·lustradors) hi ha gelosia, i fins i tot hostilitat i una enemistat evident per veure qui serà el que dirigirà els tallers després del Mestre Osman (...) En aquell moment, tal com em va passar quan vaig sentir la noticia per primera vegada, hi vaig veure ben clar. L’assassí del Mestre Elegant era un dels mestres més importants dels tallers de Palau.

Tot plegat per una il·lustració... que havia de romandre en secret només pels ulls del Sultà.

Pobre Mestre Elegant, que en pau descansi. Pel que es veu, el vam matar perquè havia vist sencera l’última il·lustració i s’havia adonat que era una blasfèmia.