Caure al buit

Guils de Cerdanya.
Setembre 2023

Situem-nos una mica:

El pare de l'Alma va morir quan ella tenia vuit anys. En el seu imaginari, es va crear un pare ideal que l'acompanyava i l'aconsellava:

L’Alma parlava sovint amb el pare. La majoria de les converses eren improvisades, a l’autobús, a la dutxa, abans d’anar a dormir o enmig d’una classe. Segur que no hauria parlat tant amb ell si hagués estat viu, o això pensava ella. Era el petit avantatge de tenir el pare mort. 

Amb la mare, la relació és un tant distant, potser perquè l'Alma és de caràcter solitari o perquè la mare tampoc no ha fet mai res per acostar-se a la seva filla:

La Maria no se’n sortia amb la seva filla, i des que el Sebastià havia mort, encara es feia més evident la poca traça que hi tenia. 

Unes breus pinzellades referides al matrimoni:

La Maria es va casar molt jove, empesa pels requisits de l’època que li va tocar viure. (...) Va conèixer el Sebastià de petita; els seus pares eren amics, els seus avis eren amics, i els seus besavis també devien ser-ho.

(...)

La Maria era una jove intel·ligent, desperta i encantadora, que sempre aconseguia allò que es proposava. Estudiosa i treballadora, gaudia de gran confiança en sí mateixa i sabia què volia. No s’acontentava amb la vida que havien escrit per a ella, sinó que tenia els seus propis plans.

En Sebastià, en canvi, era un noi callat i solitari, amb un món interior tan ampli que a vegades abastava també l’exterior. Seguia al peu de la lletra el que s’esperava d’ell.

Ara, la Maria, la mare, està greument malalta:

A l’Alma no li agraden els metges i no se’ls acaba de creure. Pensa que parlen amb poca claredat, i que si el pacient no està del tot atent pot arribar a creure que l’estan felicitant per la seva recuperació. Tampoc comprèn que puguin dir a algú que està curat i sigui mentida.

Quan la coneixem, l'Alma està separada. Les relacions amb els fills sempre han estat molt forçades, poc afectives, si més no, en aparença:

L’Alma s’ha sentit lluny dels seus fills des que van néixer. No sap què fer amb ells.

(...)

L’Alma passava les nits desperta, entre biberons, plors i dubtes incòmodes que li sobrevolaven el cap. (...) El Carles, al seu costat, dormia amb la serenitat de qui sap que fa les coses bé, 

(...)

L’Alma anava a buscar el Nico i l’Andrea els dimarts per endur-se’ls a berenar, tot i que a vegades sorgien imprevistos. (...) Ella estava amb els seus fills algun cap de setmana però, segons el Carles, allò no era suficient. Ell, sempre pendent del benestar dels nens, considerava que l’Alma havia de passar més temps amb ells, per la qual cosa, tenien una conversa pendent.

(...)

La seva relació amb el Carles mai no havia estat passional, sinó més aviat una entesa respectuosa entre dues persones que s’estimen.

I a la Maria, que es troba en trànsit entre la vida i la mort que s'aproxima, de sobte, un nom pronunciat gairebé de passada, la commou. És un record molt antic, no va tenir pas cap conseqüència, però, i a qui no, en un moment dolorós, emocionalment complicat se li torna a fer pressent:

Va recordar el dia en què, després que el Sebastià li demanés la mà, el Joan se li va declarar a casa dels pares i com ella, d’entrada, es va deixar endur. Es van fer un petó,

I l'Alma, que ha copsat el neguit de la mare, s'ha posat en contacte amb el Joan, té algunes preguntes que finalment no farà: 

Ha estat el Joan qui ha insistit a acompanyar-la a l’hospital quan, després de penjar el telèfon, l’Alma li ha comunicat sense gaires complicacions quina era la situació.

(...)

No pretén fer les paus amb  el passat, però quan ha parlat amb l’Alma s’ha adonat que, per molt lluny que quedin els anys de joventut, aquella porta mai no la va acabar de tancar del tot.

(...)

No calen paraules per entendre que la Maria ha marxat. Però qui és la Maria per a ell, es pregunta. Un record. 

I la mort arriba, i la vida continua:

En aquest instant, algú està acompanyant el seu fill a l’escola; algú està caminant amb presses cap a la seva feina. En algun lloc del planeta està sortint el sol, i en algun altre està plovent o diluviant o cau calamarsa d’un cel massa ple d’esperances perdudes. (...) Tot això (I molt més) succeeix en aquest mateix instant, però a l’Alma li sembla mentida que la vida pugui continuar aliena al que acaba de succeir en aquesta habitació. I, tanmateix, continua. 

(...)

La mare és morta. (...) No sap on ha marxat, si és cert que encara és en algun lloc. Busca la seva fe, però no la troba. Va oblidar-la a tercer, quan va morir el pare. 

Si mai heu assistit a un funeral, o heu col·laborat d'alguna manera en l'organització, no us resultarà aliè el recull següent:

Durant els dos dies que va durar el martiri, el banc de pedra del tanatori es va convertir en una extensió del seu cos. (...) No deixava d’arribar gent que l’abraçava i li feia petons.

(...)

Un tòpic rere un altre teixien les converses que l’Alma sentia sense aixecar els ulls de terra. No coneixia aquells estranys que volien apoderar-se de la seva intimitat. Va pensar que la mort era com un acudit dolent del qual ja coneixes el final, però que la gent insisteix a repetir-lo malgrat que no fa gràcia. 

I la cerimònia, com la lectura, estan arribant al final. I trobem un Carles, normalment sempre perfecte, ara molt insegur. Mentre l'Alma, la difícil, la asocial, de sobte es mostra segura i pren les regnes de la situació:

Les notes de “l’Ave maria” de Schubert cauen sobre la sala de cerimònies com gotes de pluja. (...) El Carles observa els seus fills des d’un incòmode segon pla. (...) Normalment és ell qui fa les coses bé i ara sembla que el vulguin fer emmotllar a un altre tarannà. 

Guils de Cerdanya
Setembre 2023

 

Caure al buit

Mercè Mascaró

285 pàgines 

I el cel ens va caure al damunt

Temps de guerra. Fatídics. Cap objectiu militar "estratègic". Lluny de qualsevol front. Un mercat setmanal on s'intercanvien misèries. Dones fent cua per recollir les quatre engrunes del racionament. Alguns infants que encara poden anar a escola.

La sempre mal anomenada Guerra Civil. 

Va ser a Granollers, però es va repetir a qualsevol punt de la nostra geografia.

Encara es poden llegir els records i comentaris d'alguns dels testimonis que ho van patir en pròpia carn. 

Comença el dia, un dia més de temps de guerra:

Els despertadors sonen a quarts de sis, aquell dimarts 31 de maig de 1938.

(...)

En total, set-cents cinquanta quilos de “rompedores”, dissenyades per escampar metralla i mutilar la població. (...) A les vuit del matí, els cinc Savoia S-79 s’enlairen de Son Sant Joan. El cel és ben clar, fa un dia esplèndid. Els aparells giren a l’esquerra quan sobrevolen l’illa de sa Dragonera, i d’allà es posen en formació de V i s’encaren cap a Granollers.

Per un instant tractem de posar-nos en el lloc dels pilots, dels artillers. Uns manats? Potser, però només això? Costa d'entendre i encara més de creure-ho:

Des de cinc mil metres d’altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s’ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d’altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l’avió no es poden comptar els morts, els ferits, els mutilats. 

I els infants, desolats, deambulen pels carrers:

A la dècada dels trenta, a Espanya hi ha un milió de criatures que no van a l’escola. Són els nens del carrer, com l’Agustí Valentí, de vuit anys i mig. Ell viu de voltar.

(...)

És la primera vegada que el pare l’abraça. La primera vegada a la vida. El pare l’esclafa tan fort que arriba a pensar si l’escanyarà i tot. 

Cal fer el cor fort i tractar d'ajudar en allò que es pugui, que dissortadament, no és gaire:

Amb els adults encara fa el cor fort, però quan ha d’ajudar els nens i nenes que van a classe amb les seves germanes, en Josep Lluís queda blanc i la mare l’ha de venir a auxiliar. (...) A la farmàcia ja hi ha sang per tot arreu, als taulells, als miralls, i sobretot a terra, entre els cossos ajaguts i els vidres esmicolats dels aparadors.

(...)

Al migdia, la feina s’ha calmat. Una ambulància s’endú els darrers ferits, un camió recull els morts. Els carreguen embolicats amb les mantes i matalassos dels Arimany. Això voldrà dir que, durant uns dies, a la farmàcia no podran dormir tou. Tot fos això.

Quan la feina dels aprenents resulta de vital importància:

Fins a primers del 1938, la neteja era la feina principal dels aprenents, però ara n’han afegit una altra. (...) Els nanos han d’estar a l’aguait per si senten avions, i en cas que sí, han de donar l’avís perquè des del quarto de l’electricitat aturin en sec la producció. 

De ben segur que els qui van néixer en temps de postguerra recordaran els mutilats. N'hi havia que havien perdut les cames i es desplaçaven penosament amb un carretó que impulsaven amb unes pedres que sostenien a les mans, d'altres, sens dubte amb més recursos, en una mena de tricicle que duia una rodeta manual, n'hi havia que els hi mancava un braç, una cama, amb crosses... Als infants que preguntaven la resposta solia ser "coses de la guerra":

Al barri, els efectes del bombardeig es deixaran veure durant anys. (...) D’ara endavant hi haurà desenes de mutilats, a Granollers. 

I aquells mestres abnegats:

Per a en Joan Triadú, el 31 de maig de 1938 arrenca com un matí més.

(...)

Al pati tothom calla, són els primers compassos d’un silenci que durarà anys. 

(...)

Res ja no serà com abans del bombardeig, a Granollers. Les classes continuen mig buides, i els mestres ajuden a la construcció d’un refugi al pati.

(...)

Més dolenta que la pesta, és la guerra pels músics. (...) Amb la República, en Josep Maria Ruera se’n feia un tip, de treballar: mestre de solfa a l’escola de música entre setmana, a les nits componia, els dissabtes de festes majors amb la banda i els diumenges cap a l’església, en tant que l’organista titular.

Gairebé només amb les mans nues, es treu la runa, es refan en el que es pot, els efectes del bombardeig. I més tard, la derrota i l'exili:

Només fa tres mesos del cop de cap i ja dubta si ha fet bé. (...) La Porxada ha estat refeta, la Fonda Europa repintada i la carretera asfaltada.

(...)

A mesura que s’esgota el 1938, la Rosa Puig es veu abocada a l’exili, i el seu marit també.

(...)

Els exiliats republicans ho tenen difícil, per trobar feina, perquè la llei prioritza els treballadors francesos.

(...)

Si no has travessat els Pirineus a peu no la coneixes, aquesta sensació. (...) Quan acceptes la rendició, aquell dolor que t’ha fet la guitza els primers dies es dissol en una fatiga general i el teu cos esdevé un tot domesticat, cavall salvatge que ha claudicat i ja no rondina. 

  

Grafit a Caldes

Com a tantes altres ciutats massacrades durant la Guerra Civil, a Granollers la cicatriu és doble. Perquè primer fereixen les bombes, però el silenci dels quaranta anys posteriors també deixen marca. Tothom coneixia algun dels morts, a Granollers. 

 

I el cel ens va caure al damunt

Albert Forns Canal

220 pàgines

La peste

Ha estat el tercer cop que el llegia. El primer fa un munt d'anys, i gairebé no recordava res, excepte que aleshores estava embarassada del meu primer fill i em va impactar fins l'extrem que el vaig deixar sense acabar. 

El segon cop no fa ni molt menys tant de temps, però per alguna raó que he oblidat, vaig decidir deixar-lo a la reserva per tornar-ne a fer una lectura passat un temps.

Val a dir, que no és el primer cop que prenc una decisió semblant. El per què? No sempre podria trobar la mateixa motivació.

El que sí puc afirmar és que no està en els meus plans rellegir-lo més cops.

De ben segur que el tema és molt conegut: Una ciutat, en aquest cas es va ambientar a Orán, es veu assotada per una epidèmia mortífera amb centenars de morts a diari. 

En trobar-se en total desconcert i la ràpida propagació de la infecció, porta a les autoritats a imposar un aïllament implacable. 

Aquesta situació un tant extrema farà desvetllar el millor i el pitjor de les persones.

11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid

Tampoc m'estendré a relatar de manera minuciosa tot l'argument d'altra banda molt conegut.

Tot comença...:

La mañana del 16 de abril, el doctor Bernard Rieux, al salir de su habitación, tropezó con una rata muerta en medio del rellano de la escalera.

(...)

Toda la ciudad tenia fiebre.

(...)

La palabra “peste” acababa de ser pronunciada por primera vez.

El doctor s'hi dedica nit i dia a tractar de trobar l'origen de l'epidèmia, algun remei, mentre que s'hi esforça a ajudar tots els contagiats....

A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto.

Tot i els esforços, les morts se segueixen multiplicant:

Hasta ahora, la peste había hecho muchas más víctimas en los barrios extremos, más poblados y menos confortables, que en el centro de la ciudad. Pero, de pronto, pareció aproximarse e instalarse en los barrios de los grandes negocios.

Els morts s'acumulen afegint un nou problema de salubritat:

Llegó a suceder que los féretros fueron escasos, faltó tela para las mortajas y lugar en el cementerio. (…) El carácter desagradable que revestían las formalidades obligó a la prefectura a alejar a las familias de las ceremonias.

(...)

Poco más tarde hubo que buscar otra salida. (…) Todos los restos exhumados fueron al horno crematorio. Pero pronto hubo que conducir a los muertos mismos de la peste a la cremación.

Sembla que la desgraciada situació acabarà amb la total extinció de la població:

Durante los meses de setiembre y octubre toda la ciudad vivió doblegada a la peste.

(...)

La cuarentena, que al principio no había sido más que una simple formalidad, había quedado organizada por Rieux y Rambert de un modo muy estricto.

(...)

Sí, todos tenían aire de desconfianza. (…) Y como no podían pensar siempre en la muerte, no pensaban en nada. 

Passen els mesos, es van succeint les estacions i les esperances decauen: 

A fin de noviembre, las mañanas llegaron a ser muy frías. Lluvias torrenciales lavaron el suelo, a chorros, limpiaron el cielo y lo dejaron puro, sin nubes, sobre las calles relucientes.

(...)

Sí, había que recomenzar porque la peste no olvidaba a nadie mucho tiempo. Durante el mes de diciembre estuvo llameando en el pecho de nuestros conciudadanos, encendió el horno, pobló los campos de sombra con manos vacías.

(...)

Las autoridades habían contado con que los días fríos detendrían su avance, y, sin embargo, paso sin decaer. (…) Pero a fuerza de esperar se acaba por no esperar nada, y nuestra ciudad entera llegó a vivir sin porvenir.

(...)

La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio.

Un bri d'esperança, un sèrum experimental... (Una "vacuna"):

Hasta los últimos días de octubre no se ensayó el suero de Castel. Éste era, prácticamente, la última esperanza de Rieux. 

(...)

A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos.

(...)

La población vivió en esta agitación secreta hasta el veinticinco de enero. (…) Sin duda, la peste todavía no había terminado y aún tenía que probarlo.

I el retorn a la "normalitat" i l'oblit:

Las puertas de la ciudad se abrieron por fin al amanecer de una hermosa mañana de febrero, saludadas por el pueblo, los periódicos, la radio y las comunicaciones de la prefectura.

(...)

Se bailaba en todas las plazas. (…) En las iglesias había oficios de gracias. (…) y los cafés, sin preocuparse del porvenir, distribuían el último alcohol. (…) Todos gritaban o reían. 

11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid

Salvant les distàncies, que les podem trobar i són de molta calada, podem recordar la recent pandèmia que amb el coronavirus ens va castigar amb mota duresa.

No oblidem les mesures restrictives que s'hi van prendre, les morts en gairebé total solitud que va assotar de manera especial algunes residències d'ancians, les controvèrsies amb les vacunes, les informacions confuses amb aquelles interminables i opaques rodes de premsa fins a l'exasperació, amb la controvertida incorporació de militars i representants dels cossos d'ordre públic. Finalment, de manera sorprenent, una vacuna que sembla tornar la tranquil·litat, i gairebé l'oblit i/o la indiferència quan no la controvèrsia.

Passen els anys, canvien els governs, se succeeixen les èpoques i... sembla que no aprenem res.

 

La peste

Albert Camús

Traducciòn: Rosa Chacel

189 páginas

 

Sobre la tirania

Torre de la Presó (Segle XI-XII)
Caldes, novembre 2016

Ni més ni menys que 20 lliçons que fan referència a la tirania. 

No n'hi ha cap exemple actual, però per poc que ens hi fixem trobarem similituds preocupants que segur que ens remeten a fets i/o propostes ben actuals.

Respecte a l'obediència "cega":

L’obediència anticipada és una tragèdia política. Potser els governants no sabien inicialment que els ciutadans estaven disposats a transigir amb aquest valor o amb aquell principi. 

(...)

Les persones estan sorprenentment predisposades a ferir i matar els altres al servei d’algun nou propòsit si els ho ordena una nova autoritat.

Les institucions són "sagrades". O no:

L’error consisteix a suposar que els governants que han arribat al poder a través de les institucions no poden canviar o destruir aquestes mateixes institucions, encara que això sigui exactament el que han anunciat que farien.

Alerta amb els símbols, fins i tot aquells que semblin més innocents:

En la política del dia a dia, les nostres paraules i els nostres gestos, o la seva absència són cabdals.

(...)

Fins i tot la història d’insígnies a la solapa està lluny de ser innocent. 

Ètica per damunt de tot:

Els governs autoritaris necessiten funcionaris obedients, i els directors de camps de concentració busquen empresaris interessats a obtenir mà d’obra barata.

Hi ha més d'una manera de mostrar-se violent o, si més no, recolzar la violència:

La majoria de governs, la majoria de vegades, aspiren a monopolitzar la violència.

(...)

Els règims autoritaris en general disposen d’una força policial antidisturbis especial la tasca de la qual consisteix a dispersar els ciutadans que intenten protestar, i d’una policia secreta de l’estat les funcions de la qual inclouen l’assassinat dels dissidents o d’altres persones qualificades com a enemigues. 

Alerta amb les xarxes. Poden ser molt addictives i manipuladores:

Fes un esforç per distanciar-te d’Internet. Llegeix llibres.

(...)

Tot passa molt ràpid, però en realitat no passa res. Cada noticia que apareix als telenotícies és “d’última hora” fins que és desplaçada per una altra.

(...)

Si podem evitar exercir violència contra les ments dels altres que no veiem per internet, els altres aprendran a fer el mateix. 

La veritat és possible?:

Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem “postveritat”, i tendim a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna.

(...)

La postveritat és el prefeixisme.

(...)

Què és la veritat?. (...) El cinisme genèric ens fa sentir modern i alternatius.

Algunes paraules o idees "trampa":

Avui dia, quan els polítics invoquen el “terrorisme”, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens hem de posar en guàrdia.

(...) 

La tirania moderna és la gestió del terror. Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder.

Ha estat una lectura interessant en general, en aquest resum i per no estendre'm excessivament, no he recollit pas els 20 punts que  es comenten al llibre. 

A mode de resum final, i per damunt de tot, una especial menció per la llibertat:

Només som lliures quan som nosaltres mateixos els qui tracem la línia entre quan ens veuen i quan no ens veuen.  

Sobre la tirania

20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX

Timothy Snyder

125 pàgines