I el cel ens va caure al damunt

Temps de guerra. Fatídics. Cap objectiu militar "estratègic". Lluny de qualsevol front. Un mercat setmanal on s'intercanvien misèries. Dones fent cua per recollir les quatre engrunes del racionament. Alguns infants que encara poden anar a escola.

La sempre mal anomenada Guerra Civil. 

Va ser a Granollers, però es va repetir a qualsevol punt de la nostra geografia.

Encara es poden llegir els records i comentaris d'alguns dels testimonis que ho van patir en pròpia carn. 

Comença el dia, un dia més de temps de guerra:

Els despertadors sonen a quarts de sis, aquell dimarts 31 de maig de 1938.

(...)

En total, set-cents cinquanta quilos de “rompedores”, dissenyades per escampar metralla i mutilar la població. (...) A les vuit del matí, els cinc Savoia S-79 s’enlairen de Son Sant Joan. El cel és ben clar, fa un dia esplèndid. Els aparells giren a l’esquerra quan sobrevolen l’illa de sa Dragonera, i d’allà es posen en formació de V i s’encaren cap a Granollers.

Per un instant tractem de posar-nos en el lloc dels pilots, dels artillers. Uns manats? Potser, però només això? Costa d'entendre i encara més de creure-ho:

Des de cinc mil metres d’altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s’ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d’altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l’avió no es poden comptar els morts, els ferits, els mutilats. 

I els infants, desolats, deambulen pels carrers:

A la dècada dels trenta, a Espanya hi ha un milió de criatures que no van a l’escola. Són els nens del carrer, com l’Agustí Valentí, de vuit anys i mig. Ell viu de voltar.

(...)

És la primera vegada que el pare l’abraça. La primera vegada a la vida. El pare l’esclafa tan fort que arriba a pensar si l’escanyarà i tot. 

Cal fer el cor fort i tractar d'ajudar en allò que es pugui, que dissortadament, no és gaire:

Amb els adults encara fa el cor fort, però quan ha d’ajudar els nens i nenes que van a classe amb les seves germanes, en Josep Lluís queda blanc i la mare l’ha de venir a auxiliar. (...) A la farmàcia ja hi ha sang per tot arreu, als taulells, als miralls, i sobretot a terra, entre els cossos ajaguts i els vidres esmicolats dels aparadors.

(...)

Al migdia, la feina s’ha calmat. Una ambulància s’endú els darrers ferits, un camió recull els morts. Els carreguen embolicats amb les mantes i matalassos dels Arimany. Això voldrà dir que, durant uns dies, a la farmàcia no podran dormir tou. Tot fos això.

Quan la feina dels aprenents resulta de vital importància:

Fins a primers del 1938, la neteja era la feina principal dels aprenents, però ara n’han afegit una altra. (...) Els nanos han d’estar a l’aguait per si senten avions, i en cas que sí, han de donar l’avís perquè des del quarto de l’electricitat aturin en sec la producció. 

De ben segur que els qui van néixer en temps de postguerra recordaran els mutilats. N'hi havia que havien perdut les cames i es desplaçaven penosament amb un carretó que impulsaven amb unes pedres que sostenien a les mans, d'altres, sens dubte amb més recursos, en una mena de tricicle que duia una rodeta manual, n'hi havia que els hi mancava un braç, una cama, amb crosses... Als infants que preguntaven la resposta solia ser "coses de la guerra":

Al barri, els efectes del bombardeig es deixaran veure durant anys. (...) D’ara endavant hi haurà desenes de mutilats, a Granollers. 

I aquells mestres abnegats:

Per a en Joan Triadú, el 31 de maig de 1938 arrenca com un matí més.

(...)

Al pati tothom calla, són els primers compassos d’un silenci que durarà anys. 

(...)

Res ja no serà com abans del bombardeig, a Granollers. Les classes continuen mig buides, i els mestres ajuden a la construcció d’un refugi al pati.

(...)

Més dolenta que la pesta, és la guerra pels músics. (...) Amb la República, en Josep Maria Ruera se’n feia un tip, de treballar: mestre de solfa a l’escola de música entre setmana, a les nits componia, els dissabtes de festes majors amb la banda i els diumenges cap a l’església, en tant que l’organista titular.

Gairebé només amb les mans nues, es treu la runa, es refan en el que es pot, els efectes del bombardeig. I més tard, la derrota i l'exili:

Només fa tres mesos del cop de cap i ja dubta si ha fet bé. (...) La Porxada ha estat refeta, la Fonda Europa repintada i la carretera asfaltada.

(...)

A mesura que s’esgota el 1938, la Rosa Puig es veu abocada a l’exili, i el seu marit també.

(...)

Els exiliats republicans ho tenen difícil, per trobar feina, perquè la llei prioritza els treballadors francesos.

(...)

Si no has travessat els Pirineus a peu no la coneixes, aquesta sensació. (...) Quan acceptes la rendició, aquell dolor que t’ha fet la guitza els primers dies es dissol en una fatiga general i el teu cos esdevé un tot domesticat, cavall salvatge que ha claudicat i ja no rondina. 

  

Grafit a Caldes

Com a tantes altres ciutats massacrades durant la Guerra Civil, a Granollers la cicatriu és doble. Perquè primer fereixen les bombes, però el silenci dels quaranta anys posteriors també deixen marca. Tothom coneixia algun dels morts, a Granollers. 

 

I el cel ens va caure al damunt

Albert Forns Canal

220 pàgines