BARRAQUES

Barcelona avui
El Raval

Barcelona, la cosmopolita, la gran atracció turística, va albergar la vergonya del barraquisme. Vergonya no pas pels qui varen haver d'acceptar aquest medi com l'única solució per aconseguir les mínimes i miserables condicions per viure, sinó pels qui al llarg de tant anys ho varen consentir sense fer res per trobar una solució digna.

Quins varen ser els precedents:

Barcelona dóna el tret de sortida a l’Exposició Internacional del 1929.

(...)

La capital catalana absorbeix en deu anys més de 280.000 nouvinguts.

(...)

A poques setmanes de la inauguració de l’Exposició, el Patronato Municipal de la Habitación organitza visites als grups de cases barates, tots els diumenges.

I anys més tard:

Acabada la Guerra Civil, el camp andalús cremava. (...) En el millor dels casos, els camperols sense terra van ser desallotjats de llurs explotacions i degudament represaliats per arriscar-se airosament a qüestionar l’ordre establert, a posar en dubte el sistema.

(...)

El 1939 va decretar-se el retorn als salaris del 1936. Salaris ínfims i condicions laborals d’esclavatge.

(...)

Des del 1940 fins a l’inici de la dècada dels setanta, a l’entorn d’un milió i mig de persones procedents d’altres punts d’Espanya, però també de la mateixa Catalunya interior depauperada per la crisi al camp, van venir a viure a la regió metropolitana de Barcelona.

L'autora, en aquest documentat escrit, recull diferents testimonis dels qui varen viure, van patir i van lluitar per millorar les condicions de vida.

Alguns dels episodis que ens relaten són cruels i val dir que la majoria dels que vàrem néixer i viure als barris obrers de Barcelona, desconeixíem aquest patiment.

Us deixo només alguns petits exemples, sempre amb la recomanació que llegiu el llibre:

El Grabao -o el Picao, el Gravat- és un dels agents de la Guàrdia Urbana destinats al nou “rondín”. (...) Sàdic, despietat, pervers.

(...)

El final de Rivera López, el Grabao, aquell home que atemoria sense necessitat d’estar present (...) va tenir, però un final ben diferent del que molts havien desitjat escriure per a la seva tèrbola història.

El Grabao no moriria fins al 1994 a Barcelona, al llit, a la gens menyspreable edat de noranta anys.

Les despulles del llop descansen -si poden- al cementiri de les Corts. 

Només té setze anys. (...) I, inquiet, però tranquil, obeeix amb diligència les ordres d’aquell policia petit i malcarat -quina mala bava!-, puja al furgó que els espera fora de l’estació.

(...)

Amador Alonso va romandre tres dies detingut. (...) No conserva cap paper que ho demostri.

(...)

Als que van ser deportats, en la majoria de les ocasions, només els va quedar una única sortida: tornar-ho a intentar. 

Les nits encara li fan por. (...) Oblidar no resulta fàcil. (...) Aquell maleït temporal de llevant del final del 1958 va malmetre-ho tot. També les esperances.

(...)

El temporal que assotà el litoral barceloní aquells dies de novembre del 1958 deixà 284 persones sense sostre. Totes foren evacuades. El seu nou destí seria l’Estadi de Montjuïc.

(...)

La modista del Somorrostro reobria la paradeta en un lloc encara més inhòspit. 

Potser a alguns dels que llegiu aquesta publicació haureu sentit parlar del "Congreso Eucarístico" i la visita d'Eva Duarte de Perón: "Evita":

A Carmen Polo no li agrada Evita. I el sentiment és mutu.

(...)

La Barcelona que el règim franquista vol ocultar a Evita no ha parat de créixer durant els primers anys de la postguerra. 

(...)

Amb la designació de Barcelona com a seu de la celebració del Congrés Eucarístic, l’Església ha facilitat el retorn d’Espanya a l’escenari internacional.

(...)

El Congrés Eucarístic havia sembrat uns excel·lents resultats. (...) A peu pla, l’èxit del congrés també tindria els seus efectes.

(...)

Amb la seva intervenció, l’Església es converteix en un nou i important agent constructor que cal tenir en compte. 

En aquest cas, l'església, o potser fora més encertat parlar d'alguns dels seus representants, van ser definitoris en la resolució del problema del barraquisme:

És l’any 1945. Fa poc temps que sor Genoveva Masip ha estat destinada al Patronato de Jesús de Nazaret, a l’avinguda de Roma, on exerceix de mestra. 

(...)

Les autoritats no reconeixen les barraques, ni qualsevol altra fórmula d’ultrahabitatge, com a lloc autoritzat on viure. (...) El règim franquista no crea cap servei social per als barraquistes. En aquest enorme buit, l’Església pren el paper que correspon a l’Estat i exerceix una importantíssima tasca social.

(...)

“Al que té gana cal donar-li menjar. No pots parlar de Déu a una persona que no té cap aliment per ficar-se a la boca.” (Sor Genoveva). 

I el voluntariat:

Si bé durant els anys de la postguerra les institucions eclesiàstiques han concebut els barris de barraques com a camp de cultiu de la seva beneficència, a l’inici dels anys seixanta les coses canvien. En part, gràcies a l’entrada de joves.

(...)

El 1965, al Camp de la Bota hi ha 667 barraques.

(...)

Dos-cents setze infants no reben cap tipus d’instrucció. 

(...)

La dècada dels anys setanta era a tocar. I, a casa nostra, encara quedava molt món per canviar. 

No puc deixar d'esmentar les execucions del Camp de la Bota:

El Camp de la Bota culmina aquell esperpèntic congost de barraques atrotinades pels temporals de llevant, enllaçades les unes amb les altres per tota la façana marítima. (...) A les set comença el “trajín”, que diuen a casa. Des del llit, a recer dels braços de la mare, esgarrifada i tremolosa, l’Adriana pot sentir les ordres, l’espetec eixordador dels fusells, el so sec dels cossos en desplomar-se, i entretenir-se a comptar els trets de gràcia per saber quantes pobres ànimes han perdut la vida aquella nit sota els fusells.

(...)

Les darreres execucions al Camp de la Bota tindran lloc la matinada del 14 de març, dos mesos abans de la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona. (...) execucions al Camp de Bota: 1714 persones en total. 

I l'esforç i la lluita constant dels barraquistes d'alguna manera arriba al final, amb els primers ajuntaments democràtics:

25 de juliol de 1992. El discurs de l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, arrenca entre aplaudiments.

(...)

L’arribada de l’Ajuntament democràtic no haver trobat, no obstant això, una ciutat neta de barraques. 

(...)

Els miratges s’esvaeixen el desembre del 1990, quan les últimes famílies barraquistes del Carmel arriben al seu nou emplaçament, a la promoció de Can Carreras, al passeig d’Urrutia, a Nou Barris. 

 

Barcelona avui
Les tres xemeneies

Contra el meu costum de ser breu en aquests escrits, aquest cop hi havia tant per recollir, tant per evocar i comentar que no m'ha estat possible resumir-lo més: 

7 de novembre de 1990. L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, enderroca simbòlicament la darrera barraca de la ciutat. 

(...)

A mitjan dècada dels anys seixanta, neixen els primers polígons, majoritàriament fets a corre-cuita. (...) Els antics barraquistes es van veure obligats a continuar lluitant per aconseguir la plena dignificació dels seus barris. Del barraquisme horitzontal, al barraquisme vertical. 

BARRAQUES

La lluita dels invisibles

Laura de Andre Creus

Pròleg de Pasqual Maragall

208 pàgines