Caure al buit

Guils de Cerdanya.
Setembre 2023

Situem-nos una mica:

El pare de l'Alma va morir quan ella tenia vuit anys. En el seu imaginari, es va crear un pare ideal que l'acompanyava i l'aconsellava:

L’Alma parlava sovint amb el pare. La majoria de les converses eren improvisades, a l’autobús, a la dutxa, abans d’anar a dormir o enmig d’una classe. Segur que no hauria parlat tant amb ell si hagués estat viu, o això pensava ella. Era el petit avantatge de tenir el pare mort. 

Amb la mare, la relació és un tant distant, potser perquè l'Alma és de caràcter solitari o perquè la mare tampoc no ha fet mai res per acostar-se a la seva filla:

La Maria no se’n sortia amb la seva filla, i des que el Sebastià havia mort, encara es feia més evident la poca traça que hi tenia. 

Unes breus pinzellades referides al matrimoni:

La Maria es va casar molt jove, empesa pels requisits de l’època que li va tocar viure. (...) Va conèixer el Sebastià de petita; els seus pares eren amics, els seus avis eren amics, i els seus besavis també devien ser-ho.

(...)

La Maria era una jove intel·ligent, desperta i encantadora, que sempre aconseguia allò que es proposava. Estudiosa i treballadora, gaudia de gran confiança en sí mateixa i sabia què volia. No s’acontentava amb la vida que havien escrit per a ella, sinó que tenia els seus propis plans.

En Sebastià, en canvi, era un noi callat i solitari, amb un món interior tan ampli que a vegades abastava també l’exterior. Seguia al peu de la lletra el que s’esperava d’ell.

Ara, la Maria, la mare, està greument malalta:

A l’Alma no li agraden els metges i no se’ls acaba de creure. Pensa que parlen amb poca claredat, i que si el pacient no està del tot atent pot arribar a creure que l’estan felicitant per la seva recuperació. Tampoc comprèn que puguin dir a algú que està curat i sigui mentida.

Quan la coneixem, l'Alma està separada. Les relacions amb els fills sempre han estat molt forçades, poc afectives, si més no, en aparença:

L’Alma s’ha sentit lluny dels seus fills des que van néixer. No sap què fer amb ells.

(...)

L’Alma passava les nits desperta, entre biberons, plors i dubtes incòmodes que li sobrevolaven el cap. (...) El Carles, al seu costat, dormia amb la serenitat de qui sap que fa les coses bé, 

(...)

L’Alma anava a buscar el Nico i l’Andrea els dimarts per endur-se’ls a berenar, tot i que a vegades sorgien imprevistos. (...) Ella estava amb els seus fills algun cap de setmana però, segons el Carles, allò no era suficient. Ell, sempre pendent del benestar dels nens, considerava que l’Alma havia de passar més temps amb ells, per la qual cosa, tenien una conversa pendent.

(...)

La seva relació amb el Carles mai no havia estat passional, sinó més aviat una entesa respectuosa entre dues persones que s’estimen.

I a la Maria, que es troba en trànsit entre la vida i la mort que s'aproxima, de sobte, un nom pronunciat gairebé de passada, la commou. És un record molt antic, no va tenir pas cap conseqüència, però, i a qui no, en un moment dolorós, emocionalment complicat se li torna a fer pressent:

Va recordar el dia en què, després que el Sebastià li demanés la mà, el Joan se li va declarar a casa dels pares i com ella, d’entrada, es va deixar endur. Es van fer un petó,

I l'Alma, que ha copsat el neguit de la mare, s'ha posat en contacte amb el Joan, té algunes preguntes que finalment no farà: 

Ha estat el Joan qui ha insistit a acompanyar-la a l’hospital quan, després de penjar el telèfon, l’Alma li ha comunicat sense gaires complicacions quina era la situació.

(...)

No pretén fer les paus amb  el passat, però quan ha parlat amb l’Alma s’ha adonat que, per molt lluny que quedin els anys de joventut, aquella porta mai no la va acabar de tancar del tot.

(...)

No calen paraules per entendre que la Maria ha marxat. Però qui és la Maria per a ell, es pregunta. Un record. 

I la mort arriba, i la vida continua:

En aquest instant, algú està acompanyant el seu fill a l’escola; algú està caminant amb presses cap a la seva feina. En algun lloc del planeta està sortint el sol, i en algun altre està plovent o diluviant o cau calamarsa d’un cel massa ple d’esperances perdudes. (...) Tot això (I molt més) succeeix en aquest mateix instant, però a l’Alma li sembla mentida que la vida pugui continuar aliena al que acaba de succeir en aquesta habitació. I, tanmateix, continua. 

(...)

La mare és morta. (...) No sap on ha marxat, si és cert que encara és en algun lloc. Busca la seva fe, però no la troba. Va oblidar-la a tercer, quan va morir el pare. 

Si mai heu assistit a un funeral, o heu col·laborat d'alguna manera en l'organització, no us resultarà aliè el recull següent:

Durant els dos dies que va durar el martiri, el banc de pedra del tanatori es va convertir en una extensió del seu cos. (...) No deixava d’arribar gent que l’abraçava i li feia petons.

(...)

Un tòpic rere un altre teixien les converses que l’Alma sentia sense aixecar els ulls de terra. No coneixia aquells estranys que volien apoderar-se de la seva intimitat. Va pensar que la mort era com un acudit dolent del qual ja coneixes el final, però que la gent insisteix a repetir-lo malgrat que no fa gràcia. 

I la cerimònia, com la lectura, estan arribant al final. I trobem un Carles, normalment sempre perfecte, ara molt insegur. Mentre l'Alma, la difícil, la asocial, de sobte es mostra segura i pren les regnes de la situació:

Les notes de “l’Ave maria” de Schubert cauen sobre la sala de cerimònies com gotes de pluja. (...) El Carles observa els seus fills des d’un incòmode segon pla. (...) Normalment és ell qui fa les coses bé i ara sembla que el vulguin fer emmotllar a un altre tarannà. 

Guils de Cerdanya
Setembre 2023

 

Caure al buit

Mercè Mascaró

285 pàgines