dissabte, 4 de maig del 2024

La peste

Ha estat el tercer cop que el llegia. El primer fa un munt d'anys, i gairebé no recordava res, excepte que aleshores estava embarassada del meu primer fill i em va impactar fins l'extrem que el vaig deixar sense acabar. 
El segon cop no fa ni molt menys tant de temps, però per alguna raó que he oblidat, vaig decidir deixar-lo a la reserva per tornar-ne a fer una lectura passat un temps.
Val a dir, que no és el primer cop que prenc una decisió semblant. El per què? No sempre podria trobar la mateixa motivació.
El que sí puc afirmar és que no està en els meus plans rellegir-lo més cops.

De ben segur que el tema és molt conegut: Una ciutat, en aquest cas es va ambientar a Orán, es veu assotada per una epidèmia mortífera amb centenars de morts a diari. 
En trobar-se en total desconcert i la ràpida propagació de la infecció, porta a les autoritats a imposar un aïllament implacable. 
Aquesta situació un tant extrema farà desvetllar el millor i el pitjor de les persones.


11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid

Tampoc m'estendré a relatar de manera minuciosa tot l'argument d'altra banda molt conegut.
Tot comença...:
La mañana del 16 de abril, el doctor Bernard Rieux, al salir de su habitación, tropezó con una rata muerta en medio del rellano de la escalera.
(...)
Toda la ciudad tenia fiebre.
(...)
La palabra “peste” acababa de ser pronunciada por primera vez.

El doctor s'hi dedica nit i dia a tractar de trobar l'origen de l'epidèmia, algun remei, mentre que s'hi esforça a ajudar tots els contagiats....
A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto.

Tot i els esforços, les morts se segueixen multiplicant:
Hasta ahora, la peste había hecho muchas más víctimas en los barrios extremos, más poblados y menos confortables, que en el centro de la ciudad. Pero, de pronto, pareció aproximarse e instalarse en los barrios de los grandes negocios.

Els morts s'acumulen afegint un nou problema de salubritat:
Llegó a suceder que los féretros fueron escasos, faltó tela para las mortajas y lugar en el cementerio. (…) El carácter desagradable que revestían las formalidades obligó a la prefectura a alejar a las familias de las ceremonias.
(...)
Poco más tarde hubo que buscar otra salida. (…) Todos los restos exhumados fueron al horno crematorio. Pero pronto hubo que conducir a los muertos mismos de la peste a la cremación.

Sembla que la desgraciada situació acabarà amb la total extinció de la població:
Durante los meses de setiembre y octubre toda la ciudad vivió doblegada a la peste.
(...)
La cuarentena, que al principio no había sido más que una simple formalidad, había quedado organizada por Rieux y Rambert de un modo muy estricto.
(...)
Sí, todos tenían aire de desconfianza. (…) Y como no podían pensar siempre en la muerte, no pensaban en nada. 

Passen els mesos, es van succeint les estacions i les esperances decauen: 
A fin de noviembre, las mañanas llegaron a ser muy frías. Lluvias torrenciales lavaron el suelo, a chorros, limpiaron el cielo y lo dejaron puro, sin nubes, sobre las calles relucientes.
(...)
Sí, había que recomenzar porque la peste no olvidaba a nadie mucho tiempo. Durante el mes de diciembre estuvo llameando en el pecho de nuestros conciudadanos, encendió el horno, pobló los campos de sombra con manos vacías.
(...)
Las autoridades habían contado con que los días fríos detendrían su avance, y, sin embargo, paso sin decaer. (…) Pero a fuerza de esperar se acaba por no esperar nada, y nuestra ciudad entera llegó a vivir sin porvenir.
(...)
La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio.

Un bri d'esperança, un sèrum experimental... (Una "vacuna"):
Hasta los últimos días de octubre no se ensayó el suero de Castel. Éste era, prácticamente, la última esperanza de Rieux. 
(...)
A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos.
(...)
La población vivió en esta agitación secreta hasta el veinticinco de enero. (…) Sin duda, la peste todavía no había terminado y aún tenía que probarlo.

I el retorn a la "normalitat" i l'oblit:
Las puertas de la ciudad se abrieron por fin al amanecer de una hermosa mañana de febrero, saludadas por el pueblo, los periódicos, la radio y las comunicaciones de la prefectura.
(...)
Se bailaba en todas las plazas. (…) En las iglesias había oficios de gracias. (…) y los cafés, sin preocuparse del porvenir, distribuían el último alcohol. (…) Todos gritaban o reían. 



11 de juny del 2020
Barcelona i la Covid


Salvant les distàncies, que les podem trobar i són de molta calada, podem recordar la recent pandèmia que amb el coronavirus ens va castigar amb mota duresa.
No oblidem les mesures restrictives que s'hi van prendre, les morts en gairebé total solitud que va assotar de manera especial algunes residències d'ancians, les controvèrsies amb les vacunes, les informacions confuses amb aquelles interminables i opaques rodes de premsa fins a l'exasperació, amb la controvertida incorporació de militars i representants dels cossos d'ordre públic. Finalment, de manera sorprenent, una vacuna que sembla tornar la tranquil·litat, i gairebé l'oblit i/o la indiferència quan no la controvèrsia.
Passen els anys, canvien els governs, se succeeixen les èpoques i... sembla que no aprenem res.

 

La peste
Albert Camús
Traducciòn: Rosa Chacel
189 páginas

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada