dilluns, 26 de gener de 2015

Un any emocionant

Aquest 2014 que fa gairebé un mes que ha acabat, ha estat per mi i per molts milers de persones més un any diferent, en alguns moments emocionant i en molts d'altres d'incertesa.

I deixant de banda les qüestions purament personals, que d'aquestes segur que tothom n'hem viscut de tots colors, ara em vull referir especialment als moments que com a poble han estat els més emocionants.

Una gran Diada l'onze de setembre formant part d'una V  antològica, la fotografia dels líders del diferents partits que defensaven el dret a votar, i de manera molt especial, el dia 27 de setembre, la signatura de la convocatòria de la consulta pel nou de novembre i el posterior neguit i la joia d'unes votacions molt diferents de les que, sortosament, estem habituats a celebrar.










Amb gran satisfacció tinc la sort d'haver viscut tots i cadascun d'aquests moments. I és així que vull aprofitar-ho per tenir un emocionant record per la meva mare morta ja fa molts anys, però que de ben segur que hauria participat de manera entusiasta i que va viure un dels moments més importants en la història del nostre petit i estimat país.

Ella estava a la Plaça de Sant Jaume el dia que en Macià va proclamar la República aquell 14 d'abril de 1931. Tenia tot just catorze anys, suposo que la devia dur la seva mare o el seu pare, d'això mai no en va parlar, però el que sí recordava era la emoció que va sentir quan "el seu" admirat President va sortir al balcó i l'explosió d'alegria del públic que s'hi havia concentrat.

Segons ella, fins a l'esclat de la guerra que va suposar tant la desgràcia general de tot el poble com la seva particular, tot van ser aspectes positius, tant en el que es refereix a les llibertats, molt apreciades per ella, com a la millora en el camp de l'educació i en els assalariats.



Multitud de ciutadans congregats a la plaça de Sant Jaume en proclamar-se la República 14 d'abril de 1931;
(Galeria d'imatges, Espai Macià
 Les Borges Blanques)
Francesc Macià al balcó de la Generalitat en proclamar-se la República 14 d'abril de 1931
(AN
C
-Fons
Francesc Macià) M
Galeria d'imatges, Espai Macià Les Borges Blanques)acià)

El 9 de novembre, en el moment de votar, molts absents els portava en el meu cor, però el meu primer pensament va anar adreçat a ella, li vaig dir "mare, avui t'he atrapat, eh?, ja ho veus, anem un pas més enllà i votem per demanar la nostra Independència. N'estaries orgullosa"

dijous, 22 de gener de 2015

Un remei?

Vagi per endavant que jo tinc molt bona memòria i que aquest fet, que n'hi ha que lloen com una capacitat envejable, més d'un cop resulta un llast difícil o impossible de bandejar.

Des dels prestatges de la biblioteca em va cridar l'atenció el títol "La Memoria, ¿un remedio contra el mal?"  i tenint en compte el que he dit, resultarà comprensible el meu interès per aquest llibre, un breu escrit que ens deixa amb un regust agredolç en el que Tzetan Todorov ens endinsa en els intricats reductes de la memòria.

Sens dubte la seva lectura no por deixar ningú indiferent. Per exemplificar les seves tesis, es basa en un esdeveniment que ell qualifica com a més traumàtic del segle XX i és el genocidi perpetrat a Cambodja entre el 1975 i el 1979, en el qual fou assassinada quasi la quarta part de la població a mans dels Jemeres Rojos.

Al 2009, a Phonom Penh, tindria lloc el judici per crims contra la humanitat, en el qual l'etnòleg francès François Bizot, que al 1971 i durant tres mesos havia estat presoner d'aquest grup, va actuar com a testimoni.

La experiencia más turbadora que contó Bizot de su captura fue la semejanza que sintió entre él mismo y Duch [el dirigent del grup].
(...)
Los grandes crímenes de los jemeres rojos no son obra de sádicos ni de enfermos mentales, son el resultado de reacciones familiares a todo el mundo. (...) Si el fin que se persigue es realmente sublime, justifica todos los sacrificios y todos los sufrimientos inflingidos. Los jemeres rojos sueñan con una sociedad purificada, expurgada de sus enemigos, y finalmente "libre del mal": el que algo quiere algo le cuesta.

Sovint als noticiaris ens assalten amb imatges escruixidores de grans exterminis, crims i altres actes ignominiosos comesos en països llunyans i la nostra reacció és la de pensar que aquests actes són sens dubte obra de gent deshumanitzada, de bèsties sense cap sentiment.

Descubrir que los grandes criminales de la historia son humanos como nosotros es uno de los mecanismos que permite acercarnos a ellos; el otro consiste a mostrar aquello que, en nuestro interior, nos recuerda lo que vemos en ellos. Constatar que son "humanos" o que nosotros somos (capaces de convertirnos en) "inhumanos", viene a ser lo mismo.


François Bizot

Existen otras partes del mundo en las que se ha elegido deliberadamente poner en primer plano, no ya la condena de los criminales por el veredicto de un tribunal, sino la reconciliación de grupos de población antiguamente enfrentados.(...) Entre ellos la Comisión de la Verdad y Reconciliación (TRC) creada bajo la presidencia del arzobispo anglicano Desmond Tutu.
Se pueden cometer actos injustos en una guerra justa, e inversamente. Todos deben ser responsables de lo que han hecho. (CNA)

dilluns, 12 de gener de 2015

DOSTOIEVSKI

Un llibre al que fan referència nombrosos autors i que, tot i la seva curta extensió (127 pags) on Fiódor Dostoievski gairebé ens fa un retrat de la seva pròpia i turmentada personalitat.

Haig de confessar que la literatura russa em resulta especialment difícil tant per la complicada evolució dels seus personatges com per la mateixa redacció que em sembla poc fluida. Fa ja molts anys en una època en què llegia tot el que queia a les meves mans vaig tenir ocasió de llegir diverses obres de'n Dostoievski, molt possiblement sense copsar-ne tota la intenció de les mateixes, però de les que malgrat els anys transcorreguts en mantinc un desassossegat i inquietant record. 

D'una manera molt especial em va copsar "El jugador" i encara recordo la descripció que fa de les mans en agafar les cartes, la crispació... en fi, em va semblar molt real donat que jo, tot i la meva curta edat, dissortadament havia tingut ocasió d'observar-ho personalment.

El que en aquell moment ignorava és que el mateix autor estava atrapat en el terrible vici i dependència del joc.

Dostoievski també era un home malaltís i en fa una menció en l'obra:

De les malalties se’n vanta tothom i jo, potser, més que ningú. 

També posa de manifest la seva poca fe en l'espècie humana, es refereix a l'home amb menyspreu i gairebé amb fàstic

Que potser un home amb consciència pot respectar-se a ell mateix per poc que sigui? 
(...)
Però l’home és un ésser frívol i malintencionat i potser, com a un jugador d’escacs, li agrada únicament el procés de consecució d’un objectiu, i no l’objectiu en si. 
(...)
Qualsevol home decent del nostre temps és i ha de ser un covard i un esclau. Aquest és el seu estat normal. D’això n’estic profundament convençut. Està fet així i organitzat per a aquest fi. 

Potser perquè en un principi li va ser negat dedicar-se al que realment l'alliberava que era escriure, arriba a albirar una esperança, una forma una tant remota de redimir-se a través de les seves obres:

Escriure en realitat és com una feina. Diuen que amb la feina l’home es torna bo i honrat. Si més no, és una possibilitat. 


Fiódor Dostoievski


I unes breus i demolidores sentències posades en boca del protagonista, però que no costa gaire d'entendre que s'està referint a ell mateix:

Cadascú ha d’aprendre a viure abans de començar a culpar els altres. 
(...)
El primer lloc, jo ja no podia estimar perquè, repeteixo, per a mi estimar volia dir tiranitzar i mostrar superioritat moral. 
(...)
La vida real, per manca de costum, m’oprimia de tal manera, que fins i to se’m feia difícil respirar. 

dilluns, 5 de gener de 2015

ENTRE ELS SENTIMENTS I LA RAÓ

Ignacio Morgado, l'autor d'aquest llibre era per mi un desconegut. Un bon amic me'n va parlar i va despertar la meva curiositat. Per sort a les Biblioteques de Sabadell tenen alguns dels seus llibres i val a dir que no m'ha decebut gens.

Malgrat utilitzar el vocabulari propi de la matèria que tracta i que sovint pot semblar obtús i complicat pels que en som aliens, la lectura resulta amena i entenedora i això és quelcom que cal atribuir-ho sens dubte a un bon comunicador.

Tot el que està relacionat amb la comunicació i les emocions sempre m'ha despertat un interès especial, potser en part per la meva tasca com a mestra durant molts anys, i conèixer els mecanismes neuronals ha estat per mi tota una aventura que m'ha complagut, encara que el més segur és que no hagi arribat a copsar tots els matisos, si bé m'ha ajudat a conèixer-me millor, que no és poc.

Se'm fa difícil seleccionar algunes frases que exemplifiquin el contingut de l'obra o que ajudin a donar una idea del què es pot trobar si us decidiu a llegir-la, però encara que segur de manera maldestre, m'he decidit per les que segueixen:


Emoció i raó són processos molt més inseparables del que acostumem a pensar. No podem convertir-nos en éssers que anul·len o aparquen els seus sentiments. (...) L’emoció no només permet recordar més, sinó també tenir el sentiment que es recorda millor. És a dir, els successos altament emocionals es recorden com a molt reals i amb gran detall. 
(...)
Les emocions i l’empatia trastoquen la percepció del temps rejovenint la gent gran i fent sentir-se adults els més joves. (...) L’empatia és la forma de comunicació que potencia la solidaritat, l’entesa i el benestar de les persones. Un ús correcte dels nostre cervell racional hauria de portar-nos-hi sempre. (...)Totes les emocions morals són emocions socials, però no totes les emocions socials representen valors morals. 
(...)
La por, la sorpresa, l’enuig, el fàstic, la tristesa o l’alegria, no són més que sentiments, és a dir, experiències basades en la percepció conscient que el cervell realitza dels canvis físics emocionals que s’estan produint en el cos. 
(...)
Davant de la més petita insinuació del que ens pot molestar, ofendre o danyar, reaccionem precipitadament tractant de prevenir el que després acaba no passant o acaba sent menys important del que semblava, de la qual cosa ens adonem quan ja és massa tard.
(...)
La memòria humana és selectiva. Només registra allò que té una significació especial per a nosaltres, ja sigui perquè ens impressiona, agrada i reconforta, o tot al contrari, perquè ens desagrada i disgusta. És a dir, recordem molt millor les coses que per a nosaltres han estat importants que aquelles que han estat intranscendents. 






Qui sap si en el fons la moral humana no sigui res més que emoció. 

Els impulsos emocionals de cada individu poden ser difícilment evitables, però està demostrat que poden modificar-se, aprofitant la seva força en el sentit convenient per generar benestar individual i social.(...) Aprenguem, doncs, a utilitzar la raó per canviar els sentiments negatius, per convertir l’odi en compassió, la frustració i aflicció en un ferm propòsit de superar-nos, l’enveja en respecte i admiració, i la sobergueria en humilitat. 

L’educació és el més poderós instrument que posseïm per canviar el comportament de les persones.