Las sepultureras

Cuando llegué aquí, no sabía qué esperar. Nada me había preparado para ver con mis propios ojos una fosa común.

(...)

Una fosa común no es una idea. Una fosa común es trabajo. No hay sitio para las ideas frente a ese enorme agujero del que deben extraerse los cuerpos antes de que llegue el invierno. 

Així comença aquesta història. Una com moltes altres (sempre seran massa).

Arqueologia que no cerca restes d'antigues civilitzacions, ni àmfores perdudes als oceans, senzillament, si es pot qualificar de senzilla aquesta fenia, treuen a la llum morts anònims, víctimes de massacres i soterrats de qualsevol manera en foses comunes.

Una història que, d'alguna manera també em sacseja d'una manera íntima i personal.

Juny del 2017
Prova genètica.

En aquest cas, els fets se situen a Sarajevo:

Aterricé en Sarajevo hace una semana. Es la segunda vez que vengo a Bosnia-Herzegovina y no sé mucho sobre la historia de este país, excepto que hubo una guerra que terminó en 1995, una guerra que dejó ciento diez mil muertos, entre los que se cuentan treinta mil desaparecidos.

(...)

Hacia el final de la guerra, los autores de los crímenes empezaron a desplazar los cadáveres para ocultar las pruebas. Quince años después, eso dificulta considerablemente las labores de identificación, ya que casi nunca están completos. 

Una  experta explicació del què significa excavar en una fosa comuna:

Por lo general, un cuerpo entero es un claro indicio de que estamos ante una fosa primaria. 

(…)

Cada vez que hay una exhumación, vienen autoridades que posan para hacer acto de presencia y mostrar que todo esto les preocupa. No quiero participar en esa pantomima. Yo sólo hago mi trabajo, por las familias, nada más. 

(...)

En esta región de mayoría serbia, todo el mundo calla. Nadie menciona lo que sucedió, ni los verdugos ni las víctimas. Es como si el silencio fuera el precio que hay que pagar para vivir juntos de nuevo. 

Algunes reflexions de qui participa activament en les exhumacions:

Llevamos tres días viendo salir cuerpos de la fosa. (…) Los muertos me dan menos miedo que los recuerdos de los vivos.

(...)

Ella habla del silencio a menudo. El silencio de los verdugos y los testigos, que la enfurece; el de las víctimas, que lleva mejor.  Imagino que cuando te dedicas en cuerpo y alma a ordenar vértebras o a reconstruir cráneos reventados per una bala a quemarropa, a poner orden en pruebas tangibles de ejecuciones y torturas, con las manos metidas en el pasado de la mañana a la noche, cada vez te cuesta más aceptar que alguien pueda callarse, ya sea para negar la historia o para protegerse de los recuerdos. 

I també en parla de les seves apreciacions la periodista que ha anat per fer un reportatge i s'ha trobat, jo afegiria que de manera inevitable, emocionalment involucrada:

Llevo seis meses aprendiendo a gravar documentales. He decidido gravar uno con Senem y Darija. He hallado una razón para volver.

(...)

Mirar el tiempo que haga falta para tratar de comprender, dejar que la historia emerja de la lentitud y la repetición. 

(...)

Cuando entro en el edificio, me embarga la emoción.

I després de nombrosos incidents, d'anades i vingudes, de reflexions compartides, la vida quotidiana s'imposa, fins que transcorreguts cinc anys, el documental està acabat, i el retrobament es fa inevitable, i no només per cortesia:

Llevamos más de cinco años sin vernos. (…) Todo estaba listo para la proyección cuando, en primavera, la pandemia cerró las salas de cine y las fronteras.

(...)

Todos coincidían en un punto: un enemigo sigue siendo un ser humano, y sus restos debían devolverse a la familia para que ésta pudiera darle un entierro digno.

(...)

Durante los veinte meses que Senem pasó en Kabul, asesinaron a otros seis trabajadores del CICR y de la Cruz Roja. 

I fins aquí:

Este país está poblado de fantasmas de hijos, hermanos y padres.

(...)

A mucha gente le conviene que no se termine de encontrar a los desaparecidos, que esto dure todavía diez, quince, treinta años más.

 

 

Las sepultureras

Taina Tervonen

Traducción de Iballa López Hernández

232 páginas

El fabricant de records

Ens trobem amb la història novel·lada d'en Valentí Fargnoli, (12/04/1885-07/04/1944) el qual, amb la seva bicicleta i la feixuga màquina de fotografiar, va recórrer el país, tot fotografiant persones, indrets i esdeveniments.

Els fets s'hi narren des de la visió i els records d'en Sebastià Martí Roura, un fotògraf amb galeria a Girona.

Però coneixem el què ens relata en Gironella, l'autor del llibre:

En Tià era un home de mitjana edat, gros, cepat i apersonat. A peu dret, impressionava, feia respecte.

(...)

En Sebastià Martí Roura havia estat un fotògraf amb galeria pròpia a Girona, que ara regentava el seu fill, i, en certa manera, havia seguit l’estela d’en Valentí Fargnoli, de qui va ser l’ajudant abans de l’esclat de la guerra civil.

En Sebastià i en Valentí eren antics coneguts, però avui es desvetllarà un secret que ha estat guardat gelosament al llarg de molts anys. Es troba dipositat en una capsa i el seu contingut, com no podria ser d'altra manera, és un recull de fotografies:

Són fotografies que en Fargnoli no va publicar mai. (...) les guardava ben amagades. Eren els seus secrets, deia.

(...)

De fet, el motiu d’aquella visita després de tants anys era justament aquell: desfer-se de les fotos compromeses que l’havien acompanyat tota la vida.

(...)

Un silenci sepulcral va envair l’estança. (...) En Martí Roura encara no deia res. S’havia posat dret per agafar el feix que li havia allargat i, sense seure, es mirava les fotos, una a una, passant-se-les d’una mà a l’altra.

Però abans de desvetllar el secret, coneixerem una part de la fascinant i emocionant història del fotògraf, nascut a Girona, però que comença a Barcelona, a les primeries del segle XX:

Aleshores a Girona s’hi estava més segur que a Barcelona. Tot Catalunya era un polvorí a la primeria del segles XX.

(...)

Va ser en aquell instant que es va aixecar una cridòria entre la gernació que maldava per encarar la sortida natural pel portal de l’Àngel.(...) Un toro que s’havia deslligat corria desbocat per la vora del riu.

(...)

En Fargnoli ho havia vist tot des de l’altra banda de la ribera. (...) En Fargnoli hi havia anat com tantes altres vegades, a proveir-se de bromur.

A banda de comentar la trajectòria d'aquest excel·lent fotògraf, mitjançant la llarga i relaxada conversa entre els dos antics coneguts, l'autor incideix en l'ambient general de l'època:

Les idees anarquistes havien arrelat entre la població obrera arribada d’arreu a Catalunya per trobar millors condicions de vida, i alguns activistes les havien portat fins a les últimes conseqüències: la violència extrema que esclatava aquí i allà deixava molt sovint una petjada de mort entre les víctimes civils.

(...)

En Morral era un anarquista amb educació autodidacta, un il·lustrat d’orígens burgesos amb formació intel·lectual.

(...)

Al juliol del 1900 va esclatar a Barcelona i a altres ciutats industrials de Catalunya una revolta per protestar contra la decisió del Govern espanyol de fer una lleva per reclutar soldats que serien enviats a la guerra. 

(...)

La notícia de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia va agafar en Fargnoli enmig de l’oceà. 

La casualitat fa que en Fargnoli i en Morral coincideixin en l'allotjament a Madrid, comparteixen uns vins i s'acomiaden. Aparentment, tots dos hi havien anat atrets pel casament del rei Alfons XII. L'un per mirar d'obtenir algunes fotografies i l'altre, aparentment per pura curiositat.

Aquesta mateixa casualitat fa que en Fargnoli faci una fotografia en el moment just en què algú hi llença un ram de flors a la carrossa dels nuvis.

Ja és prou coneguda la història d'aquell ram llençat per membres del grup d'en Morral, que contenia una bomba, que va ocasionar nombroses víctimes entre el públic i el seguici, mentre que els nuvis van sortir indemnes:

La història d'en Morral, va acabar amb el seu suïcidi i en Fargnoli es va trobar amb unes fotografies que podien resultar compromeses per ell, per la qual cosa, i sempre segons el relat d'en Gironella, va decidir desar-les sense compartir-les amb ningú:

Dos dies després, en Mateu Morral havia estat identificat a Torrejón d’Ardoz com a autor material de l’atemptat. No hi havia hagut ni confessió ni judici, perquè, segons les informacions oficials, s’havia suïcidat en el moment de ser arrestat.

(...)

El perill venia per totes bandes i la primera reacció d’en Fargnoli va ser destruir les fotografies i les plaques, i així eliminar proves.

(...)

Les fotografies compromeses van quedar amagades a partir d’aquell dia al taller de l’Adolf, en un soterrani. 

  

Fotografia de Valentí Fargnoli al 1911
Manllevada de "Pedres de Girona"

En definitiva:

S’han de saber escoltar les històries que hi ha darrere les persones que surten a les fotos. Si es coneix el relat que acompanya la foto, es pot tenir una visió completa del nostre temps. 

Podeu trobar una interessant informació referent al seu llegat artístic clicant l'enllaç.

 

 

El fabricant de records

Martí Gironell

288 pàgines 

Els núvols

Novembre 2019

No puc ni remotament tractar de posar-me en el lloc d'aquesta mare (i pare també) als que se'ls anuncia que el cor del seu fill nounat pateix una greu malaltia i caldrà cercar-li un de sa i tots sabem el què de cruel té aquest supòsit. 

Un transplantament és absolutament imprescindible, però no serà fàcil. En definitiva, una tendra i alhora dura història.

I mentre el cor no arriba....

En el moment en què et diuen que necessita un cor, et cal una estona per tornar a posar els peus al món. El primer que et preguntes és si arribarà a temps. 

Les primeres setmanes del naixement d'un infant solen ser d'il·lusió, cansament i inexperiència. Nits sense dormir, però una gran emoció només contemplant aquell petit cos, comprovant un i un altre cop que tot està al seu lloc, que els ditets de mans i peus es mouen i què n'és de bonic o bonica quan obre els ulls, quan s'enganxa (costa una mica) al pit i mama amb desfici.

Però tot això, i molt més, de sobte passa a segon terme quan el primer és assegurar la vida de l'infant:

Em costa recuperar els dos primers dies de vida del Marc (...) Va ser com tornar d’un viatge a un país exòtic, però amb la sensació multiplicada per cent. 

I faig un salt important, és un salt d'anys d'incerteses, ingressos i medicacions, però avui ja ha arribat el cor esperat: la intervenció ha estat llarga, però exitosa.

I arribarà la convalescència:

Levitava sobre el matalàs de càmping i sobre la parsimònia del temps. Levitava sobre la por. Tornàvem a casa.

(...)

Entràvem en la segona fase de la convalescència, quan a casa es comencen a tancar les ferides, s’embasten les cicatrius i vas recobrant la pau, la vitalitat i l’alegria; quan perds la por i abaixes la guàrdia perquè, per fi, tot només pot anar bé.

(...)

Quan en Víctor arriba a casa, dic que vaig a comprar un parell de coses. La intenció és sortir al carrer i allunyar-me una mica per poder parlar amb l’Ernest (El cirurgià) sense que em sentin. 

 I a tot això, coneixem el què pensa el noi:

Vaig descobrir que era diferent quan vaig començar primària. Els companys anaven a fer educació física i jo em quedava en una classe d’alumnes més grans.

(...)

Però una cosa és no fer educació física i una altra faltar a l’institut. Portem més de dos anys dolents. 

(...)

No penso que espero que algú es mori per rebre’n el cor; penso, com em va dir la mama, que es tracta de donar vida després de morir-se, i això és molt gran. 

Veiem com ens descriu el què significa tenir un cor sa com és el cas de la seva germana. I és que no ens podem enganyar, el seu mai no serà autènticament el que ell defineix com "un cor sa", no podrà deixar mai la medicació i li caldrà tenir molta cura: 

Tenir un cor sa és fer un bot del llit, córrer fins a la seva habitació, agafar l’elefant de ganxet, córrer fins aquí, girar cua, córrer fins a l’habitació per apagar el llum, tornar, saltar a dins del llit, tapar-se, arraulir-se a mi, fer veure que ronca i esclatar a riure.

(...)

L’alta és un document d’onze pàgines que vaig mirar per sobre. El que em preocupava era la medicació. 

I amb l'alta, ve la recuperació, els exercicis, la medicació, fins que el metge diu les paraules més esperades: "Ja pot fer vida normal":

Què és fer vida normal?

(...)

No cansar-se. Deixar de pujar als ascensors. Anar a classe. Anar a anglès. Anar al gimnàs. Anar-hi sol. Deixar d’esperar... 

 

Setembre 2023

I, conscient que m'he saltat diferents etapes del procés, acabo amb unes reflexions. Per aquest ordre, són del noi, de la mare i també del cirurgià:

El silenci en un despatx d’hospital és metàl·lic.

(...)
Pas a pas és que haurà de trobar el moment per dir-te que el nou cor també té data de caducitat i que d’aquí a quinze o vint o trenta anys, no es pot saber, necessitarà un segon transplantament. Pas a pas és una lliçó de vida.

Fa tres mesos que un donant anònim va salvar la vida del meu fill; el donant, les onze persones que van fer possible el transplantament al quiròfan, més tot el personal que formeu part de l’immens l’engranatge dia a dia. Em pot dir com es torna tot això?

Les complicacions, en les cirurgies i en la vida, són internes.

(...)
És la nostra feina, una feina que hem triat, que és un repte diari i que ens agrada. 

En general podem pensar que la vida és quelcom meravellós, però curull de complicacions:

De vegades la tristesa és així, t’atrapa desprevinguda. 

 

 

Els núvols

Carme Martí

238 pàgines 

Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament

Tot i tenir una llarga llista de lectures per comentar, he decidit saltar-me la llista i parlar-vos d'un petit llibret que acabo de llegir i que per la seva senzillesa i contundència m'ha resultat especialment atractiu i útil i és que, qui no s'ha sentit en algun moment inexplicablement trist o sense ànims i s'ha amoïnat i/o ha amoïnat a aquelles persones més properes amb qui us relacioneu.

Penso que sentir-se trist, sense estar necessàriament deprimit no és difícil, només cal que burxem lleugerament en la nostra ment, que donem una ullada a totes les penes i dolors que envolten el món, que copsem la incomprensió, o que, senzillament, ens tanquem sorrudament en el nostre silent i eixordador pensament.

L'edició que comento, traduïda al català, és del 2006.

I sense més, cedeixo la paraula a George Steiner en un recull, que tractaré no fer massa llarg i feixuc del que he estimat que són les idees principals de l'autor: 

Primer unes consideracions respecte el pensament:

El pensament duu a dins seu un llegat de culpa. (...) Quan intentem pensar sobre el pensament, l’objecte de la nostra indagació s’interioritza i es dissemina en el curs del procés.

(...)

La respiració la podem retenir durant uns moments. (...) Una autèntica interrupció del batec del pensament, exactament igual com la interrupció del nostre batec fisiològic, és la mort.

I ja entrem de ple en els 10 punts a què es refereix el títol:

1

Podem pensar en o sobre qualsevol cosa. (...) El pensament pot suposar, imaginar, ajuntar, jugar amb qualsevol cosa (no hi ha res de més seriós i, en alguns aspectes, de més enigmàtic que jugar)

(...)

Comporta el domini de l’home sobre la natura i, llevat de restriccions com ara la malaltia i les pertorbacions mentals, sobre el seu propi ésser. Subscriure la llibertat radical de suïcidar-se, de conduir el pensament a un final lliure i voluntari planificat en el temps. D’on ve, doncs, aquesta tristesa ineludible?

2

El pensament no està sotmès a control. Mentre dormim, i presumiblement, mentre estem inconscients, el pensament continua fluint. Només rares vegades en tenim el control.

(...)

Els actes del pensament es troben subjectes, en qualsevol moment, a intromissions. (...) Una bona part del gruix del record i de l’oblit se situa en els límits desdibuixats del pensament voluntari. 

3

No hi ha cap altre ésser humà que pugui pensar per mi.

(...)

No hi ha ningú que pugui assumir la meva mort. Puc morir amb l’altre, però mai “per” l’altre. (...) El pensament és l’única possessió segura que tenim.

(...)

Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d’una banalitat infinita, estan molt vistos. 

4

Pensar és acostar-se a l’objectiu, fregar la meta.

(...)

Reinventem el passat i somniem el futur.

(...)

Pensar és un dispensi gairebé increïble. El consum escandalós en grau màxim. (...) Sembla possible considerar que, en el que anomenem “pensar” hi ha uns components d’energia neuroquímica i electromagnètica. 

5

El pensament que més temem els règims totalitaris és l’anàrquic, el festiu, el malgastador. La utopia de la censura consisteix a llegir no solament el text sinó també els pensaments en què s’inspira o que amaga. 

6

“No tinc paraules per expressar-ho”, diu l’amant, l’home dominat pel dolor, però també el poeta i el filòsof.

(...)

L’eros humà està emparentat amb la tristesa fins a la mort. 

7

Com ja hem vist , hi ha dos processos que els éssers humans no poden aturar per temps que visquin: respirar i pensar.

(...)

El vidre, sigui finestra o mirall, mai no és immaculat. Té rascades, punts cecs, corbes. Ni la visió a través d’ell, ni el reflex des d’ell poden ser perfectament translúcids. Hi ha impureses i distorsions.

8

Els éssers humans més units, més sincers, continuen sent uns desconeguts, més o menys totals, més o menys declarats, l’un per a l’altre. L’acte d’amor també és l’acte d’un actor. L’ambigüitat és inherent a la paraula. 

9

Com diminutes espores, els pensaments es disseminen a dins i a fora per milions. Només en sobreviu i fructifica una fracció minúscula.

(...)

Tots vivim dins d’una marea i un magma incessants d’actes de pensaments, però només hi ha una part molt restringida de l’espècie que demostra “que sap pensar”. 

10

“Pensem en” el món en comptes de “pensar” el món, en una mena d’acte especular d’autisme transcendental.

(...)

El zero, el nostre ésser reduït al buit, és per a la majoria de nosaltres “impensable” tant en el sentit emocional com lògic de la paraula. 

 

Deu raons (possibles)

de la tristesa del pensament

George Steiner

Traducció de Roser Berdagué

69 pàgines

Invisible

Casserres
Setembre 2023

Som a l'any 1967 i el nostre protagonista, en Adam Walker és un jove estudiant de la Universitat de Columbia, activista crític amb la guerra del Vietnam i àvid per fer-se un lloc en el mon literari.

El coneixem en un festa, on... Bé, millor que ho expliqui ell:

No recordo què hi feia jo, allà. Algú em devia demanar que l’hi acompanyés, però qui era aquesta persona fa temps que se me n’ha anat del cap. Ni tan sols recordo on es feia la festa.

Ha conegut en Born, un professor amb aparença i maneres sofisticades i la seva parella, la Margot: 

Vaig suposar que no els tornaria a veure. En Born feia set mesos que feia classes a Columbia, i com que no ens havíem creuat en tot aquell temps, semblava poc probable que ara l’hagués de trobar.

(...)

La idea de diversió d’en Born no tenia, lamentablement, res a veure amb la meva, i en aquell moment de la vida jo no estava prou preparat per a la mena de joc al qual volia arrossegar-me. No, no era verge. (...) Volia desesperadament que la revista funcionés, i mentre ell volgués donar-hi suport, jo estava disposat a suportar qualsevol molèstia i qualsevol incomoditat.

La relació amb ambdós s'intensifica d'una manera que volent semblar professional, té un pòsit fosc que es podria considerar eròtic o senzillament obscè, on l'amfitrió li ofereix la seva dona i on ella tot i que no sembla disgustar-li la proposta, tampoc no té opció de negar-s'hi.

Una situació un tant insòlita, potser més pròpia d'una època en què l'LSD es trobava força present en determinats cercles socials?:

La Margot no em va preguntar mai res de mi. No tenia curiositat per saber coses del meu passat, no li importaven les meves opinions sobre literatura o sobre política i no li interessava el que estudiava. 

La Margot sense maquillatge era més tova i més terrenal.

Sembla que estem parlant d'una relació de poder en tot l'ampli sentit de la paraula:

En Born només tenia trenta-sis anys, però ja era una ànima esgotada, una desferra humana.

(...)

En Born m’havia guanyat. M’havia ensenyat una part de mi mateix que em repugnava, i per primer cop a la vida vaig saber què era odiar algú.

 

En un capítol que fa referència a la seva vida més íntima en Adam, després d'un recorregut per la seva vida, on rememora la mort del seu germà. (la guerra, sempre present de manera més o menys explícita) ens sorprèn amb una relació incestuosa, no sabem ben bé si real o imaginada, amb la seva germana

Tenies dotze anys. Als tretze, vas deixar de creure en Déu. Als catorze, vas passar el primer dels tres estius consecutius treballant al supermercat del teu pare (...) Al quinze, et vas enamorar d’una noia que es deia Patty French. Aquell mateix anys vas dir a la teva germana que series poeta. Als setze, la Gwyn va marxar de casa i tu et vas exiliar interiorment.

(...)

Tu i la teva germana sempre heu parlat, heu mantingut un diàleg complex i continuo des de que éreu ben petits, i aquesta voluntat de compartir pensaments i idees és potser el que millor defineix la vostra amistat.

(...)

La conversa continua tot l’estiu. Parleu de llibres i pel·lícules i de la guerra, parleu de les feines que feu i dels plans de futur que teniu, parleu del passat i del present, i també parleu d’en Born. La Gwyn sap que pateixes. 

(...)

Cada any des de la mort del vostre germà, tu i la teva germana hau celebrat el seu aniversari. Només vosaltres dos, sense pares, ni parents, ni altres convidats. 

Primer Pas: Parleu de l’Andy en passat. 

Segon Pas: En parleu en present.

Tercer Pas: Parleu del futur. 

(...)

Aquesta és la simple veritat de l’assumpte: no teniu vergonya del que sentiu. Tu estimes la teva germana. 

(...)

Ja no hi ha normes. El gran experiment va ser un esdeveniment únic, però ara que tots dos teniu més de vint anys, les restriccions del vostre joc adolescent ja no regeixen, i feu sexe cada dia durant els trenta-quatre dies següents, fins al dia que te’n vas a París.

Casserres
Setembre 2023

No he comentat res de l'estrany episodi d'una agressió brutal amb conseqüències fatals protagonitzat per en Born.

Ocupa bona part de la novel·la, però no ha estat el què ha despertat més el meu interès, que he centrat més en la vida de l'Adam i la relació amb la seva germana i les constants al·lusions més o menys directes que fan referència a la guerra del Vietnam i que sens dubte van suposar un fort impacte en la vida quotidiana dels joves de l'època:

 Espionatge. Matrimoni. Memòries que es transformen en novel·les. Era com una criatura, una criatura desesperada que s’inventava coses sobre la marxa, dient tot el que se li acudia i convertint-ho en una ficció que servia els seus propòsits en qualsevol moment. 

(...)

El verí del Vietnam, les llàgrimes del Vietnam, la sang del Vietnam. Estàvem tots bojos, ¿oi?. Tots sonats per culpa d’una guerra que detestàvem i que no podíem aturar. 

 

Invisible

Paul Auster

Traducció d’Albert Nolla

255 pàgines

La veu del seu amo

Mai no m'he amagat que tinc por dels gossos. Això no vol pas dir que a alguns, no tots, no els trobi simpàtics i fins i tot podria dir que amb un instint que considero intel·ligent. 

Bé, després d'aquest breu introducció que ja desenvoluparé més endavant, segueixo amb el comentari d'aquest llibre, curiós i entretingut, que ens situa en el punt de vista, les reflexions i els comentaris d'un gos, no pas d'aquells que en diuen "de raça" i pels que es poden arribar a pagar grans quantitats de diners, sinó un gos de carrer que comença el seu relat gairebé des del que serà la seva darrera aventura: Una càpsula espacial i voltant per l'espai:

En mi conviuen ara l’animalitat, la robòtica i la humanitat gràcies a -o per culpa de- la ciència experimental, de manera que ja no sé quina és la meva -com se diu, exacte!-, la meva identitat.

Mentre espero, em desespero dins la càpsula espacial que en pocs minuts serà propulsada a l’espai. 

Però tot va començar des de casa seva. On? Ni més ni menys en un lloc que ell mateix qualifica d'infecte:

El cau era un lloc infecte en algun lloc indeterminat de la Vall de la Font Fresca, sota una autopista. 

Sempre entrava un fred horrible que gelava els ossos per aquell forat de cova, però era casa.

(...)

Les coves són fredes. Les coves són humides. Les coves són avorrides. Tothom aquí estava d’acord en això. 

Un gos de carrer per força ha de patir moltes angúnies. En resumeixo unes quantes de les que m'han semblat més evidents:

Soc una aspiradora. Ensumo i endrapo tot el que recullo per terra fins que trobo uns trossos de pizza en un cubell d’escombraries.

(...)

Què són els humans? Els humans són un formiguer que es dirigeix al desastre.

Com viuen els humans? Viuen pensant que ells són el centre de l’Univers.

Hi ha humans que es comporten bé i altres que es comporten malament. 

(...)

Tothom busca un amo, però trobar-lo no és tan fàcil!.

(...)

La utilització del gos per part dels ximpanzés evolucionats es remunta a mil·lennis.

Nosaltres els vam ajudar a caçar mamuts

Vam arrossegar els seus carros.

Vam vigilar les seves cries dels depredadors.

Emprenya bastant no saber en quin moment van prendre el camí equivocat i ens van començar a maltractar. 

Sembla que algunes botigues de venda de mascotes no són en absolut el lloc més confortable pels animals, fins que algú amb bona intenció decideix adoptar-les:

La dona que m’havia salvat de Mascotes Guau es deia Matilde. La Matilde pesava 200 quilos i no podia caminar. Per això es movia amb una cadira de rodes elèctrica.

Però, ai las:

M’havia convertit en un regal de Nadal 

(...)

Un regal per a en Pol i en Nil, els fills dels meus amos.

(...)

En aquella casa jo era un objecte més.

(...)

Era la primera vegada que algú em posava un nom i allò em va fer saltar llàgrimes de felicitat per uns moments.

(...)

En què consisteix la vida d’un gos domesticat? La vida consisteix a servir el teu amo i a menjar galetes Premium Canin Deluxe.

(...)

En fi, un bon dia els meus amos van decidir que ja no em volien dins la casa. (...) Van comprar una corretja llarga i em van estacar al pati de darrere de la casa. 

(...)

L’Ernest em va fer pujar al cotxe i va arrencar mentre jo veia pel retrovisor la Matilde plorant i els nens fent-me adéu amb la mà.

L’Ernest conduí fora del poble fins que parà a un costat de l’autopista. 

Abandonat, desorientat, amb fam i set, troba una colla de companys als que s'uneix:

I així fou com vaig ingressar a la banda dels Potes Negres.

Després vaig arrencar-me el collar antiparasitari, símbol de servitud, per convertir-me en un autèntic gos de carrer.

Després d'una temporada amb el grup de gossos, sembla que és afortunat quan algú decideix endur-se'l a casa.

Amb bones intencions?

No ho sembla pas, perquè parlem d'uns caçadors descontrolats:

La caça era un esport ociós per als amos de la granja, però es convertí en una penitència horrorosa per a mi.

Una cosa és caçar per a la supervivència i una altra de molt diferent era fer-ho per diversió.

(...)

A diferència dels humans, nosaltres no cacem per diversió i esport sinó per alimentar la bandada, per solidaritat (i també per mantenir l’equilibri en l’ecosistema).

Contràriament al que se suposa, aquest gos odia convertir-se en un petit objecte que serveix per entretenir els qui es diuen amos. Veieu si no:

L’esclavitud de “portar la pilota” o “donar la poteta” eren encara més denigrants que les  miserables condicions de la gossera il·legal.

(...)

La felicitat per a ells és passar-se el dia tirats a la platja bevent cervesa i somiant a anar de compres. 

(...)

Si els humans fossin realment amics dels animals i volguessin de debò salvar el planeta Terra de la contaminació, el primer que haurien de fer és desaparèixer com a espècie! 

Amb aquesta suposada frase, sembla que m'hagi llegit el pensament:

La inquietud que provoca un gos vagabund és fenomenal.

I ja pràcticament ho deixo aquí, des d'on he començat:

Era esgarrifós contemplar-me d’aquella manera. No quedava en mi cap rastre del petaner que havia estat.

(...)

Durant els mesos següents vaig ser entrenat a la base del Centre Espacial de la Nova Catalunya. (CENC) per ex-astronautes i científics.

(...)

Els científics estaven molt satisfets amb mi perquè no només havia superat totes les proves, sinó que, a més, era educat com un noi de casa bona. 

(...)

La veritat és que em sentia del tot ridícul representant aquells porcs capitalistes. (...) Arribat el dia del llançament, em van vestir amb un arnés d’astronauta on hi havia menjar en forma gelatinosa i on podia fer les meves necessitats directament en un recipient. 

(...)

I així em trobo ara, enmig d’un embolic de cables i sensors que transmeten les meves coordenades vitals a la base espacial de la Terra.

Però no és aquest el final, malgrat que jo ja no continuo amb la història de Mas Besora i em permeto acabar amb una de més real, de molt més a prop: La història molt resumida d'en Yaki, el gos petaner que a casa del meu germà, varen rescatar de la gossera:

Aquest era en Yaki

Abans que res, reprenc el fil de la introducció:

Segurament em defensaria si m'ataquen i no em quedo garratibada per la por, però en general, mai no faria cap mal a un gos ni a qualsevol altre animal (tret dels mosquits, les aranyes, els escarabats  i les rates, ho sento), però trobo que hi ha una sobreabundància de "mascotes" poc educades, sense cap control, sense corretja, que es van pixant i cagant per tot mentre els amos, o bé estan més pendents del mòbil (o ho fan veure, que de tot n'hi ha) o senzillament passen de tot i deixen les cagarades al bell mig de qualsevol acera o plaça on juguen els infants. 

Afegeixo que les pixarades incontrolades estan malmetent gran part del mobiliari urbà i les cantonades de qualsevol edifici.

I ara sí que acabo:

Aquest petit gosset de la fotografia, amb aquesta mirada tan tendra i dolça, era en Yaki, rescatat de la gossera.

L'adaptació va ser difícil perquè ja l'havien adoptat en dues ocasions i l'havien retornat perquè a l'animaló li costava d'adaptar-se a qualsevol rutina.

Li agradava molt la síndria i el meló, de les que el meu germà li reservava, sempre el darrer mos, que es menjava amb delit.

Les cames, les del meu germà i les de la meva cunyada al seu costat, com de costum. La fotografia la va fer la meva neboda.
Ell havia estat ingressat i hi estava en espera que el tornessin a portar a l'hospital.
El petit sabia que potser ja no el tornaria a veure.

Així va ser.

La veu del seu amo

Max Besora

285 pàgines 

La vila perduda

1 de setembre 2023
Lluna plena des de la Vall d'en Bas 

Una vila jueva, que no només es salvés de l'holocaust sinó que ni tan sols n'havien sentit a parlar mai, seria un fet totalment insòlit.

Aquest és el fil conductor del relat que avui m'ocupa. 

Tot succeeix en una petita comunitat, Kreskol, que encara viu sota els paràmetres del segle passat, donat que ha viscut aïllada de la resta del món durant dècades.

Està molt clar que fins ara he enumerat la part positiva, però d'altra banda també han quedat ancorats en una forma de vida on no han accedit a cap dels avenços tècnics que els podrien fer la vida més còmoda (o no), com per exemple l'electricitat.

Però quan els coneixem, un problema que va més enllà de l'àmbit domèstic, els té trasbalsats: 

Evidentment, els Lindauer no eren la primera parella que es divorciava a la nostra petita vila. 

(...)

Ningú sap del cert què va passar entre marit i muller durant els vuit mesos següents, només que cap dels dos semblava gaire content. Hi havia d’haver una explicació.

I és que això no és tot, el pitjor és que la Pesha Lindauer, l'esposa, ha fugit bosc enllà i ara, s'han vist forçats a enviar en Yankel Lewinkopf, un jove que ningú té en massa consideració, a tractar de trobar-la i dur-la de nou al redós de la vila:

Pocs vilatans s’endinsaven mai gaire en el bosc que hi havia més enllà de les muralles.

I aquí comença en realitat tot plegat, quan ja són tres els conveïns que han marxat del poble:

Com que al cap de dues setmanes ni la Pesha ni l’Ishmael ni en Yankel havien tornat al poble, la majoria dels que coneixien i estimaven el trio van començar a caure en la desesperació. 

I de manera sorprenent, en Yankel, el noi que tothom menystenia, retorna i no ho fa sol, l'acompanya un desconegut i un sorprenent desplegament de mitjans, entre els quals un helicòpter.

Potser ha estat el Messies qui l'ha retornat?:

El Messies havia vingut volant a Kreskol!

No, rabí Sokolow -va dir en Yankel a tots els que s’havien reunit a la plaça del poble. (...) El Messies va venir fa molts anys (...) Es deia David Ben-Gurion.

A partir d'aquest moment, els fets es precipiten, les informacions els arriben i tothom queda astorat. Els vilatans per la magnitud de les novetats i els estranys, per la possibilitat de fer un bon negoci:

Ja fa molts anys, Alemanya va desencadenar una guerra espantosa amb la intenció de destruir tots i cadascun dels jueus d’Europa.

I va estar a punt de sortir-li bé. Van arrasar totes les viles jueves de Polònia, totes excepte una.

(...)

La nostra estimada vila de Kreskol va ser l’única que va sobreviure a la carnisseria.

Coneixerem l'aventura d'en Yankel, que ara m'estalvio, fins a arribar a passades les primeres setmanes on tot son sorpreses i confusions:

Aquelles primeres setmanes fugaces al pic de l’estiu van ser una cosa que no havíem viscut mai; fins i tot el més escèptic amb els afectes que acabaria tenint el nostre redescobriment de cop i volta es van relaxar.

(...)

Durant tot aquell estiu es van anar aixecant torres d’alta tensió per connectar la vila amb la central elèctrica més propera, que era a un seixanta-cinc quilòmetres de distància.

Però, ai las, els vilatans han seguit emprant la seva pròpia moneda. i les autoritats foranies, amb els comerciants aviat hi han vist una font de riquesa, car es tracta de monedes d'or i, és clar, els comminen a canviar-les ja que en l'actualitat aquestes monedes no són útils per negociar:

És molt possible que el canvi de moneda sigui el primer pas d’un camí que ens durà coses encara més sinistres.

(...)

No he acabat mai d’entendre la relació entre el canvi de moneda i l’Holocaust. Però suposo que, per a en Katznelson, la jistòria de l’Holocaust era la visió d’un futur que va estar a punt de ser el de Kreskol. 

(...)

A la vila hi havia una mica més de tres-cents habitatges, més un centenar de locals comercials.

I, tanmateix, en tot aquell dia només trenta persones van anar a bescanviar monedes.

Com era d'esperar:

Van aparèixer dos Kreskols separats. Un es va enriquir. L’altre es va empobrir.

Com no, davant la novetat, els visitants... que ara anomenem de manera un tant despectiva "els guiris":

Els visitants no deixaven d’arribar a la plaça del mercat per deixar-s’hi els diners, i els mercaders, hostalers i artesans de la vila no tenien cap intenció de quedar-se de braços plegats davant d’aquell cop de sort com feien els jueus de la branca Katzelson.

(...)

Ningú sabia regatejar ni negociar amb aquells preus delirants, infladíssims. I ara que els turistes ens havien abandonat... I bé, de què havia servit tot plegat? Què n’havien tret, d’aquells mals de panxa i aquells neguits? 

Però encara hi mancava una altra de les "novetats" del progrés recentment descobert. I no és altra que: "Les revistes del cor":

Quan la història de la Pesha va arribar a les pàgines del “Pregoner”, va ser com si un gran dic cedís, i tot Kreskol va quedar negat per una torrentada de queixes reprimides.

(...)

Se’n parlava tothora, de la Pesha,

(...)

Els atacs de fúria de l’Ishmael per força havien de venir d’alguna banda, i segurament era la Pesha qui els havia atiat. 

1 de setembre 2023
Lluna plena des de la Vall d'en Bas 

I evitant un munt de petites històries, fent un salt, arribo al lamentable, tot i que esperat desenllaç:

Tothom va desconfiar de la versió d’en Yankel des del principi.

(...)

El nom de la vila seria esborrat dels llibres d’història, si no era per esmentar-lo com una estafa.

(...)

El resultat evident de la nostra investigació és que aquesta vila és una estafa. 

Però no us perdeu la totalitat del relat, segur que us ho passeu bé i també que en algun moment us faci arronsar el nas, pensant en algun paral·lelisme actual. 

Tot i saber que tot plegat és una invenció de l'autor, a mi m'ha passat.

  

La vila perduda

Max Gross

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

522 pàgines

El pes de la neu

Dos personatges, una situació d'aïllament imposat per una gran nevada. Una apagada general que ho complica encara més. Fred intens. Malfiança mútua. 

El protagonista més jove, que adopta el paper de narrador, s'està recuperant d'un greu accident de trànsit.

El suposat cuidador, en Matthias, només ha acceptat a contracor fer-se'n càrrec esperonat per la possibilitat de tenir provisions de manera regular i a més la promesa d’una plaça al primer comboi que amb l’arribada de la primavera es preveu que pugui sortir cap a la ciutat, on, suposadament, s'hi troba la seva dona malalta.

No manifesten cap afecte l'un per l'altre, ni tan sols la forçada dependència fa que sigui més suportable el pas del temps, marcat, com el títol indica, pel constant pes de la neu.

El que podríem considerar una de les primeres converses entre els dos forçats habitants de la cabana, no són altra cosa que un seguit de lamentacions i, fins i tot, vetllades amenaces per part d'en Matthias:

Mira. (...) Aquí, tot queda fora de l’abast de les mans i de la mirada. Aquí, l’oblit del món exterior és més fort que qualsevol memòria. Mira més. Aquest laberint no té sortida. S’estén per tots els racons on podem passar els ulls. Mira millor. (...) O esperem que els dies i les nits se’ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant.

I les observacions/reflexions del jove:

Vaig venir aquí per veure el meu pare, però no vaig ser-hi a temps.

(...)

Vivim en una veranda cosida de corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel coll.

(...)

Quan em van trobar sota el cotxe de cap per avall, els vigilants van veure perfectament que jo estava cardat. No hi havia res a fer. L’impacte m’havia destrossat les cames. Havia perdut molta sang. Per sort, quan em van il·luminar la cara, a algú li va semblar reconèixer-me. I va convèncer els altres que em portessin al poble.

Alhora ens dona la seva visió del forçat company i els seus recels i percepcions:

En Matthias m’exaspera. No tan sols és un home incansable, sinó que a més té una agilitat sorprenent. S’inclina, es redreça i gira sobre ell mateix com si l’edat només fos una disfressa.

Davant la incertesa vers el seu problemàtic company, el jove s'esforça, tracta de valer-se per ell mateix, però el seu esforç és titànic i no sempre té una resposta engrescadora:

Fins i tot amb les raquetes costa de pujar fins aquí. És com si aquesta casa cada dia s’allunyés una mica més del poble.

(...)

Em sento ridícul, amb les ferides, el meu silenci i els calçotets blancs que es corden al costat. Sé que tinc les cames plenes d’hematomes, les cuixes i els panxells atrofiats. Sé que recordo més un fantasma que un home. 

El pes de la neu es comença a fer sentir:

Fa dos dies que neva. Ja no veiem les muntanyes que ondulen per damunt del poble ni la ratlla del bosc. Les volves s’afanyen cap a terra i la immensitat del panorama es redueix als murs que ens envolten.

(...)

Ja fa uns quants dies que sento que el meu cos es va ajustant a la seva nova realitat. Retrobo la força dels braços. (...) El mal es va diluint, però la incomoditat i embalbiment continuen. (...) Si em repenjo a les crosses em puc desplaçar, alçant-me a per de braços i gronxant-me.

(...)

La neu pesa molt sobre la vida de tots. Té un projecte nou, diuen.

(...)

La tempesta fa una setmana que dura. El vent desfigura els arbres i aixeca la neu a mesura que cau. Fa de mal saber si les volves venen del cel o pugen de la terra.

Aquests últims dies pràcticament no m’he mogut del llit. 

(...)

La glaçada ha fossilitzat el paisatge en vidre, en cristall. Fins i tot l’escala de neu ha quedat petrificada al seu lloc. 

(...)

Fa cinc dies que no para de nevar. La glaçada qui sap on és, ja, colgada com un estrat de roca sedimentària en una paret rocallosa. 

Ha arriscat massa i potser aquest  serà el seu darrer esforç:

Estic amorrat a terra. Quan vull fer força amb els braços, les mans se m’enfonsen a la neu. (...) La casa hauria de ser aquí, en algun lloc, a la gola de l’hivern. 

(...)

No tinc res trencat. Se m’han inflat les cames, però no serà res. Segurament demà tornaré a caminar, o aviat.

(...)

No se li pot amagar res, a la neu.

La neu i el fred no perdonen, el pes és cada cop més evident. Així les coses sembla que s'acosta el final. O se'n sortirà?:

D’ençà que en Matthias se’n va anar, dormo una mica aquí i una mica allà, explorant les cases abandonades del poble. M’alimento amb les provisions que vaig agafar a casa de la senyora i alguna cosa que trobo inesperadament. 

El Berguedà
Novembre 2019

Molt de compte, que el pes de la neu ens pot acabar esclafant. Com el de la por o el del remordiment.

El pes de la neu

Christian Guay-Poliquin

Traducció d’Anna Casassas Figueras

245 pàgines

  

Montevideo

M'ha costat molt decidir-me a escriure alguna cosa referent a aquesta confosa lectura que no sigui el típic "m'ha agradat" o tot el contrari, però el cert és que m'ha agradat, malgrat no sabria com classificar-la.

Un tomb per diferents països, potser sense haver sortit mai de casa?

Una porta condemnada que no duu enlloc?

Unes referències literàries o un senzill divertiment de l'autor?

Tot això, i segurament molt més és el que penso que he experimentat amb aquesta lectura intrigant.

Comencem per París. Què ha significat aquesta bella capital pel relator de la novel·la?

Para mí, París, en aquella primera estancia de dos años, fue sólo un lugar donde ejercí exclusivamente de vendedor de droga y, durante un breve periodo de tres meses que pasó volando, fui un consumidor habitual de ácido lisérgico, de LSD. (…) Mi mundo en París se redujo a un modesto espacio en el que reinaban los traficantes de poca monta y algunas fiestas de vez en cuando con decaídos exiliados españoles. 

Aviat el trobem instal·lat a Portugal, concretament a Cascais:

Estuve tres años sin escribir nada, absolutamente nada, a la deriva. Nada más dejar de escribir, empezaron a pasarme cosas, eso fue bien raro. 

I en arribar a Montevideo, probablement, ens caldrà una breu pausa, donat que és aquí on tot comença. O potser fora millor afirmar que és on acabarà:

Hay un cuento formidable de Julio Cortázar en el que el cuarto de al lado de una habitación de hotel juega un papel fundamental.

(…)

Hacía años que deseaba pisar el territorio de aquel cuento de ficción, ver el armario, la puerta que estaba detrás del armario, la para mí mítica puerta condenada, intentar averiguar qué pasaba.

El nostre protagonista segueix viatjant, però amb la imatge de l'habitació condemnada de Montevideo. O més explícitament, de la referència que en Cortázar va fer un dia en una de les seves històries.

I reprendrem les seves cabòries:

De Cortázar conocía algunos de sus cuentos. (…) Y poca cosa más. No era un fanático de Cortázar, aunque tampoco un detractor.

(...)

De hecho, iba a irme de Montevideo sin una explicación plausible de los hechos del Esplendor. 

Ho deixaré en la incertesa de si troba o no l'habitació, i si és el cas, si és capaç d'obrir aquesta suposada sortida secreta sobre la que tant ha divagat i en la que tant ha somniat.

I encara més, si la sortida el conduirà a algun lloc irreal, fantàstic, inimaginable. O serà potser una sortida a l'avorriment i la quotidianitat...

Bellver de Cerdanya
Octubre del 2021

 

Montevideo

Enrique Vila-Matas

300 páginas

  

Hombres fatales

 Un títol molt suggerent que en realitat, tot i resultar entretingut, no ha estat ben bé el què m'esperava.

D'entrada, recullo la llarga definició del què l'autora entén com a dona fatal, entenc que per situar-nos:
Como si se tratara de una especie de criatura fabulosa y mítica, lo único que sabemos de la mujer fatal es lo que nos cuentan algunos testigos privilegiados -sus desdichadas víctimas- que lo han perdido todo menos la capacidad de sentir (¡y cómo!) y de narrar. La víctima es, pues, a pesar de la supuesta aniquilación que ha padecido, alguien cuya capacidad de elaborar la turbulenta experiencia sigue intacta.

Bé, no sé si hi estic o no d'acord, perquè per a mi uns exemples de dona fatal van ser, per exemple, la Marlene Dietrich, la Rita Hayworth o la Marilyn Monroe i em refereixo a les actrius. En la seva vida privada, ves a saber.

Tot i això, encara aquesta presentació prometia, en el sentit que, com jo pensava, com podria fer el tomb l'autora i presentar-nos uns personatges masculins que oferissin tots aquests atributs.

De fet, anava errada, la pretensió no era presentar-nos realment "Homes fatals" sinó més aviat, parlar-nos de les influències masculines que han fet que algunes dones s'acabin considerant com a "fatals".

Veiem:

Uno de los personajes que primero vienen a la mente al pensar en el estereotipo de la mujer fatal es Carmen, la fogosa gitana española que imaginó el escritor francés Prosper Mérimée.

(...)
Sólo a partir del Romanticismo se acuña el estereotipo de la “femme fatale”; en la primera mitad del XIX aparecen de forma recurrente personajes femeninos funestos.

(...)
La identificación entre el erotismo y el diablo tiene en el cristianismo una larguísima tradición que se prolonga en la literatura secular posterior, en la que las mujeres pertenecen a un género maldito, “fatal” por definición, en la medida en que son la causa de que los débiles hombres se extravíen.

Considero que aquest primer exemple és quelcom una mica oblidat, però passem al següent que no és altra que la Conchita d' "Ese oscuro objeto del deseo” de Luis Buñuel
Desde el estreno de la película, la crítica simpatizaba más con la Conchita de Buñuel de lo que tradicionalmente había simpatizado con Carmen o incluso con la Conchita de Louÿs.

(...)
“Ese oscuro objeto del deseo” sitúa el mito de la mujer fatal como una quimera, por no decir como un síntoma, de la mentalidad burguesa. 

Arriba el torn de Proust i la seva visió de la gelosia:
En los relatos de amores fatales los celos son un ingrediente habitual y muy comprensible, ya que la amada es esa perversa seductora empeñada en causar la ruina de su enamorado.

(...)
Los celos son, tanto para el sujeto como para el objeto amorosos, un cepo del que es imposible escapar. 
 
No hi podia mancar l'al·lusió a "Lolita":
La exagerada inmadurez de Lolita debería permitirnos advertir desde un principio el carácter desquiciado de la pasión de Humbert y, en general, de su delirante representación del mundo, pues la locura de Humbert es una caricatura de la quien pierde vista la realidad y la tergiversa a su conveniencia. 
 
A mode de conclusió:
En realidad, si el mito de la mujer fatal me ha llamado la atención a medida que topaba con él en la literatura o en el cine es porque constituye en sí mismo una caricatura del deseo en nuestro imaginario amoroso. 
 

Grafit a Sabadell

Haureu observat que no coincidim en el recull de prototips de "dones fatals", però ben mirat, potser sí que totes aquestes dones de les que ens parla l'autora, han tingut, en el seu moment, aquesta  consideració.

Bé, en resum ha estat una lectura entretinguda sense massa res més.

 

 

Hombres fatales

Elisenda Julibert

165 página