Dos personatges, una situació d'aïllament imposat per una gran nevada. Una apagada general que ho complica encara més. Fred intens. Malfiança mútua.
El protagonista més jove, que adopta el paper de narrador, s'està recuperant d'un greu accident de trànsit.
El suposat cuidador, en Matthias, només ha acceptat a contracor fer-se'n càrrec esperonat per la possibilitat de tenir provisions de manera regular i a més la promesa d’una plaça al primer comboi que amb l’arribada de la primavera es preveu que pugui sortir cap a la ciutat, on, suposadament, s'hi troba la seva dona malalta.
No manifesten cap afecte l'un per l'altre, ni tan sols la forçada dependència fa que sigui més suportable el pas del temps, marcat, com el títol indica, pel constant pes de la neu.
El que podríem considerar una de les primeres converses entre els dos forçats habitants de la cabana, no són altra cosa que un seguit de lamentacions i, fins i tot, vetllades amenaces per part d'en Matthias:
Mira. (...) Aquí, tot queda fora
de l’abast de les mans i de la mirada. Aquí, l’oblit del món exterior és més
fort que qualsevol memòria. Mira més. Aquest laberint no té sortida. S’estén
per tots els racons on podem passar els ulls. Mira millor. (...) O esperem que
els dies i les nits se’ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i
fugim volant.
I les observacions/reflexions del jove:
Vaig venir aquí per veure el meu pare, però no vaig ser-hi a temps.
(...)
Vivim en una veranda cosida de
corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per
alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel
coll.
(...)
Quan em van trobar sota el
cotxe de cap per avall, els vigilants van veure perfectament que jo estava
cardat. No hi havia res a fer. L’impacte m’havia destrossat les cames. Havia
perdut molta sang. Per sort, quan em van il·luminar la cara, a algú li va
semblar reconèixer-me. I va convèncer els altres que em portessin al poble.
Alhora ens dona la seva visió del forçat company i els seus recels i percepcions:
En Matthias m’exaspera. No tan
sols és un home incansable, sinó que a més té una agilitat sorprenent. S’inclina,
es redreça i gira sobre ell mateix com si l’edat només fos una disfressa.
Davant la incertesa vers el seu problemàtic company, el jove s'esforça, tracta de valer-se per ell mateix, però el seu esforç és titànic i no sempre té una resposta engrescadora:
Fins i tot amb les raquetes
costa de pujar fins aquí. És com si aquesta casa cada dia s’allunyés una mica
més del poble.
(...)
Em sento ridícul, amb les
ferides, el meu silenci i els calçotets blancs que es corden al costat. Sé que
tinc les cames plenes d’hematomes, les cuixes i els panxells atrofiats. Sé que
recordo més un fantasma que un home.
El pes de la neu es comença a fer sentir:
Fa dos dies que neva. Ja no
veiem les muntanyes que ondulen per damunt del poble ni la ratlla del bosc. Les
volves s’afanyen cap a terra i la immensitat del panorama es redueix als murs
que ens envolten.
(...)
Ja fa uns quants dies que
sento que el meu cos es va ajustant a la seva nova realitat. Retrobo la força
dels braços. (...) El mal es va diluint, però la incomoditat i embalbiment
continuen. (...) Si em repenjo a les crosses em puc desplaçar, alçant-me a per
de braços i gronxant-me.
(...)
La neu pesa molt sobre la vida
de tots. Té un projecte nou, diuen.
(...)
La tempesta fa una setmana que
dura. El vent desfigura els arbres i aixeca la neu a mesura que cau. Fa de mal
saber si les volves venen del cel o pugen de la terra.
Aquests últims dies
pràcticament no m’he mogut del llit.
(...)
La glaçada ha fossilitzat el
paisatge en vidre, en cristall. Fins i tot l’escala de neu ha quedat
petrificada al seu lloc.
(...)
Fa cinc dies que no para de
nevar. La glaçada qui sap on és, ja, colgada com un estrat de roca sedimentària
en una paret rocallosa.
Ha arriscat massa i potser aquest serà el seu darrer esforç:
Estic amorrat a terra. Quan
vull fer força amb els braços, les mans se m’enfonsen a la neu. (...) La casa
hauria de ser aquí, en algun lloc, a la gola de l’hivern.
(...)
No tinc res trencat. Se m’han
inflat les cames, però no serà res. Segurament demà tornaré a caminar, o aviat.
(...)
No se li pot amagar res, a la
neu.
La neu i el fred no perdonen, el pes és cada cop més evident. Així les coses sembla que s'acosta el final. O se'n sortirà?:
D’ençà que en Matthias se’n va
anar, dormo una mica aquí i una mica allà, explorant les cases abandonades del
poble. M’alimento amb les provisions que vaig agafar a casa de la senyora i
alguna cosa que trobo inesperadament.
 |
| El Berguedà Novembre 2019 |
Molt de compte, que el pes de la neu ens pot acabar esclafant. Com el de la por o el del remordiment.
El pes de la neu
Christian
Guay-Poliquin
Traducció d’Anna
Casassas Figueras
245 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada