dissabte, 26 d’abril del 2014

La ciutat sense temps


L'autor, Francisco González Ledesma, aquest cop s'oculta sota el pseudònim de Enrique Moriel, tot i que a la mateixa contraportada ja ens desvetlla el seu autèntic nom.

Proposada pel Club de Lectura ha resultat un llibre sense cap interès, amb un argument poc consistent de dues històries paral·leles que volen ser complementàries, però que no fan més que treure tot l'interès l'una vers l'altra, donat que d'alguna  manera van aclarint el suspens que al meu entendre, hauria pogut salvar una mica el relat.

En general pateix d'una pobresa d'idioma, que potser és conseqüència de la traducció al català, però ni que així fora penso que l'autor hauria de posar més interès en el que es publica en el seu nom. M'ha cridat especialment l'atenció que els protagonistes pocs cops parlen i és que en general "xiuxiuegen".

Al que he dit, cal afegir que l'autor, ignoro si en un intent de voler demostrar la seva cultura o el que ha investigat, va introduint, molts cops de manera molt forçada, unes dades que no tenen cap importància pel desenvolupament de la història, ni aporten cap dada d'interès: és més, sovint fa referència a fets àmpliament coneguts. Fins i tot arriba a adjuntar uns plànols que no venen a tomb de res.

És molt evident que aquesta lectura no m'ha aportat res ni m'ha evocat cap record malgrat que la història es desenvolupa en el Raval, el que va ser el meu barri a Barcelona; tot i així potser perquè hi he fet un veritable esforç per trobar algun punt una mica rellevant afegiré unes petites línies d'un episodi en què un suposat fill de diable manté una conversa amb la Marta, que està investigant la història de la seva família, i que m'han semblat si més no, menys tedioses i obvies que la resta:

-Marta, li demano que examini els símbols amb una mica d'atenció. En primer lloc, Déu, o el Creador, es presenta amb tres cares, i cap d'aquestes no encaixa. No aconsegueixo veure quina relació lògica hi ha entre un Pare cruel i venjatiu i un Fill sofert i castigat. Ni quina relació tenen tots dos amb un Esperit Sant de qui ningú no sap res i que es presenta ell mateix com un misteri.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Es perd el senyal

Joan Margarit, un cop més m'ha seduït amb alguna de les seves poesies alhora que m'ha dut records dels meus anys d'infantesa en una Barcelona fosca, grisa i temorenca de la post guerra. 

Tothom es malfiava de tothom i els infants no ho podíem entendre. Ara sé que la por fa molt de mal i és molt traïdora.

Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records.
(...)
Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l'alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada.
(...)
Sento que vinc d'un temps marcat, sobretot, per la por del final de la guerra civil, pel silenci de les execucions i la presó amb les quals els vencedors van exercir la seva venjança. 
Joan Margarit. Estiu de 2012


Música soviètica

La música és sempre una drecera.
Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria
la granota oliosa del meu oncle.
Porta la sigla de La Maquinista.
Jo li duia el dinar
al taller de les màquines de tren.
Assegut vora seu li feia companyia
en aquell descampat d'herbotes i ferralla.

Va hissar una bandera catalana
a la teulada de La Maquinista.
La nit que va venir la policia a casa
va còrrer que uns veïns l'havien delatat.
Una mentida: eren bona gent,
però els de casa van trigar molts anys
a poder creure que eren innocents.
Amb la mateixa força de la música,
és una altre drecera la calúmnia.
Què fer amb Xostakóvitx?
Amb tanta dissonància que és una despedida?

divendres, 18 d’abril del 2014

Gabriel García Márquez

Vaig estudiar Magisteri, ja casada i mare de dos fills, perquè en el seu moment el meu pare no m'ho va permetre per dues raons: una que pel fet de ser dona el que em calia era casar-me i deixar-me d'estudis i l'altra per circumstàncies familiars que ara no paga la pena de comentar.

Estudiava a la Facultat de Bellaterra i em sembla recordar que cursava el tercer curs "aquell" 23-F i que l'endemà una professora, de la qual no diré el nom, però que estava molt compromesa políticament, tot volent donar normalitat a la jornada, va fer classe, però que en un moment que la porta de l'aula es va tancar sorollosament va sortir espiritada de l'aula, pensant-se, potser, que el soroll era d'una altra naturalesa, la qual cosa va ocasionar un gran rebombori i riallades poc dissimulades entre els alumnes.

Si explico això és per situar una mica el comentari que segueix:

Ja he dit en altres ocasions que era una lectora voraç, però que mai no havia comptat amb cap guia i em limitava a llegir de manera indiscriminada tot el que queia a les meves mans, però a Magisteri em vaig decidir per l'especialitat de filològiques i aleshores sí que vaig tenir la sort que em recomanessin multitud d'autors i lectures diverses. Va ser així com vaig "descobrir" a Gabo.

Un dels múltiples treballs que ens van proposar va ser la lectura i comentari de "Cien Años de Soledad" i encara recordo que el vaig llegir amb entusiasme i que, molt agosarada (ja sabeu allò de que la ignorància és atrevida), vaig basar el meu treball en el supòsit que la història era com una representació de creació del món. Vaig cercar semblances entre tots els personatges i el que ens havien explicat a l'escola de petita.

No recordo molt bé la nota que em va posar, però sí que la professora va tenir la delicadesa de valorar el meu esforç de forma positiva.

Des de aleshores he seguit llegint, ja amb més criteri, i tinc una gran admiració per Gabriel García Márquez, el seu univers, les seves opinions, les seves memòries... tot recomanable.

Vagi el meu record i admiració i el condol pels sues amics i familiars. El trobarem a faltar.

Ell mateix s'hi referia així a la seva famosa obra:

"Quise dejar una costancia poética del mundo de mi infancia, que trancurrió en una casa grande, muy triste, con una hermana que comía tierra y una abuela que adivinaba el porvenir, y numerosos parientes de nombres iguales que nunca hicieron mucha distinción entre la felicidad y la demencia"



dimecres, 9 d’abril del 2014

Uns NO molt diferents.

Després d'escoltar i veure algunes estones el debat parlamentari d'ahir, m'han sorgit aquestes reflexions.

Segons Rajoy:

  • NO podem fer cap consulta
  • NO vol ni parlar-ne ( i això que diu que vol dialogar. De què?).
  • NO pot (això diu) modificar cap llei.
  • NO patim cap persecució lingüística a Catalunya.
  • NO patim cap ofegament econòmic.
  • NO sap respondre als arguments que se li exposen. Ell llegeix el que li han escrit i encara gràcies.
  • NO escolta: Parla per telèfon, tuiteja, xerra... mentre parlen els representants del Parlament Català.
  • NO, NO, NO.....

Fa anys que en Raimon també ens va dir NO, però... compareu si us plau:

DIGUEM NO

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.



diumenge, 6 d’abril del 2014

Sobre la violència

Hannah Arendt publicava aquest llibre el 1969/1970, però les seves reflexions a l'entorn de la violència en el comportament humà les podem considerar de total actualitat.

Pràcticament  cada  dia  ens  trobem  amb  notícies  referides a  actes de violència, tant en l'àmbit privat com públic, i em refereixo aquí a les morts i/o agressions del que s'ha donat a qualificar com a "violència masclista, domèstica o de gènere", i més d'un cop m'he demanat sinó són simplement violència. En el mateix sentit s'adjectiven diferents models de violències: "d'estat, armada, grupal"...fins i tot verbals. Aquestes persones que agredeixen als qui consideren inferiors o més febles són per damunt de tot violentes per naturalesa i l'adjectiu que els incorporem potser ve a clarificar l'àmbit en el qual han exercit la seva brutalitat, però sens dubte formen part d'un únic gènere; el de violent.

És un lloc comú dir que sovint la violència sorgeix de la ràbia, i certament la ràbia pot ser irracional i patològica, però de la mateixa manera que ho pot ser qualsevol altre sentiment humà.

El professor Adolf Tobeña, entre d'altres estudis, va publicar el 2001 "Anatomía de la agresividad humana". En aquesta obra aporta diverses claus al respecte:

Pero no es necesario causar lesiones físicas para conducirse de manera agresiva: con producir merma, molestias o perjudicios de cualquier tipo en los demás ya es suficiente.
(...)
Hay  indivíduos, no obstante, que emiten salidas agresivas con gran frecuencia: se enzarzan en disputas en cadena y circulan con aires amenazantes o disruptivos de manera casi continua. (...) Y lo hacen además a lo largo de todo el periplo vital.

Detesto la violència i els insults de qualsevol tipus, considero que és l'únic argument que saben esgrimir els mediocres, però com podem defensar-nos? N'hi ha prou amb el menyspreu? És possible aïllar-los?

Un home sol, sense el suport d’altres, mai no té prou poder per fer ús de la violència amb èxit. 

La millor eina sens dubte és l'educació i amb educació no em refereixo només a instrucció, perquè dins aquest ampli grup dels violents també hi podem trobar a persones amb un bon currículum acadèmic, amb molts "estudis", però amb poca o escassa educació.

I què dir de la coneguda frase que "la violència genera violència"?. Sens dubte és certa, però dissortadament podem trobar molts agitadors gairebé professionals que pretenen atiar l'odi i fan proclames incendiàries, i que davant les respostes pacífiques i conciliadores semblen encendre's encara més, o sigui que la seva violència els genera més violència a ells mateixos.

Esqueixar la màscara de la hipocresia del rostre de l’enemic, desemmascarar-lo juntament amb les manipulacions recargolades i les intrigues que li permeten de dominar sense emprar mitjans violents, ço és, incitar a l’acció per tal que la veritat pugui sortir a la llum encara que sigui a risc del propi extermini. 
(...)
Actualment [l'any 1970] hauríem d’afegir la forma més recent, i segons com la més terrible, d’aquesta dominació: la burocràcia o el domini d’un enrevessat sistema de càrrecs oficials en què cap home –ara ja ni un ni els millors, ni els pocs ni els molts- pot ser considerat responsable, i que podria ser anomenat amb propietat com el domini de Ningú. 
(...)
Poder, fortalesa, força, autoritat, violència: totes aquestes paraules només designen els mitjans a través dels quals l’home domina l’home; es consideren sinònimes perquè podrien tenir la mateixa funció. 

I acabo amb una frase també de Hannah, que ens pot ajudar a reflexionar al respecte de l'ús de la violència:

La pràctica de la violència, com tota acció, canvia el món, però el més probable és que sigui a canvi d’un món més violent.