divendres, 18 d’abril de 2014

Gabriel García Márquez

Vaig estudiar Magisteri, ja casada i mare de dos fills, perquè en el seu moment el meu pare no m'ho va permetre per dues raons: una que pel fet de ser dona el que em calia era casar-me i deixar-me d'estudis i l'altra per circumstàncies familiars que ara no paga la pena de comentar.

Estudiava a la Facultat de Bellaterra i em sembla recordar que cursava el tercer curs "aquell" 23-F i que l'endemà una professora, de la qual no diré el nom, però que estava molt compromesa políticament, tot volent donar normalitat a la jornada, va fer classe, però que en un moment que la porta de l'aula es va tancar sorollosament va sortir espiritada de l'aula, pensant-se, potser, que el soroll era d'una altra naturalesa, la qual cosa va ocasionar un gran rebombori i riallades poc dissimulades entre els alumnes.

Si explico això és per situar una mica el comentari que segueix:

Ja he dit en altres ocasions que era una lectora voraç, però que mai no havia comptat amb cap guia i em limitava a llegir de manera indiscriminada tot el que queia a les meves mans, però a Magisteri em vaig decidir per l'especialitat de filològiques i aleshores sí que vaig tenir la sort que em recomanessin multitud d'autors i lectures diverses. Va ser així com vaig "descobrir" a Gabo.

Un dels múltiples treballs que ens van proposar va ser la lectura i comentari de "Cien Años de Soledad" i encara recordo que el vaig llegir amb entusiasme i que, molt agosarada (ja sabeu allò de que la ignorància és atrevida), vaig basar el meu treball en el supòsit que la història era com una representació de creació del món. Vaig cercar semblances entre tots els personatges i el que ens havien explicat a l'escola de petita.

No recordo molt bé la nota que em va posar, però sí que la professora va tenir la delicadesa de valorar el meu esforç de forma positiva.

Des de aleshores he seguit llegint, ja amb més criteri, i tinc una gran admiració per Gabriel García Márquez, el seu univers, les seves opinions, les seves memòries... tot recomanable.

Vagi el meu record i admiració i el condol pels sues amics i familiars. El trobarem a faltar.

Ell mateix s'hi referia així a la seva famosa obra:

"Quise dejar una costancia poética del mundo de mi infancia, que trancurrió en una casa grande, muy triste, con una hermana que comía tierra y una abuela que adivinaba el porvenir, y numerosos parientes de nombres iguales que nunca hicieron mucha distinción entre la felicidad y la demencia"



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada