dilluns, 21 d’abril de 2014

Es perd el senyal

Joan Margarit, un cop més m'ha seduït amb alguna de les seves poesies alhora que m'ha dut records dels meus anys d'infantesa en una Barcelona fosca, grisa i temorenca de la post guerra. 

Tothom es malfiava de tothom i els infants no ho podíem entendre. Ara sé que la por fa molt de mal i és molt traïdora.

Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records.
(...)
Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l'alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada.
(...)
Sento que vinc d'un temps marcat, sobretot, per la por del final de la guerra civil, pel silenci de les execucions i la presó amb les quals els vencedors van exercir la seva venjança. 
Joan Margarit. Estiu de 2012


Música soviètica

La música és sempre una drecera.
Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria
la granota oliosa del meu oncle.
Porta la sigla de La Maquinista.
Jo li duia el dinar
al taller de les màquines de tren.
Assegut vora seu li feia companyia
en aquell descampat d'herbotes i ferralla.

Va hissar una bandera catalana
a la teulada de La Maquinista.
La nit que va venir la policia a casa
va còrrer que uns veïns l'havien delatat.
Una mentida: eren bona gent,
però els de casa van trigar molts anys
a poder creure que eren innocents.
Amb la mateixa força de la música,
és una altre drecera la calúmnia.
Què fer amb Xostakóvitx?
Amb tanta dissonància que és una despedida?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada